Bon Nadal

Us deixo aquesta felicitació perquè és un dels meus lemes. (Gràcies Laura per la foto).

Sovint el dia a dia, la rutina o l'estrés de la vida quotidiana no ens deixa temps per aturar-nos i dedicar temps a aquells que ens envolten. I oblidem que, potser no tenim tot el temps del món i que potser hem de dir avui allò que guardem per demà.

Per això, us desitjo Bon Nadal. Ah, per cert. El tió crec que em cagarà un somriure. Us el dedico a vosaltres.

I un vídeo que espero que mireu fins al final. (Gràcies Alba). Sobren les paraules.

En què pensava...

Tothom té un passat i és inesborrable. Un el pot mirar amb nostàliga, amb tristesa o amb humor, o amb altres punts de vista. Jo sóc dels primers i, sobretot, dels tercers. Per això, el text d'avui analitza situacions ridícules, ja sigui de rutines, accions, vestuari o modes que un servidor va seguir. Per això, el títol podria ser: "En què collons pensava...".

1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?

També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.

2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!

3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.

4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)

Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.

La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.

Les aparences enganyen (o estan sobrevalorades)

Segur que més d'una vegada heu pensat en aquest títol. Les aparences (o façana) són massa importants en aquesta nostra societat. Una bona façana ven més que una d'antiga o més normaleta. I, en canvi, potser el contingut de la segona és millor que el de la primera.

Aquesta conclusió es pot fer servir per qualsevol cosa. Per les relacions personals, per la valoració de les persones, per les compres de cap de setmana o per la gastronomia.

Aquest no hauria de ser el text d'avui, però parteix d'una experiència viscuda avui mateix. Sí. Avui 24 de novembre de 2010 (que almenys quedi registrat per la posteritat).

Al costat de la feina acaben d'inaugurar un restaurant (Cornelia & co). És dimecres i amb algunes companyes decidim anar-lo a provar. És d'aquelles franquícies que cuiden fins a l'últim detall, el més mínim raconet, l'element decoratiu més inversemblant, la disposició fashion dels focus, l'ambientació més cool possible... excepte el client (almenys a nosaltres).

No sé si ha estat producte de la meva falta de memòria. M'he oblidat d'ensenyar la Visa oro a l'entrada (segur que el tracte hagués canviat).

A 20 passes de la feina un servidor pensa amb una hora en tindrà suficient per dinar. Doncs no. No us confieu mai. Hem hagut de reclamar el segon plat quan faltaven 8 minuts per tornar a treballar. És a dir, 50 minuts després d'entrar. I això que hi havia més de 10 cambrers, 1 responsable de sala (que anava de crack-tallador de pernil del país) i 3 toies amb pantalons cagats (jo sí que m'hi he cagat) que encara no sé quin paper representaven.

De primer ha caigut una mena de coca amb anxoves i escalivada. Bé, podríem dir-ne coqueta perquè no arribava al pam. Sort, que hem demanat pa (bé, trossets de pa, no fos cas que amb una mini barreta ens agafés mal de panxa).

El segon l'hem hagut de reclamar dues vegades. El cambrer amb la seva ipad o ipod o agenda portàtil o jo què sé, ha dit que ja estava "reclamado". M'ha faltat respondre si venien amb MRW o Seur.

De segon m'he demanat uns ravioli amb formatge de cabra. Ja em llepava els dits només de pensar-hi. Típica broma després de veure el primer plat. Hem comentat: "A veure si ens portaran 4 o 5 raviolis". Després d'esperar més de mitja hora... (jo crec que els ravioli s'havien escapat de l'olla i havien muntat una manifestació a la cuina reclamant els seus drets laborals), finalment han arribat. Eren la típica familia xinesa que només pot tenir un fill per ordre del govern. Només hi havia 3 ravioli!!!! (no fos cas que m'engreixés)

Sí, sí. Només 3 ravioli al plat, que he endrapat en mig minut. He estat a punt de cridar al cambrer i dir-li: "Veus aquesta cara? Doncs mira-la bé, perquè no la veuràs més".

I és que ja ho diuen, les coses s'han de provar, abans de jutjar. O "Al loro, que no us engalipin". Ara, a mi ja m'han vist prou.

Ah, per cert. I també es botiga, carnisseria, pastisseria... Per si voleu comprar alguna coseta o per si quedeu amb gana. Però potser us haureu d'esperar, encara que no hi hagi cua.

Bé, per acabar i canviar el to i posar-nos de bon humor, avui us deixo una cançó: Another sunny day de Belle & Sebastian. M'encanten.

Edu mira el videoclip que surts fent d'àrbitre. ;)

A vegades més és menys

En aquesta vida tot es mesura per la mida. I no em refereixo al què us penseu. De fet, la reflexió m'ha vingut a partir de diversos anuncis publicitaris. Sí de la televisió.

No us heu fixat que la majoria d'espots intenten vendre a partir de la quantitat de producte que ofereixen? I, sobretot, d'aquella proporció que regalen.

Exemples: I ara pel mateix preu un 30% més o Vine. Compra'n 2 i et regalem el tercer. O no us heu fixat que les ampolles de dos litres de qualsevol beguda són més barates proporcionalment que les d'un litre o un litre i mig?

La reflexió que em faig és: Per què carai sempre s'ha de premiar allò més gran? No hauríem de premiar allò que produeix menys contaminació, allò que gasta menys o simplement allò que és mesurat, just i suficient i no a qui compra més, produeix més, gasta més, o té més?

Sí, ja sé que em direu que en alguns casos és lògic que es premiï qui fa més. Però no estic parlant d'això. Estic parlant d'una societat que està recolzada en el creixement. En tots els aspectes tant materials com els espirituals. Tenir més o més gran, ser més, voler més...

Doncs bé. Jo no vull tenir més. Vull tenir el suficient. I sé que em direu que és molt hipòcrita voler això quan algú té menys. Sí, potser sí. Però, d'altra banda, penso que si tothom tingués el suficient, potser no n'hi haurien que tindrien menys. I és que una societat basada en el creixement, en el créixer perquè cal créixer, crec que no té futur. La solució, però, tampoc crec que sigui fàcil. Potser és que sóc idealista i si nosaltres tenim és perquè hi ha qui no té.

La cita d'avui: "Nadie recuerda la primera vez que vio el amarillo o el negro o la primera vez que le tomó el gusto a una fruta...". La noche de los dones (a El libro de arena) de Jorge Luís Borges.

Iniciar camins

Allò que costa més en aquest món és remar contra corrent. Tenim tot allò indispensable per volar lliurement, sense cadenes, i, en canvi, desaprofitem el temps pensant que som esclaus.

Considero que som vassalls de la nostra pròpia incapacitat. Tendim a pensar que si tinguéssim tot el temps del món, faríem moltes més coses que les que fem. I, mentrestant, perdem les oportunitats que ens brinda el dia a dia.

Quants de nosaltres, jo inclòs, ens hem queixat que no tenim temps per res? Quants de nosaltres no triaríem la qualitat per davant de la quantitat? Dues qüestions que al meu parer són contradictòries. Volem més, però valorem més la qualitat. Potser és el moment de canviar el rumb del nostre pensament, modificar actituds i iniciar el camí de les accions per deixar de banda la drecera de les queixes. I és que el camí més curt és el recte, però, potser, no és el més correcte.

Sé que és difícil en un món marcat per la rutina, les aparences i el mimetisme. Però m'he proposat, per molt que costi o que tardi, gaudir més. Sentir-me més proper a la meva consciència. Canviar allò que no faig bé, per intentar fer-ho menys malament. Mantenir el poc que pugui haver encertat fins ara. Actuar segons les pròpies conviccions (això ho he dit en anteriors ocasions), pensar en mi, però que això no m'impedeixi pensar en els altres.

