Reivindico la persona per sobre de tot. I ho dic perquè habitualment quan dues persones es coneixen, no sé perquè, però una de les preguntes habituals que acostumen a fer-se és: Quants anys tens???
Pensareu que tinc complexes, però no és veritat. Considero que l'edat és un dels paràmetres més sobrevalorats de la nostra societat.
Sí. N'acabo de fer 32. I què? Què vol dir tenir aquesta edat? Simplement és una xifra. Una data de naixement en el meu DNI. 32 no em defineix. Però tampoc em definiria si la meva edat fos 23. Sempre he pensat que l'edat ens condiciona massa. Ja de ben petits ens posen en una classe o altra, en funció de l'edat i no dels coneixements. Més tard, ens jutgen per entrar a les discoteques, treure'ns el carnet de conduir o poder votar. O per dir-nos que som massa grans per treballar o massa joves per ser madurs.
L'edat no fa la persona. Puc ser millor persona amb 23 anys que amb 32 o al revés. Una persona de 60 anys pot tenir molta més vitalitat que una altra de 20. L'edat, repeteixo, està sobrevalorada. Per tant, quan penseu, parleu o rigueu amb mi... deixeu l'edat de banda, i penseu, parleu o rigueu amb mi en funció de qui sóc i com sóc.
Avui en lloc d'una paraula, us ofereixo un conjunt de paraules que he escrit i versen sobre el temps.
Jo em moc,
tu em mous.
Jo intento no canviar,
però tu em canvies.
Passes i passes, i tornes a passar.
Busco no trobar-te,
però em trobes.
M'abraono sobre teu
intentant capturar el teu poder.
No tinc èxit.
Miro enrere,
però tu sempre estàs per davant.
No t'encalço i em mires de reüll.
M'emmirallo i penso en tu.
Voldria ser el teu senyor,
però sóc el teu vassall.
Me n'aniré algun dia,
i tu continuaràs avançant.
Irremediablement.
I per arrencar-vos un somriure o alguna rialla, us proposa un àudio sobre el temps. Hem d'aprendre a riure de nosaltres mateixos. I aquí n'hi ha un exemple.
Aquest podria ser perfectament el títol d'una cançó de Els Amics de les Arts. Però no. Simplement es tracta d'una constatació feta un matí d'aquesta setmana amb cara d'adormit, pas decidit i un somriure als llavis per la Rambla de Catalunya. I no és cap broma.
Tothom té el seu caminar particular. Hi ha qui camina com un pingüí, d'altres ho fan amb un caminar tranquil aliè a les presses, uns altres caminen de puntetes, altres de forma decidida, alguns com si premsessin raïm... Tots, tenen el seu estil peculiar i diferent, però tots els caminars avancen pel camí cap a la seva meta. Tard o d'hora arribem.
El caminar és com la filosofia de vida. Tothom l'afronta de manera diferent i no n'hi ha una d'absolutament infal·lible. A vegades, un procediment és més exitós que d'altres, però en altres ocasions una actitud diferent pot ser millor. Totes són vàlides. Només es tracta de saber escollir la més adequada per cada moment.
Potser ara toca caminar de costat i, demà, de puntetes. I si demà passat no sabem quin caminar escollir, sempre ens quedarà tirar els daus.
La paraula d'avui: engegar a dida (com a sinònim d'engegar a la merda, engegar a entomar vent, engegar a passeig, o a la quinta forca).
Pel que fa al tema musical, avui us en proposo un que és una dedicatòria als meus excompanys (sobretot elles) de feina. Hansel i Gretel de Joan Miquel Oliver. Com al conte infantil podem seguir les molles de pa del camí i menjar-nos-les, o simplement no seguir-les i agafar un altre sender.
Al metro hi ha una fauna molt curiosa. A primera hora del matí, es poden veure espècies molt estranyes. A banda d'anar molt apretats, m'he fixat en algunes actituds molt habituals entre els usuaris. Hi ha els típics que llegeixen llibres (majoritàriament dones, cal dir). No sé si ho heu provat mai, però es poden llegir llibres al revés. Jo ho he fet. Començo a llegir el llibre de qui tinc al davant. La principal dificultat és desxifrar la primera paraula. A partir d'aquí tot va rodat. Proveu-ho.