Sé que pensareu que tot això són paraules. Efectivament, ho són. I són molt més fàcils d'escriure que de complir. Però això no treu que es pugui intentar. Com diuen, l'important és la intenció. Per aquest mateix motiu, plantejar obrir nous camins no vol dir deixar els vells. Més aviat, vol dir aprofitar les virtuts dels vells per fer millor transitables els nous.

 La cita d'avui: "Todos tenemos miedo de naufragar". Los detectives salvajes de Roberto Bolaño.

Preguntes inoportunes

Aquest blog és personal. Per tant, tot el que s'escriu parteix de les reflexions o sensacions d'un mateix. Però, en cap cas, són sentències absolutes, immutables o omnipotents. És a dir, puc estar equivocat o tenir visions diferents a la dels lectors. Com dic jo: La capacitat de raonar ens fa més lliures, tinguem o no la raó.

Com estàs? Aquesta és una de les preguntes que mai m'han agradat que em fessin. Trobo que és una pregunta falsa. I no per qui ho pregunta, que segurament, ho planteja amb bona fe, sinó per qui l'ha de respondre. Mai, i dic mai, es contesta de forma sincera. Per això, no m'agrada, tot i que alguna vegada jo també l'hagi plantejat.

És una pregunta molt difícil de respondre, tot i que amb un "bé" pots sortir del pas. Però, no m'agrada. És més complexa del què sembla. Clar que qui la pregunta, sovint l'usa com a recurs, desitjant que tot et vagi bé, però poc interessat en una resposta complexe. Segur que pensareu: però com es complica la vida o quines voltes que hi dóna. Segurament. Però, ja ho he dit al principi, és el què jo penso i, per tant, exposo sensacions que tinc. I aquesta n'és una. I és que la vida no és blanca ni negra. I, per tant, un simple "bé" no pot descriure amb certesa ni concreció com estic.

Jo sempre he respost a aquesta pregunta en funció del què espera el meu interlocutor. I és que hi ha dies que un està bé, d'altres que va fent, d'altres que podria millorar, alguns altres es veu capaç de canviar el món, però al dia següent potser s'enfonsaria en un bassal... Hi ha moments bons, n'hi ha de dolents, n'hi ha de sorprenents i prometedors, i d'altres que simplement vas passant...

Valoro la sinceritat, per davant de tot. Per això, evito aquesta pregunta. Tot i que la resposta que dono no és una fal·làcia, no és tampoc acurada. I no m'agrada allunyar-me de la sinceritat. Em permetreu aquest únic moment de sinceritat no absoluta? Per cert, vaig fent. I estic millor del què podria pensar i pitjor en relació a on m'agradaria arribar.

Avui una cita. Precisament, d'un text que he llegit fa uns dies, descobert via twitter (sí, hi estic molt ficat, encara que justegi bastant). Parla sobre l'amistat (un dia serà tema del blog) i jo acostumo a ser poc oblidadís:

You meet people who forget you. You forget people you meet. But sometimes you meet those people you can’t forget. Those are your ‘friends.’– Author Unknown

Històries viscudes

Anar de vacances té, entre d'altres coses, que descobreixes nous ambients o aspectes que et sorprenen. A tothom li passa i no pretenc descobrir la recepta miraculosa, però sí exposaré alguns elements o anècdotes que he viscut en els últims dies.

Munich i la seva tradició bavaresa

Crec que no em costaria gaire adaptar-me a la vida de Munich. Més enllà del fred, que en general ens va acompanyar cada dia, és una ciutat molt planera. I ho dic tant a  nivell geogràfic com de contacte humà. Em va encantar veure com els seus habitants vesteixen els típics vestits bavaresos durant les dues setmanes de l'Oktoberfest.



Ens vam sentir com a casa, la primera nit, bevent cervesa (d'un litre) i cantant com tot el local, amb ganes de passar-ho bé.

Sens dubte, l'Oktoberfest és per veure-ho. No és només la festa de la cervesa. És més que això. És la festa major familiar bavaresa. Centenars de paradetes de menjar, multitud d'atraccions espectaculars... i com no, les carpes de la cervesa. A quarts de 12 del migdia (i després de pujar a la nòria per tenir una vista aèria i una idea de la immensitat de l'Oktober) vam entrar a la carpa de la marca Paulaner. Una de les moltes carpes que hi ha, amb capacitat per a 8.000 persones. Érem 2 i ens va costar trobar on seure (imprescindible per poder beure). I vinga gerra de cervesa d'un litre. Brindis cada 15 minuts proposats per una orquestra, situada a la part central, gerres buides i plenes movent-se constantment, merxandatge, plats de menjar (bratsburgs, pollastres, galetes de sal gegants que vam tastar...).

Un espectacle de bona organització, cap incident fruit de l'alcohol, bon rotllo constant amb els veïns de taula, i corregudes cap al lavabo (l'alemany del costat hi van anar 7 cops en menys d'una hora).

També vam poder copsar l'esnifada de pols de menta. Ideal per destapar els orificis nasals.

La gràcia és que durant dues setmanes l'Oktober està a rebentar. Nosaltres vam durar fins a les 4 i vam sortir tentinejant i més alegres que mai, buscant uns hot dogs per fer coixí. Ah!!! i amb uns bíceps genials fruit d'anar aixecant unes gerres que pesaven com morts. No entenc com les cambreres en portaven 8 o 9 de cop, com si res.

Cotxes de nivell

Només arribar a l'aeroport vam llogar un cotxe (genial VW Polo) que ens va acompanyar durant 7 dies. El primer que sobta a Baviera és que tots els cotxes que ens avançaven eren BMW o Audis de nivell. Ni un Renault ni Seat. Tampoc gens de caos circulatori. N'hem d'aprendre molt d'organització.

Per cert, velocitat màxima a les autòpistes, 130 km/h. I a sobre ens avançaven.

Bicicletes

Ja a Munich vam notar que l'ús de la bicicleta està molt estès. A Salzburg també. Però a Viena ho vam acabar de constatar. Fins i tot, tenen preferència per davant dels vianants. Les ciutats estan molt adaptades i es potencia molt el seu ús, així com el transport públic. No és un caos com a Barcelona on les bicis passen per on volen. Si no hi ha carril bici, l'usuari baixa i porta la bicicleta a peu. Al mateix temps, poca gent passa un semàfor de vianants o bici en vermell.

Festa d'Erasmus

Com a estrangers vam poder viure una festa d'Erasmus a Viena. No té res d'especial. A banda, que el mig litre de cervesa valia 3 euros i que els gintònics (molt petitets) valien 3,5. La curiositat és que la festa la vam fer en una casa senyorial amb el dj, barres a cada sala... D'aquelles típiques habitacions de la reialesa, amb quadres i tot. D'aquelles que dius "Però, què foten, si això es pot fer malbé. Si poden destrossar les parets i els quadres!" Doncs res d'això. Tothom se sap comportar.

Molt espanyol d'Erasmus. A en Marc li van fer aquesta apreciació, que no ens vam prendre seriosament per no estampar-li una òstia (era una noia de Cantàbria):  “te llamas Marc? Con este nombre no puedes ser español!" i ell li va dir "Mira chavalina, en esto estamos de acuerdo".

A destacar la musiquilla. Ja veus polacs, russes, francesos, finlandesos... ballant els Black Eye Pies amb lletra espanyola (Esa noche va a ser buena noche... esa noche va a ser buena noche). O com no. Ballant una Macarena o l'Asereje. Per no dir la Bamba. Ja ens veus a nosaltres, allà fotent la coreografia.