Al marge d'aquests i dels que llegeixen el diari, la majoria de gent (no sé perquè) va mirant el terra. Com si estessin hipnotitzats o alerta per si troben una moneda de 10 cèntims (no es pot permitir deixar-la passar per alt). La impressió que donen és que comencen el dia resignats a una existència gris.
Una altra tipologia de gent té la mirada fixa en la finestra del davant o en els laterals del comboi. No aparten la vista d'allà ni que hi hagi una frenada brusca. I després hi ha una altra tipologia de gent que de tant en tant aixeca el cap i mira i observa. Però, si els mires fixament, no t'aguanten l'esguard i tornen a abaixar el cap. Proveu-ho. Però, tots tenen una mateixa conducta en comú. Ningú somriu. No sé perquè, però la gent comença el dia amb cara de pocs amics. Com si fos una càrrega iniciar un nou dia. Reclamo, per tant, més alegria matinal. Un somriure als llavis. Perquè tenim la gran sort de veure sortir el sol de nou. Somrieu, encara que aneu enllaunats com sardines al metro. I si cal, partiu-vos de riure. Segurament us miraran com si fóssiu llunàtics. Però, els estranys són ells.
La paraula d'avui és: garneu (significa malintencionat o murri).
I de música avui us deixo amb una cançó on es demostra que, fins i tot, en moments tristos es pot somriure. Lemon tree de Fool's Garden. Sens dubte, el seu gran èxit.
Ja no recordava que la reportera de les Tortugues Ninja es deia April O'neal. Algú ;) m'ho va recordar fa uns dies. I se'm va acudir parlar-vos d'alguns misteris dels dibuixos animats. Els qui em coneixeu més, sabeu que és un tema que domino. Bàsicament, quants cops m'heu sentit cantar les sintonies de qualsevol sèrie animada? Des dels Barrufets a l'Osset Feluc. Doncs bé, aquí van algunes preguntes sense resposta que em faig. Podeu intentar contestar-les si és que trobeu la resposta:
1- Per què tots (els nois, és clar) quan teníem 10 anys ens volíem lligar a la senyoreta Yamabuqui? (Però si era la típica rossa tonta).
2- Per què la nena insuportable de la bicicleta de l'Arale, sempre anava amb ulleres de sol? 3- Per què sempre dèiem Arare, si la sèrie es diu Arale?
4- Per què les Gatxan no es van menjar mai l'Arale si només menjaven ferro?
5- Si en Krilin no tenia nas i en Ten Shin Han tenia tres ulls, qui era el tio que tenia dos nassos i un sol ull?
6- A qui se li va acudir fer una sèrie sobre les Panses de Califòrnia que cantaven a l'estil Back Street Boys?
7- Per què la Heidi sempre anava descalça si vivia amb l'Abuelito als Alps suïssos on fot una rasca que les rodes de la cadira de Clara quedaven congelades?
8- Per què els dolents de 'Erase una vez el cuerpo humano' tenien el nas vermell com si fossin borratxos?
9- Per què en Pingu només deia 'mec-mec'. Algú ha sentit mai un pingüí fotre aquest so?
10- Per què els Trotamusicos sabien tocar instruments si havien viscut tota la vida a pàges? 11- Per què no se m'inflaven els bíceps com en Popeye quan era petit i ma mare em fotia menjar els espinacs?
12- Per què l'Osset Feluc sempre acabava els capítols entrant dins el llit per dormir?
13- En Marco va trobar mai la seva mare? No es va inventar la història per viatjar gratis a l'Argentina?
14- Algú sap què collons buscaven els Bobobobs per l'espai?
15- Per què la Julieta sempre es feia l'estreta amb en Dartacan si la sintonia deixa clar que "El amor de D'Artacan, es para Julieta, él le ofrece su valor, y su corazón"? Què volia més, una torreta a la platja i una carrossa descapotable?
16- Qui collons va aprendre matemàtiques mirant 10+2?
17- Per què els Trolls de David el Gnomo sempre anaven torrats? (jo el dia que bec massa, dono la culpa a un trauma infantil mirant aquests dibuixos)
18- Per què les Tortugues Ninja mai van intentar lligar-se l'April O'neal? No serien mariques?
19- Per què eren tan penes els Fraggle Rock?
20- Els Diminutos només robaven botons i llapis?