Òpera

Una experiència molt recomanable és anar a l'Òpera de Viena. Per un preu molt baix (clar que estant drets) vam assistir a La Tosca de Puccini. Amb orquestra en directe, gent amb frac i vestida de casament que havia pagat més de 100 euros... fins i tot, molts joves. Ho porten a la sang. Tant, que fins i tot, hi ha una pantalla gegant a l'exterior i la gent es porta la cadira de casa i ho segueix a fora, encara que estiguem a 14 graus.

I a banda d'això i moltes altres cosetes que, per no fer-me pesat, ometo, recomanable anar a Mauthausen a veure el camp de concentració o el Niu de les Àguiles (la residència d'estiu de Hitler) a Bertesgaden (al peu dels Alps) o només s'hi accedeix per un ascensor que puja per la roca durant 124 metres fins a 1.800 metres d'altitud, on ens va nevar.

Per cert, ens van confondre per italians, russos i, fins i tot, per gays. A double bed? (doncs sí, què passa? els primers dies vam llogar una habitació amb llit de matrimoni. Això sí, marcant la línia que no es podia travessar).

I dos ítems per acabar: a Alemany i Àustria tenen menys d'un 9% d'atur i estan preocupats. I el pilot de l'avió de tornada es deia Tito Moreira. Amb aquest nom no pot ser pilot. Encara no sé com vam arribar.

Nostàlgia

Sovint es parla de la nostàlgia d'una persona en sentit negatiu. Com si mirar cap al passat fos dolent o perjudicial pel devenir d'algú. Doncs bé, avui mirarem una mica al passat, en clau irònica.

Em centraré en la infantesa, tot i que tampoc tinc massa clar la frontera entre la infantesa i l'adolescència (en el meu cas). I ho faré a partir d'allò que trobo a faltar:

- Trobo a faltar la bata de col·legi. Sí, aquella bata lletja de collons i ratllada, però que agafava especial importància els divendres, quan la tornaves a casa perquè la rentessin, i sorties de col·legi cordant-te-la a l'estil superman.

- Trobo a faltar els berenars de la iaia (qui em coneix de tota la vida sap de què parlo). Aquelles llesques de pa rodó de mig quilo, empastifades de nocilla, que t'emportaves a la plaça i que si et queia (com diu la Llei de Murphy número 23), queia a terra de la cara de la nocilla. Llavors tenies nocilla amb sorra.

- Trobo a faltar jocs com les "canicas", "el bote", matar formigues amb una goma o llançar trossets de paper a partir del cap d'una ampolla d'aigua de plàstic i un globus. Hi havia jugat fins a avorrir-los i llavors, sempre em quedava jugar amb la pilota.

- Trobo a faltar el moviment de malucs a la Republica Domincana del videoclip de Sau És inútil continuar. Videoclip que feien sempre mentre esperàvem que comencés a les 7 de la tarda en punt Bola de Drac. Allà vam descobrir els tangues, primer, i les càpsules hoi-poi, després.

- Trobo a faltar la meva bicicleta BH (gran marca) amb una roda groga i una negra, que algun "desgraciat" em va robar quan era petit. On hi hagi una autèntica BH treu la resta.

- Trobo a faltar les nits d'estiu a la plaça, quan era petit. Jugàvem amb tothom qui es presentés a la plaça. I recordo quan explicàvem històries de por o supersticions de mitja nit. Anaves a dormir cagat de por.

- Trobo a faltar la plaça de les Eres (la meva segona casa, o potser la primera). Quan no calia quedar a una hora concreta amb ningú. Només t'hi havies de presentar i ja trobaves algú per jugar. I la sorra que m'enduia a l'interior de les sabates cap a casa.

- Trobo a faltar els dissabtes de quan era petit. Aquells dies que duraven més que una setmana. Llarguíssims... ara els caps de setmana són curtíssims.

- Trobo a faltar els dibuixos del dissabte havent dinat (a quarts de quatre). Allà vam descobrir sèries com Les Trotugues Ninja, els Bobobops, en Dragui... que no arribaven al súmmum de Bola de Drac o Arale, però que no em perdia mai.

- Trobo a faltar els jocs que em feien vergonya. El conejo de la suerte (resava perquè no em toqués fer un petó) o el dia de Sant Jordi a col·legi (intentant portar alguna rosa d'estranquis perquè no la veiessin a casa ni tampoc els de classe, només qui interessava).

- Trobo a faltar les cançons que cantàvem en els viatges de col·legi amb autobús. Es tractava d'agafar lloc a darrera de tot i cantar "una sardina, dos sardinas..." o les rimes d'Scooby doo pujades de to.

- Trobo a faltar el Filiprim. Programa que m'empassava cada vespre abans de sopar, mentre feia els deures a la taula gran del menjador i davant la tele. Tanquem la paradeta.

I avui us deixo amb una cançó que m'agrada molt i que crec que és molt nostàlgica. Es tracta de Hurt de Johnny Cash. Hi he pensat després de sentir-la aquest dilluns en el programa El convidat de TV3. Escolteu Johnny Cash perquè val la pena. M'encanta, i si teniu temps mireu la peli I walk the line (us la puc deixar) amb Joaquin Phoenix (el meu actor preferit). Sublim. Una història, la de Johnny Cash, fantàstica. Amor, drogues i rock'n'roll.

Només us destaco dues frases (que ja valen com a cites) "I hurt myself today to see if I still feel" i un missatge optimista final "If I could start again a milion miles away, I would keep myself, I would find a way".

Quan tot torna al seu lloc

El setembre és un mes diferent. Segurament tots els mesos tenen coses, però el trobo més especial que l'octubre o el novembre.  És el mes en què torna la normalitat després del trasbals dels mesos d'estiu. Tot s'ordena.  La canalla torna al col·legi. Tornen els horaris estrictes. I torna el fred.

El setembre té quelcom especial. Tornes a descobrir aquells jerseis que, més endavant, acabaràs avorrint. Deixes enrere les suors per sentir com els pèls se't posen de punta amb les primeres fredors. És el moment d'estrenar maletes noves amb els pertinents estoigs. De contemplar com el dia s'escurça i, sobretot, de deixar de veure cels uniformement blaus per d'altres trencats per núvols impressionants, com castells de fum.

És el temps en què un deixa d'ensenyar les cuixes, i amaga els pantalons curts i en alguns casos els genolls pelats (com dirien Els Pets). És l'instant de contemplar la claror dels fanals reflectits en el paviment mullat.

És el mes en què tothom camina pel carrer sense badar, ningú s'atura sense motiu. Tothom frisa per arribar a casa i sentir l'escalfor de la llar. És el mes de tornar a passar els vespres davant del televisor, encara que no es miri res en especial. O d'agafar un llibre, mentre a l'exterior el fred va conquerint els carrers, i  submergir-se en narracions càlides de ficció. Històries que poden acabar sent les nostres pròpies històries i que, sovint, comencen en un setembre qualsevol.

La cita d'avui: "A veces, la vida hace por ti cosas que tú no haces por la vida". Mentira d'Enrique de Hériz.

Els extrems no són bons

Comença el setembre i torna la rutina. O això diuen. En tot cas torna el meu blog que no és rutina perquè intento anar portant novetats. I n'estrenem alguna que veureu a continuació després de la reflexió. A més d'un canvi d'imatge del blog.

M'ha animat saber que algú ha descobert el meu blog i, fins i tot, m'ha felicitat (sí, sembla impossible! o segurament no ha vist o sentit les frikades). En tot cas, aquí estem. I ja no us animo a fer comentaris, perquè sembla que us hi obligo. Ja sabeu que teniu les portes obertes i sou benvinguts.

Anem per feina.

Sovint, es diu que els extrems es toquen o no són bons. I penso que és una reflexió molt encertada. Hi ha dies que estàs molt optimista (eufòric, en diria) i d'altres, desmoralitzat. És en aquests últims moments, sobretot, quan un ha de relativitzar les coses o els sentiments. Preguntes com què faig amb la meva vida... cap on vaig... no em passa mai res... no estic de sort... etc. es presenten a casa sense trucar a la porta.

No cal atabalar-s'hi, almenys penso jo. La nostra societat (la del segle XXI) és la societat més insatisfeta de la història. I això ve donat pel fet que segurament som la generació que més coses tenim. Per això, a vegades ens pot envair el desànim. En algun moment m'haureu sentit parlar dels petits plaers. Crec que és una bona mesura per fer front als moments de moral baixa. Potser la màxima que a la vida tothom ha de tenir un fill, publicar un llibre i plantar un arbre és massa presumptuosa. Potser, alguns en aquesta vida simplement hem de regar actuant d'acord amb les nostres conviccions, valorar més algunes coses i arrencar somriures propis i forans. Perquè ningú és prescindible. Fins i tot, aquell qui, erròniament pensa, que no ha fet res de profit en aquesta vida. Perquè encara que no ho sapiguem, tots som importants per algú. No ens mirem tant el melic.

La paraula d'avui: com que no sempre en tinc i m'agrada que les que poso siguin paraules que m'he trobat o llegit, canviarem una mica. A partir d'ara combinaré paraules amb frases que m'apunto i extrec de llibres que he llegit pel simple fet que m'han fet pensar o m'agraden. Espero que gaudiu de la d'avui (posaré cita, llibre i autor):

"El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins". La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.

I avui no us poso cançó. Segurament, aquesta secció l'eliminaré o sortirà amb comptagotes. Avui us poso el lipdub de Taradell a veure si em trobeu.

Tancat per vacances

A l'estiu tota cuca viu, però a nivell internauta la cosa està paradeta. Per tant, tenint en compte això i que començo vacances, en principi, faig un petit parèntesi i no actualitzaré fins a finals de mes o setembre. A més, la majoria ja esteu de vacances o viatjant i això del blog fa més a hivern, quan no pots sortir tant al carrer.

Seran unes vacanes tranquil·les. Sense tràfecs ni viatgets. Després de descartar per diversos motius anar a Nova Zelanda, tindré unes vacances casolanes. Però, com deia en l'anterior post, plena de petits plaers. I és que les perspectives són: piscineta, relax, alguna pel·lícula, llegir, escriure, cuidar els peixets i no treballar gaire. Ah!!! i riure molt.

Fa uns dies vaig llegir que les vacances del Papa Benet XVI, aquest any, consistirien en caminar, lectures, escriure i donar menjar als peixos. No sé si les coincidències tenen algun signficat? jajaja

Bones vacances!

Petits plaers

Les expectatives que la gent posa sobre la vida solen ser massa grans. Tothom creu que la vida li depara alguna fita o recompensa molt gran. És a dir, sembla que si no tens grans projectes i no els aconsegueixes, no ets ningú. Jo quan era petit volia ser futbolista i sortir a la televisió (les dues coses podien estar lligades). Podríem dir que he aconseguit les dues fites, tot i que segurament no en la mesura ni amb la traça que m'imaginava llavors. :D

Però no em sento pas frustrat. Crec que més que grans projectes, jo sóc de petits plaers. M'explico. Per mi gaudir de la vida no és aconseguir una gran fita, sinó poder viure petits instants. M'agrada la tranquil·litat d'un tallat mentre fullejo el diari d'un dia qualsevol, m'encanta poder jaure en un bon sofà o estar dins el llit ben tapat mentre sents com la pluja cau amb força a l'exterior.

No canviaria per res la bona companyia o una conversa amb un amic o conegut. Cada vegada aprecio més la sobretaula després d'un sopar amb amics (encara que hagi de cuinar jo ;D) o llegir el primer paràgraf d'un llibre abans de decidir-me a comprar-lo. Com no, m'encanta el silenci primaveral amb el so de les orenetes anunciant l'arribada del bon temps o l'aleteig incessant d'una vespa que es perd entre les flors (sensació descoberta aquest passat diumenge). No vull deixar de sentir l'estat de relaxació que el cos sent després d'haver plorat de riure.

M'encanta pensar que les nits poden tenir més llum que els dies en funció de la companyia. I confiar que les bones intencions sempre enfonsaran les dolentes. I en el fons, esperar que quan el dia arribi a la seva fi no hagi assolit un gran projecte, sinó haver acumulat petits plaers i instants difícils de quantificar.

La paraula d'avui és: destret (dificultat, contratemps, conflicte, maldecap).

I el vídeo, un tema que vaig descobrir fa un parell de mesos. Una cançó que no és una gran cançó, però que és un petit plaer. Just like a drummer de The Wave Pictures (un gran descobriment i un àlbum Instant coffee baby rodó, on també m'agraden els temes Kiss me i, sobretot, Live the scene behind).

The Wave Pictures, Just Like A Drummer from RadarMusicVideos on Vimeo.

Lipdubejant

L'entusiasme és una qüestió important en aquesta vida. Si no tens il·lusió per fer coses, què et queda? Doncs partint d'aquesta predisposició conclusió, aquest cap de setmana vaig decidir participar en la gravació del Lipdub de Taradell.

Per situar us informo que el meu poble és un dels que participa en el programa Megaplayback d'Antena 3 (programa que va començar ahir diumenge). Es tracta que els pobles gravin un lipdub amb la màxima implicació de gent. Crec que ho emeten l'1 o el 8 d'agost (ja us informaré). Més enllà de si el programa és més o menys cutre, cal dir que ens ho vam passar molt bé i el programa és el de menys.

El meu paper i el del meu amic Marc és de frikis totals i sortim a la part final quan hi havia tota la multitud (714 persones registrades, però moltes més a la pràctica) esperant per fer la coreografia final. Davant d'aquesta pressió, la poca experiència davant dels focus i càmeres de televisió, i havent de vocalitzar en anglès, vam fer el cor fort, ens vam posar dins el paper i ho vam donar tot en forma de gran suada (i és que anar en abric a les 5 de la tarda d'un diumenge de juliol té aquestes coses).

Després d'aquest lipdub només em queda anar de convidat al Donde estás corazón, a la Nória o a la Isla de los famosos (com a no famós).

I per acabar una reflexió. No m'agrada perquè prefereixo ser modest, però érem bastant el centre d'atenció. Notaves com la gent et mirava, et deia coses, et venia a saludar... Fins i tot, els del so ens van oferir el micròfon. I penso... que a vegades la gent es queda amb lo superficial. Si haguéssim anat vestits normals hauríem passat més desapercebuts que una taronja en una fruiteria. Per això, a vegades penso que m'agradaria que hi hagués un mecanisme o petit aparell que avalués les persones per allò que són interiorment. Hi ha moltes coses que a simple vista no es veuen de les persones i que segur que són molt millors que les que, a vegades, es veuen. Almenys penso en mi i aquí no sóc modest, per una vegada.

Ah, i avui un dia després de fotre el friki he anat a la biblioteca i m'he endut dos llibres: un de Borges i un de Roberto Bolaño. I és que la vida està plena de contradiccions. Però qui diu que això és dolent!!!