21- Per què en Cobi no es va operar mai el nas com la Belén Esteban? O potser sí que es va operar i, per això, el tenia tort?
22- Com es reproduïen els barrufets si l'única barrufeta no tenia mai xicot?
23- Per què a los Fruitis, els protagonistes eren una pinya, un plàtan i un cactus???? Sí un cactus. Quin collons de fruita és un cactus? On eren la taronja, el kiwi,la llimona i el meló? I us en podria dir molts més com en He-Man, en Jackie i Nuca, Dragones y Mazmorras, l'Abeja Maya, Mazinger Z, Inspector Gadget, la Pantera Rosa, Tom i Jerry, en Lucky Luke, en Willy Fox i en Ranma...
I els millors eren (a banda de l'Arale i Bola de Drac) en Musculman i les carreres on sortia en Risitas (Los autos locos). Allò sí que era televisió. Recordo que feia els deures ben ràpid al migdia per tenir tota la tarda per mirar dibuixos i menjar-me un bon 'pa amb nocilla'.
La paraula d'avui: xalar (passar-s'ho d'allò més bé). M'encanta com sona aquesta paraula. Jo he xalat de valent molts cops. I espero que xaleu amb mi moltes vegades.
Avui no us poso una cançó, sinó la cançó. Podria haver-ne posat moltes. Però poso la que segurament heu cantat més. La millor de Bola de Drac, la de la primera temporada. Busqueu les 7 boles o tireu els daus.
Avui, entre els molts inputs que un rep, he après una cosa nova. Diuen que ningú se'n va a dormir sense haver après com a mínim una cosa nova al dia. Jo crec que en 24 hores n'aprenem més. En tot cas, us explico què no sabia i m'ha agradat (algú/na de vosaltres segur que ja ho sabia).
Es veu que el símbol de la medicinia són dues serps enroscades entre sí. El motiu es remunta a la mitologia grega. Segons sembla, el semidéu Asclepio (Esculapi pels romans) podia sanar els homes i, fins i tot, tenia el poder de ressuscitar als morts. Ho va fer i aquest va ser el motiu perquè el déu Zeus el matés. Altres fonts, apunten que el va convertir en serp i el va enviar a sota terra. Per això, la serp és símbol de ressurrecció. I també de fàrmac perquè el seu verí pot matar, però també pot ser un antídot per curar.
Aquesta història m'ha fet reflexionar sobre les impressions i prejudicis que tenim de les coses. Majoritàriament, la gent veu les serps com a un animal perillós. Suposo que la seva forma allargada i llefiscosa fa malfiar d'elles. La història, recordant el mite d'Adam i Eva, també hi ha ajudat. Doncs bé, el què ens passa amb les serps, també ens passa en el dia a dia. Sovint, jutgem situacions, realitats, conceptes o persones per la primera impressió que en tenim. I aquesta acostuma a basar-se, en el cas de les persones, en el físic o el comportament. És a dir, veiem no allò que és sinó el què creiem que és.
Els prejudicis (sí, tots en tenim) són els nostres enemics i els sentits, sobretot la vista, també. Confiem tant en el què veiem, que li atorguem el privilegi de ser el nostre únic jutge. Si allò que veiem pels ulls no ens agrada, ràpidament dictem sentència. No ens convé. Ho fem amb la gastronomia, amb les compres i també amb les relacions humanes.
Qui no ha arribat a la conclusió que una persona no li queia bé en funció de la seva primera impressió. Qui no ha prejutjat algú. En definitiva, potser el problema és que hem de netejar les nostres mirades.
Tireu els daus sense prejudicis.
La paraula d'avui: orat (sinònim de boig, llunàtic, guillat, sonat).
Sovint, les guerres neixen dels prejudicis. Us deixo amb una cançó que parla del conflicte d'Irlanda del Nord. Tenint en compte que tornen aquest cap de setmana per tocar a Catalunya, The Cranberries van tenir aquest hit: Zombie. Una cançó que em recorda els primers anys d'institut a Vic, amb jersei de paleta i viciades al futbolí del Flapper. Jajaja.