La paraula d'avui: estintolar (apuntalar).

I avui us deixo amb el vídeo que surt a taradell.com del lipdub. Aquí només serveix per veure la multitud de gent que hi apareix. El vídeo muntat (que no veurem fins a l'emissió) serà una passada.

Continuarà...

Aquest és el text número 25 que escric. Podríem dir que és una efemèride. Quan em vaig plantejar obrir el blog no vaig pensar si duraria molt o poc, si me'n cansaria o si no sabria de què parlar. Cal dir que, fins ara, no m'han faltat temes ni idees o sensacions per plasmar. Fins i tot, tinc temes que encara no he pogut publicar perquè m'han anat sorgint idees noves.

Alguns de vosaltres (fins i tot, m'ho heu dit) heu quedat sorpresos pel tarannà del blog. Els qui més em coneixeu m'ho heu comentat i, incrèduls de vosaltres, penseu que busco algun objectiu o presentar-me com qui no sóc. Només us puc dir que, sovint, no arribem a conèixer del tot a qui ens envolta.

Reconec que un individu que sempre està fotent broma, rient i fent tonteries, no té credibilitat quan parla de temes seriosos o més reflexius. Però he de dir que hi ha moltes coses de mi que no mostro als quatre vents i que sóc més racional del què semblo. Ah!!! i no dic mai mentides i ara tampoc. I si no us ho creieu pregunteu-li a ma mare que coneix prou bé que si no estic d'humor, no dissimulo gens. Per posar un exemple: els pallassos no riuen tot el dia, també estan tristos.

Bé, dit això. Donar les gràcies a tots els que comenteu. Sou benvinguts. I per fomentar la participació us plantejo un petit joc. Recordeu que els comentaris els podeu fer anònims, per tant no hi ha excusa. Quina de les paraules que us he plantejat us ha agradat més pel motiu que sigui? Us les enumero a continuació:

- a mans besades (per dir amb molt de gust)
- engalipar (enganyar amb falses promeses)
- orat (sinònim de boig, llunàtic, sonat)
- garneu (malintencionat, murri)
- engegar a dida (engegar a la merda, a passeig, a la quinta forca)
- gent d'upa (gent de rang, d'importància)
- pagar a la bestreta (pagar per avançat)
- putxinel·li (titella)
- pruïja (sinònim de picor o d'afany, anhel)
- cofoisme (sinònim d'orgullós, ufanós)
- esplet (sinònim de collita o de riquesa, abundància)
- tornassolat (reflexos amb multitud de colors o tons)
- enreveixinar (dur, irritar-se, enutjar-se)
- a pleret (anar a poc a poc)
- eixorivir (treure's la son de sobre)
- sojornar (habitar)
- desuet (desacostumat, obsolet)

Vespres sense final

És molt tard. Però la inspiració em ve a altes hores de la nit. Acabo d'arribar d'un sopar amb antics companys de feina. Gent senzilla, gent autèntica, sense més pretensions que fer les coses bé, amb eficàcia i deixant-s'hi la pell. Sí, encara en queden de persones així, que et fan pensar que, en el fons, la condició humana es pot salvar.

Anècdotes, rialles, bromes fàcils (per part meva) i aventures i desventures del passat. Però amb un denominador comú. Amb el pas del temps els fets es poleixen, agafen un to suau i embellit, i només recordes els bons moments que has passat conjuntament. I en són molts, fins i tot en les males èpoques.

Gent autèntica, com deia abans. Persones que s'han guanyat allò que tenen i qui són i que segurament mereixerien més. Tot arribarà.

Vespres d'aquells que es fan curts, que haurien de disposar del privilegi de tenir el temps aturat i la son acumulada lluny de la taula de menjador. Però si una sensació especial et deixen aquestes trobades és la cara que posen aquests antics companys en veure't. La brillantor dels ulls, el somriure als llavis i l'alegria que desprenen en veure't després de mesos o, potser anys, sense una trucada, un hola i adéu o un retrobament, no té preu. Són moments que et fan sentir que potser has fet alguna cosa bé, tot i que has actuat com sempre i amb naturalitat. En definitiva, moments en què un pensa que té la sort de conèixer gent que et recorda amb alegria i un somriure als llavis. Vespres que no haurien d'acabar mai.

Paraula d'avui: desuet (desacostumat, obsolet)

I com a àudio us deixo amb un tema de The Killers que m'agrada especialment. Read my mind. Ai, si poguessim llegir les ments!!! Quants mals entesos s'evitarien!!!

the killers - read my mind from hain on Vimeo.

No hi ha gangues masculines

Escriure textos així fa que no puguis fugir de la generalització. Per tant, conscients d'això cal dir que cada cas és concret, però que es poden trobar estereotips. Sabent que no seré precís amb la realitat i amb ganes de provocar, ho escric igualment.

Les rebaixes tenen un no sé què que atrau a les dones. Aquest dilluns crec que de cada 100 persones només n'hi havia 13 que érem homes. La resta tot dones. La imatge que podria resumir el text és un grup de tres noies amb, com a mínim, tres bosses de roba cadascuna. I és que per les dones les rebaixes són com la xocolata. No s'hi poden resistir. Des del meu punt de vista esbiaixat, crec que quan van de rebaixes se senten, com diria en Carlos Baute a Elígeme (sí, un programa cutre, però que em van xopar fa un any amb la cama enguixada), "divinas".

Per a les dones hi ha multitud de botigues, de totes les marques, cadenes i franquícies. Per als homes quatre o cinc cadenes. Això ja és indicatiu.

Anant de rebaixes una experiència realment diferent és, com he fet jo, entrar en una botiga de roba interior femenina. Sí ho he de reconèixer: estava més fora de joc que un peix en terra ferma. Cal dir que hi ha calces per 3 euros o menys. Una autèntica ganga!!!!

Em vaig sentir més observat que un elefant en un zoo i temptat d'apropar-me als vestidors. Per justificar-me he de dir que acompanyava les meves germanes i que era l'únic noi a la botiga. Mentre agafava apunts per aquest escrit, vaig notar la presència d'algú al meu costat. I no podia ser ningú més que el segurata que em fotia un marcatge a l'home. No sé si es pensava que robaria uns sostenidors o un tanga de tigre per al meu ús personal.

Les rebaixes, en definitiva, em fan arribar a la conclusió que els homes som secundaris per a les dones. Entre una ganga de roba i un home, triarien la primera peça. La segona, sovint no les fa sentir "divinas", a vegades fa més nosa que un abric a l'estiu, i mai arribarà a ser una ganga. Tot i que sempre hi ha excepcions ;D

Avui no hi ha paraules (si no en tinc no cal forçar) ni àudio.

Hi ha dies en què un gira la vista

La vida està plena de sorpreses. El dia més inesperat, més gris, més rutinari... va i coneixes una persona interessant. No hi ha avisos previs. No et deixen fer preparatoris, pensar una introducció, una frase genial o un pròleg captivant. Simplement, succeeix així i les teves úniques cartes de presentació són un mateix, sense màscares.

Sovint em diuen que sóc idealista o, fins i tot, un pèl romàntic. Però potser és que, més aviat, sóc optimista i nostàlgic.

Hi ha dies en què gires la vista cap enrere, fas cert balanç i t'adones que coneixes persones força interessants. Bona gent, podríem dir-ne. Persones que, sense demanar permís, han entrat en la teva vida, s'han fet un lloc en el teu cor i, a més, se l'han decorat per fer-hi estada. A vegades les has conegut per pura casualitat, per ser en aquell moment precís en aquell lloc determinat. Persones que no saps perquè, però des del primer moment veus que són de fiar, que són honestes, transparents...

Hi ha dies en què un gira la vista cap enrere i voldria immortalitzar aquesta imatge que veu i, si de cas, encabir-hi més persones futures. Sempre sumar.

Hi ha dies en què un gira la vista cap enrere i no es penedeix de res. Ni d'haver donat molt de si mateix. Perquè, en el fons, un sempre ha preferit més donar que rebre. Encara que donar només fos un petit somriure o un gran plor de rialles.

Paraula del dia: sojornar (estar-se en un lloc un cert temps, habitar).

L'àudio proposat és d'una pàgina que he descobert on es pengen videoclips de diferents grups alternatius gravats a l'aire lliure i una sola seqüència i molta qualitat. La web és http://www.blogotheque.net/ (apartat Les concerts a emporter o Take away shows). I us penjo el de la cançó Espiritu santo de Delafé y las flores Azules.

Delafé y Las Flores Azules Espiritu Santo A 'BlackXs Live Sound' Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Sant Joan vist per un holandès

Bé, allò que es promet es compleix.

Coincidint amb la setmana de Sant Joan m'he permès el gust de fotre dues frikades consecutives. Després de l'àudio meteorològic de dilluns, us poso el segon i que, ara sí, serà l'últim. Les coses en abundància cansen. I jo no us voldria pas cansar.

Com que em fotia gràcia fotre el ridícul una vegada més, aquí ho teniu.

Vinga, bona revetlla.

El Sant Joan segons un holandès

Joan Morcillo's Events

Ja ha arribat l'estiu

Per commemorar l'arribada de l'estiu us he preparat un àudio.

En diversos textos he anat parlant de la necessitat d'arriscar, perdre la por, etc. En definitiva, no tenir por al ridícul. Això està molt bé dir-ho, però estaria malament dir una cosa i fer-ne una altra. Per això, tot i que no sabia si tornar a mostrar el meu ridícul, al final he pensat: què carai!!!!

Sé que la majoria de vosaltres, heu pensat que estic fatal o molt malament. Potser sí. Però, hi ha algú que hi toqui del tot en aquesta societat actual?

És el penúltim cop que faig el ridícul i l'últim que faig aquesta imitació. Prometo no tornar-hi.

Avui sobren les paraules.

Ja ha arribat l'estiu

Joan Morcillo's Podcast

Tirem la moneda enlaire

Avui per primera vegada, no us poso un escrit fet per mi. Però, té justificació. I és que aquest conte zen que he descobert fa pocs dies m'ha agradat molt. Un conte zen podríem dir-ne que és un text que conté ensenyances d'aquest moviment budista i és que zen és un terme budista que significa meditació silenciosa.

L'he escollit perquè crec que serveix d'exemple per alguns dels missatges que he deixat anar per aquí. Primer que podem ser actius davant el destí, com vaig dir en el primer post, i segon que en aquesta vida (almenys, jo ho penso així) un ha d'actuar a partir de conviccions pròpies.

Espero que us agradi.

En mans del destí

Un gran general, de nom Nobunaga, havia pres la decisió d'atacar l'enemic, malgrat que les seves tropes eren molt inferiors numèricament a les seves.

El general, però, estava segur que ells guanyarien, però els seus homes no ho veien pas igual.

Pel camí, Nobunaga es va aturar davant d'un santuari i digué als seus guerrers:

- Ara em recolliré durant una estona dins del temple per demanar als déus que ens ajudin. Quan surti, llençaré una moneda a l'aire. Mireu, si surt cara tingueu per segur que guanyarem, però si surt creu, perdrem. Estem en mans del destí.

Quan el general sortí del temple, llençà una moneda a l'aire i resultà que sortí cara. La moral de les tropes s'inflà tot d'una. Els guerrers anaren a la batalla convençuts que la victòria era seva i van lluitar amb una força tan extraordinària que guanyaren la batalla sense massa complicacions.

Després de la victòria, l'ajudant de camp del general li digué:

- Ningú pot canviar el destí, oi? Bé, de fet, aquesta victòria inesperada n'és una prova ben evident.

- N'estàs ben segur d'això que dius?- li respongué el general, alhora que li ensenyava la moneda que havia llençat a l'aire abans de la batalla. Una moneda que tenia cara als seus dos costats.

La paraula d'avui: eixorivir (sona espectacularment). Hi ha dies com el d'avui que un necessita treure's la son de sobre.

I la cançó d'avui d'una banda que vaig descobrir fa uns mesos i crec que anirà a més: The Do. Gran veu. He dubtat entre On my shoulders que està sonant més o At Last. He triat l'última, tot i que m'agraden les dues, perquè el videoclip m'ha agradat molt com a metàfora de l'amor. Tothom busca la mitja taronja (tot i que jo sóc més de Fanta de llimona) ;D

The Do - At Last from THE DO on Vimeo.

Treu banya i puja la muntanya

Un d'aquests dies de pluges primaverals, em vaig trobar passejant pel carrer assolellat durant el parèntesi pluvial. Vaig poder contemplar diversos exemplars de cargols fent el seu trajecte lentament i matusserament. Què porta a un cargol a sortir de viatge després de la pluja?

Més enllà de la curiositat, vaig lloar en silenci l'esforç de cada un dels cargols. Sortien a fer camí enmig de la vorera sense accelerar el pas. La seva vida, en aquell moment, els portava a sortir de forma coratjosa, malgrat el perill que els assetjava.

Després de fer-los unes fotos amb el mòbil, vaig tornar al mateix lloc l'endemà. Ni indicis dels cargols. Bé sí. Hi havia el rastre líquid del seu recorregut marcat a la vorera i també diverses closques esclafades. Vaig calcular que 8 de cada 10 cargols que havien sortit, havien acabat aixafats (segurament sota alguna sola de sabata).

El que em va entusiasmar més de la situació, és que el cargol surt després de ploure, hi hagi perill o no. Molts d'ells tenen moltes probabilitats de morir, però malgrat aquesta possibilitat o mort segura, els cargols continuaran sortint després de ploure com l'arc de Sant Martí. I aquesta és una actitud lloable.

Malgrat els fracassos que puguem anar col·leccionant, hem de continuar afrontant la vida amb valentia i sense por al risc. Treure el cap i les banyes fora la closca i sortir de viatge com els cargols.

O com jo diria: ser tossuts, perseverar i anar tirant els daus.

La paraula d'avui, ideal per l'ocasió: a pleret (anar a poc a poc). Anem fent, doncs, a pleret i sense aturar-nos.

I la cançó d'avui, també apropiada, és Fisherman's blues de The Waterboys. Com s'interpreta en la lletra, es tracta d'arriscar, si cal naufragar, i tornar a la platja per tornar a salpar.

Etapes

La vida està estructurada en etapes. No saps perquè, però n'acabes una i n'encetes una altra i així successivament. Suposo que és llei de vida. Però això no treu que tanquis etapes amb certa nostàlgia. Mires enrere i veus tot allò que has fet o viscut... i sents un lleuger calfred de satisfacció.

Estic segur que no canviaria res. Potser massa impliació i compromís, però al mateix temps sense això, no hagués estat jo mateix. Hagués traït la meva forma de ser. I és que segurament una persona d'allò que rep més satisfacció és d'allò que fa per convenciment, il·lusió i sense esperar res a canvi.

No negaré que també he rebut moltes coses. Molts moments, sensacions i instants irrepetibles. Però també vull deixar clar que hi he deixat molt de mi. Encara no me'n faig a la idea i, segurament, ho trobaré a faltar. Però ara comença una nova etapa. I després d'aquesta una altra fins que no me'n deixin obrir més. I espero donar i rebre tant com en aquesta que tanco.