Podria passar-me tot el dia mirant la neu com cau. Tota la setmana. Potser, fins i tot, tota la vida. No sé què té de màgic, però quan neva, no et canses mai de mirar per la finestra. Tot sembla que canviï. Surts al carrer i tot sembla diferent. Aquella paperera de la cantonada immutable al pas del temps, aquell senyal de trànsit que es cobreix el cap o aquell farola que no pot brillar de nit tapada pel fullam i que avui s'ha vestit de blanc.
M'agrada posar-me aquelles botes que ja ni recordava. M'agrada trepitjar fort a terra i tenir la sensació que la següent passa tornarà a tenir la mateixa fragilitat. M'agrada seguir les petjades a la neu, i imaginar-me qui les haurà traçat. Veure com les tanques mig caigudes suporten el pes de la neu més que el seu propi pes. Com les portes rovellades, ho semblen menys enmig de la blancor o com els cotxes aparcats ajupen el cap sota la capa de neu. M'agrada contemplar la lentitud de la gent passejant, absorta en assegurar cada pas. Quan neva el temps s'alenteix. Els segons es converteixen en minuts. I els minuts en hores. La pressa no té lloc quan neva.
M'agrada veure un sagal en un trineu tirat per la seva mare. Contemplar des de la finestra com cauen les volves, intentant trobar la més grossa.
I, sobretot, m'agrada estirar-me entre la neu, com feia quan era petit. I picar amb el peu un arbre per sentir el pes de la neu sobre de mi.
Tireu els daus i somrieu.
La paraula d'avui: engalipar (enganyar amb falses promeses). Seria com embaucar. Per tant, al lloro que no us engalipin, que no estem tant malament.
No sé qui va dir que els dilluns era una merda. Avui no. Per això, us adjunto una cançó que genera bon rotllo i aixeca l'humor en escoltar-la. Jean-Luc de Els amics de les arts.
Aquest blog personal, com ja he dit en moltes ocasions, no té cap pretensió. Únicament posar per escrit reflexions que em passen pel cap o situacions que visc des de diversos punts de vista. L’humor no hi faltarà. Tampoc pretenc adjudicar-me aires d’escriptor. Ni de bon tros. Ni tampoc que tothom comparteixi la meva visió. M’agrada la dissidència.
Dit això, dono quatre argumentacions sobre el perquè del nom del blog. Tirant els daus com a metàfora de l’atzar. Un atzar que, crec, que guia en bona part les nostres vides. Sovint, ens diuen que som amos del nostre propi destí. I si no fos així? L’atzar és aquella espurna imprevisible, aquell esdeveniment indomable. “Si elimines l’atzar, governes el món” (cita del llibre Dents Blanques de Zadie Smith). Benvingut l’atzar, doncs. Perquè ningú mai podrà tenir el control absolut de tot.
Crec en l’atzar. I crec en un significat últim de moltes coincidències. És a dir, res no passa perquè sí. Això em pot portar a creure en el destí. I en part és així. Penso que cada persona té un camí marcat, a través del qual podem girar a la dreta o a l’esquerra en funció de les nostres decisions, però sempre arribarem al punt d’arribada preestablert. És com un guió que anem redactant, però que ja té el final escrit.
Vist així, sembla que el nostre esforç és innecessari. Això depèn de cadascú. No estic dient que ens quedem amb els braços plegats perquè tot ja està decidit. Jo ho veig més com un fet excepcional. Gràcies a l’atzar tot és possible. Però no en termes absoluts. Es tracta de veure la part positiva. Pensar que les coses han passat perquè havien de passar. Però, al mateix temps, no conformar-s’hi. El final (estigui o no escrit) no el sabem, però crec que dia a dia hem de lluitar per actuar segons les nostres conviccions. Potser no podrem canviar el nostre destí, però sí fer-hi via amb una actitud o altra.
Jo no em conformo en tirar els daus i treure un 1 i un 2. Jo vull una parella de 6. I, per això, per canviar-ho continuaré insistint. Tirant els daus.
P.D.: En cada escrit, posaré una paraula o expressió catalana recentment descoberta o que m’agradi en especial.
Avui: a mans besades (expressió per dir amb molt de gust). Doncs això, a mans besades de compartir aquest blog amb vosaltres. I una bonica cançó per compartir. Recordeu: tireu els daus!
Reivindico la persona per sobre de tot. I ho dic perquè habitualment quan dues persones es coneixen, no sé perquè, però una de les preguntes habituals que acostumen a fer-se és: Quants anys tens???