Gràcies a tots amb els qui ho he compartit.

La paraula d'avui: enreveixinar (mot que expressa posar-se rígid, dur, irritar-se o enutjar-se).

Com a cançó el Boys don't cry de The Cure. Doncs, això... que, per tant, riuré.

Viu i deixa viure

Una anècdota viscuda fa pocs dies m'ha fet reflexionar sobre la immigració i fer-me una pregunta. Qui de nosaltres no és un immigrant? Tothom es veu capaç de parlar sobre la immigració, sempre partint de la base que els immigrants són els altres (subsaharians, magrebins, sud-americans, nigerians...). Estic convençut que si tiréssim enrere en els nostres respectius arbres genealògics, trobaríem que tots procedim de llocs diferents a on vivim. Només cal recordar l'herència islàmica, romana o grega que té Catalunya.

Jo sóc fill de la immigració. I em fa gràcia, a vegades, quan sento gent orgullosa de tenir els dos cognoms catalans. Em fa pensar en Harry Potter on hi ha els mags de sang pura i els de sang de fang (combinació entre un mag de sang pura i una persona normal (muggle)). Els de sang pura es creuen superior i millors a la resta. Això també passa en molta classe alta catalana o burgesa que es creuen més catalans que els altres.

Però bé, del que volia parlar és de la integració. L'actual immigració (l'africana o sud-americana) s'integrarà. Només cal mirar la segona o tercera generació. I està clar que aquell qui vol i el deixen integrar, ho fa més ràpid fins i tot que molts que, sense el salt lingüístic, ho han tingut més fàcil. Recordeu de parlar català als immigrants (això no és sinònim de mala educació).

Més enllà de chilabes o vels islàmics (que formen part de tradicions que potser no sabem o no podem entendre, però que cal respectar tal com ens agrada que ens respectin les nostres tradicions catalanes), potser hem de potenciar la integració. Un no és immigrant per gust, sinó quasi sempre per supervivència.

Ah, per cert. No us he explicat l'anècdota. Doncs és aquesta: jo baixava per un carrer de Taradell i vaig avançar dues dones magrebines amb chilaba i vel islàmic. Al seu davant hi anaven dos nanos (suposo els seus fills) de 4 o 5 anys i quan vaig ser darrere d'ells vaig sentir que cantaven: 'En Joan petit com balla. Balla... balla... balla...'. Un petit exemple per als qui no creuen en la integració. El món no ens pertany, només el compartim.

Per cert, quan jo era petit no suportava aquesta cançó i quan la sentia fotia cara d'enfadat. jajaja. No sé perquè. Suposo perquè em sentia al·ludit i volia ser un nen gran. Ara, voldríem ser més petits. ;D

La paraula d'avui: tornassolat (reflexos amb multitud de tons o colors generats en funció de com incideix la llum).

Somriure amb la mirada

Somriure, crec, que és una de les coses que millor sé fer. I riure fins a plorar, ja no dic. Avui us vull parlar dels somriures. Primer de tot, donar les gràcies a la Laura que m'ha cedit aquestes fotografies que ha fet durant la seva estada a l'Índia. Avui almenys no em podran fotre a la presó per piratejar-ne algunes.

Direu que és un tòpic, però considero que somriure és una de les millors expressions que té l'ésser humà. Sabíeu que hi ha més de 50 somriures diferents? No ho dic jo, ho diu un llibre del psicòleg Paul Ekman (ja ho havia dit algun cop). Hi ha moltes classes de somriures i cadascú de nosaltres tenim més d'un somriure diferent. El sincer, l'espontani, el trist, el forçat... Si us observés una estona, us en podria detectar més d'un. N'hi ha que tenen més registres i n'hi ha que menys.

Però jo us volia parlar del somriure sincer. Per saber si una persona està somrient de veritat (i no de forma forçada o formal), heu de mirar-li els ulls. La nostra mirada és el mirall de la nostra sinceritat. Per això, sempre miro als ulls (encara que el meu interlocutor tingui un escot de vertigen, jajaja).

I és que, fins i tot, es pot somriure sense moure els llavis. És a dir, somriure només amb la mirada. Per això, m'agrada tant la primera foto que en seria un clar exemple.

Sabíeu que un somriure s'encomana. Que els éssers humans comencem a somriure a l'úter matern. Que 0,01 segons és el temps que tarda el nostre cervell en processar un moment de felicitat que involuntàriament ens fa somriure. O que un dia sense somriure és un dia perdut.

Avui les paraules són somriure en diferents idiomes (curioses): miso (coreà), wen (gal·lès), egao (japonès) o tabasamu (suajili).

I l'àudio d'avui, dedicat a la Meri que ha fet anys, és un dels meus videoclips preferits. Espero que us faci dibuixar un somriure, com em produeix a mi. Life in technicolor ii de Coldplay.

Life in Technicolor II from LifeinArt on Vimeo.

Una mica de color

Avui canviarem el format. No hi ha paraula ni imatges. De fet, hi ha un conjunt de paraules que espero que us transmetin algunes imatges i sensacions. L'àudio d'avui és el que triaria com a música de fons per aquesta escena o aquesta cançó és la que em transmet aquesta escena. No importa. My timing is off de Eels. A veure què us suggereix la cançó.

Una, dues, tres. Tres gotes lliscaven transversalment en una cursa plàcida, i a vegades dubitativa, cap a la part inferior dels vidres. Començava a ploure, mentre el bus es movia ràpidament per sobre la calçada. Jo, immòbil en el seient, tenia fixat l'esguard en l'horitzó, on es començaven a obrir les primeres clarianes. Enmig de la uniformitat de la grisor tirant a blau del firmament, sentreveien els primers raigs tímids de sol. La brillantor dels seus llargs braços iniciava un canvi en el paisatge que jo veia des d'aquell mirador privilegiat.

Un, dos, tres. Passaven i passaven les ombres verdes dels arbres, que aviat es veurien inundats per la vitalitat del bon temps. Mentrestant, el bus rentava les seves imperfeccions estètiques amb la pluja fina que banyava cada un dels racons del paisatge. S'estava fent fosc progressivament. Ho sabia per l'hora que marcava el meu rellotge. El meu entorn natural, però, patia una evolució contrària. El dia començava a agonitzar. Però, l'escena, de la qual jo era testimoni, impregnava d'un nou color aquella jornada que havia estat tan gris.

Em dirigia qui sap on, deixant enrere el meu passat. Un ahir al qual no volia girar el cap enrere per mirar. Al meu davant hi tenia un futur. Qui sap si millor o pitjor, però un futur per bastir. Oblidant aquells anys de penúries, no tan materials sinó més aviat espirituals. La mort de la meva esposa en aquell fatídic accident de trànsit havia estat un trauma difícil de digerir. Feia tres anys que havia conegut l'infern i ara intentava, per primer cop, escapar d'aquella realitat tan llunyana en el temps, però tan present en el meu cervell.

El destí m'oferia un nou inici. Un començament ple d'esperança, oportunitats i, sobretot, claror. El bus continuava inalterable fent camí, forçant-me a mirar endavant cap a un demà que deixava entreveure una mica de color, talment com el paisatge.

Uns paraigües grisos per als dies tristos

També podríem dir-ho així: Uns paraigües tristos per als dies grisos.

Avui ha estat fàcil fixar-se en els paraigües. I he notat que la majoria d'ells eren de colors apagats, sobretot negres i grisos. De fet, el meu és gris amb petits quadrets negres. Pocs paraigües de colors vius, tot i que algun n'he vist. Suposo que el color dels paraigües denota l'estat d'ànim de la majoria de mortals durant els dies de pluja, i més si són en dilluns.

Però, no només m'he fixat en els colors. Després de veure, fins i tot, un ciclista rodant amb un paraigües a la mà, he constatat un fet empíric. He observat que, més o menys, quatre de cada deu paraigües tenen una varilla (en català correcte vareta) trencada. Curiós!

Caminant per la Rambla he vist a uns metres més endavant una parella amb uns paraigües. M'hi he fixat perquè el noi portava els paraigües i amb prou feines tapava la pluja que queia sobre la companya. M'hi he acostat i quan els tenia just al davant, el noi se n'ha adonat i ha cobert la noia amb els paraigües perquè no es mullés. I sabeu què tenia els paraigües? Una vareta trencada? Doncs, no. En tenia dues de trencades.

Paraula d'avui: esplet (com a sinònim de collita, però sobretot d'abundància, plenitud, riquesa o florada).

I d'àudio una musiqueta de Coldplay. Sí sóc coldplayà. I és que en dies grisos i plujosos podem posar una mica de color a la vida. En aquest cas de Yellow. A gaudir-la (dedicada a l'Edu).

Yellow from Coldplay Gramedia on Vimeo.

Raigs de sol que no deixem passar

Entre ahir i avui, ja he vist tres persones llegint un llibre amb una funda o coberta exterior. M'ha sorprès que sigui una pràctica tan estesa. Tapar la coberta d'un llibre. Què pot portar a una persona a tapar el títol d'un llibre? Primer he pensat que així no s'espatlla tant. Però, en segon terme, he arribat a la conclusió que es tracta, simplement, de qüestió de xafarderia. Evitar que la resta de la gent sàpiga què carai estem llegint.

Una pràctica respectable, però no compartida. Es pot interpretar com una qüestió de vergonya o de pensar: Què n'ha de fer la gent del què jo llegeixo? El fet, però, és que aquesta pràctica amaga, al meu entendre, una realitat social. La nostra societat, la catalana i també d'altres, és tafanera. Poc o molt, xafardegem. Mirem què fa el veí, com es comporta un conegut o què carai fa la veïna a aquelles hores de la nit.

I si no, perquè penseu que les cases tenen persianes i cortines. No només per evitar el pas dels raigs de sol matiners. Als països nòrdics també hi surt el sol. Però, no quedaria gaire bé posar una funda a les nostres finestres.

La paraula d'avui és coneguda, però l'he triat per com expressa el seu significat amb la seva pronunciació. M'explico. És cofoisme (sinònim d'orgullós, ufanós). Només de pronunciar-la, un ja s'infla, es fa més gran... com la paraula significa.

Àudio: cançó impressionant de Radiohead Creep. Em genera multitud de sensacions.

L'altra història de Sant Jordi

I si resulta que Sant Jordi no va matar el drac, per encisar a la princesa...

Ens situem al segle XII. En Jordi un pobre cavaller de la cort del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, no sap com matar les hores. Resulta que es sent atret pels del seu mateix sexe. Però, no ho pot fer públic. Està mal vist en una societat patriarcal on només es pot practicar l'homosexualitat de portes endins i en certs cercles aristòcrates. Un dia arriba un vell trobador que porta noves sobre un drac i una princesa atrapada en una cova per la terrible bèstia. Es paga una gran suma de diners per qui derroti el drac i rescati la dona.

En Jordi no s'ho pensa dos cops. La riquesa li pot aportar prosperitat i certa llibertat d'actuació. Es dirigeix cap a terres remotes, on troba un petit comtat aterrit per una bèstia, diuen els camperols. En arribar a la zona d'influència del drac, no troba senyals de vida de la bèstia. Al contrari, descobreix una petita cova amagada en una zona feréstega i habitada per un mala peça que ha capturat la comtessa. Tot i ser un pobre cavaller, en Jordi compta amb una oratòria força creïble i contundent i arriba a un acord amb el lladregot. Es repartiran la recompensa. A canvi, en Jordi tornarà la comtessa al seu palau, gallejant d'haver matat al drac.

La comtessa, una pobre noia amb aires de grandesa i "famoseo", podrà vanagloriar-se d'haver sobreviscut al drac, si no explica la veritable trama.

I així es va fer. En Jordi va esdevenir un heroi amb una gran llegenda i rondalles al seu voltant. Amb la suma de diners es va poder comprar un palauet, viure de rendes i practicar l'homosexualitat amb cert secretisme. La comtessa, famosa per la seva valentia, va tenir més pretendents que la reina d'Anglaterra i va recórrer diferents tertúlies telebasura en tavernes catalanes. I el lladregot, amb el seu anonimat i diners, es va comprar un carruatge últim model, vestits de luxe i va entrar en cercles nobles gràcies a la seva fama de nou ric.

Del drac, nou segles després, encara en parlen. Però ningú l'ha vist mai. De la tradició de les roses, ja us en parlaré un altre dia.

La paraula d'avui: pruïja (sinònim de picor, però sobretot, de desig, ganes, anhel, afany).

La cançó d'avui la dedico a la Maria. Es tracta de la cançó Gat de la cantautora catalana Maria Coma. Un videoclip i cançó que està molt bé. Precisament, toca a Vic el pròxim 1 de maig al nou teatre-auditori.

Un llibre mai fa nosa

Aquesta és una foto de la meva tauleta de nit plena de llibres. Alguns els estic llegint, d'altres els començaré d'aquí a pocs dies i alguns els tornaré a recuperar. N'hi ha de tot tipus des de novel·les fins a llibres sobre pensament xinès (una herència universitària), poesia de Martí i Pol o un llibre sobre la jihad islàmica i els seus orígens.

Potser és un ordre caòtic. Però m'agrada tenir la tauleta plena de llibres. I és que en la setmana, per excel·lència, del llibre a Catalunya, he de dir que un dels millors regals que em poden fer és un llibre. I no només per Sant Jordi. De tots els llibres es pot aprendre alguna cosa o passar una bona estona.

No sé quin llibre us regalaran o regalareu. Jo acostumo a no regalar els llibres que s'han publicat expressament per a Sant Jordi ni tampoc alguns best-sellers. Tot i que reconec que n'he llegit molts d'aquests perquè no es pot opinar, sense haver llegit o conèixer allò de què parles. Per exemple, he arribat a llegir diversos llibres de Harry Potter i m'han agradat i tinc intenció de llegir la trilogia de Larsson. Però si us n'hagués de recomanar algun, el primer títol que us diria és 'Estupor i tremolors' d'Amélie Nothomb. M'encanten els relats peculiars d'aquesta escriptora belga-japonesa. Altres títols podrien ser 'A sang freda' de Truman Capote, 'El retrat de Dorian Gray' d'Oscar Wilde, 'Azteca' de Gary Jennings o, fins i tot, la triologia del Senyor dels Anells o algun d'Haruki Murakami, José Saramago o de Paul Auster, aquest últim de fàcil lectura. I vosaltres quin llibre recomaneu?

Que tingueu un bon Sant Jordi!!!

Paraula d'avui: putxinel·li. Tots la coneixem, però crec que és destacable la seva sonoritat. La prefereixo abans que titella. Tot i que és menys usada. No sé perquè. Feia temps que no la sentia.

I d'àudio avui us posaré un clàssic. Crec que és un dels primers videoclips que vaig veure quan era petit. I em recorda a la infantesa. S'ha de reconèixer que és un dels grups més importants de la història de la música. Us deixo amb I want to break free de Queen.