Sóc del club dels perdedors. D'aquells que el triomf els esquiva. Que les victòries canvien de vorera per evitar topar-hi. Que només tasten petits plaers com qui fa un aperitiu caríssim en un restaurant d'estrella Michelin i que, per tant, només pot fer un tast de tant en tant. D'aquells que donen molt de si, però només recuperen les engrunes de l'entrepà que s'ha menjat un altre. D'aquells que si anessin a un Casino, tornarien a casa amb les butxaques foradades, la marca del bronzejat del rellotge al canell i el clauer sense claus del cotxe...
Aquest club no és gratuït. Necessites molts esforços en va, il·lusions trencades i cursets accelerats d'experiències fallides. No et donen número de soci ni carnet, però acumules molts regals (per anomenar-los d'alguna manera) en el teu interior.
Per formar part d'aquest club necessites arriscar. Aquesta és la gran premisa. Sí. Tothom s'omple la boca que és molt valent, però al final només arrisquen uns quants. Aquells que ho donen tot per assolir-ho tot, però normalment són agraciats amb un trosset o un no-res. Aquells que encara creuen en les paraules dels altres, perquè, erròniament, pensen que els altres també seran conseqüents amb les paraules com ho són ells. Però, senyors i senyores, les paraules què són sinó formulacions lingüístiques més lleugeres que el vent?
Probablement, no sóc tan perdedor... i estic exagerant. Però sé de què parlo i n'estic orgullós. Perquè només en el club dels perdedors pots trobar els autèntics valents. I jo no ho sóc massa. Però, admiro aquells que salten de peus al fang sense por a enfonsar-se ni embrutar-se. Perquè creuen en allò que fan i així ho senten.
Del club dels perdedors és d'on sortiran no els triomfadors sinó els que viuran sabent què és arriscar, què és perdre i, en definitiva, què és enfangar-se fins als genolls.
Com diu el títol: S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...
30 de nov. 2011
Combinar rectes amb corbes
La realitat ens genera moltes preguntes, però també ens dóna respostes o solucions. Per què ho dic això? Doncs bé, perquè aquesta setmana m’he parat a pensar en la manera com ens relacionem amb l’entorn. Ho explico.
Hi ha gent que quan camina pel carrer ho fa sempre en línia recta. Avancen despreocupats i seguint, sense cap canvi, la trajectòria que han decidit prendre. Segur que us n’heu trobat molts. Sobretot, quan ens creuem amb la gent pel carrer. Són aquells que xocaran amb tu abans que canviar el seu pas decidit.
D’altres, en canvi, sembla que caminin descrivint una essa. Són aquells que avancen amb la voluntat de no topar amb ningú. I clar, quan hi ha molt de trànsit humà, estan obligats a sortejar vianants per no xocar.
Són dues posicions extremes que poden definir el tarannà d’una persona o la seva actitud davant la vida. Jo no em quedo amb cap dels dos, sinó amb una barreja. Crec que en ocasions has de tirar endavant i recte seguint la teva intuïció o els teus principis, independentment del què passi al teu entorn o de les influències que t’arribin. Però, en altres moments, potser és millor adaptar-te als fets, encara que no siguin del teu gust. Considero que les esses són compatibles amb les línies rectes. Ja ho deia Darwin només sobreviuran els qui millor s’adaptin. : )
La cita d'avui: "Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda". La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano.
Hi ha gent que quan camina pel carrer ho fa sempre en línia recta. Avancen despreocupats i seguint, sense cap canvi, la trajectòria que han decidit prendre. Segur que us n’heu trobat molts. Sobretot, quan ens creuem amb la gent pel carrer. Són aquells que xocaran amb tu abans que canviar el seu pas decidit.
D’altres, en canvi, sembla que caminin descrivint una essa. Són aquells que avancen amb la voluntat de no topar amb ningú. I clar, quan hi ha molt de trànsit humà, estan obligats a sortejar vianants per no xocar.
Són dues posicions extremes que poden definir el tarannà d’una persona o la seva actitud davant la vida. Jo no em quedo amb cap dels dos, sinó amb una barreja. Crec que en ocasions has de tirar endavant i recte seguint la teva intuïció o els teus principis, independentment del què passi al teu entorn o de les influències que t’arribin. Però, en altres moments, potser és millor adaptar-te als fets, encara que no siguin del teu gust. Considero que les esses són compatibles amb les línies rectes. Ja ho deia Darwin només sobreviuran els qui millor s’adaptin. : )
La cita d'avui: "Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda". La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano.
13 d’oct. 2011
Es tracta només de mirades
Quan perds algú, arriba un moment que allò que veus al teu davant et sembla diferent. Potser són matisos, però hi ha alguna cosa en tu que provoca que ho interpretis diferent. Normalment, el paisatge que tens enfront és més fosc. No dic més lleig ni pitjor. Sinó simplement més apagat.
Però, cal questionar aquesta percepció inicial. Si aproximes la vista i fixes la mirada amb atenció, veuràs que el paisatge pren forma i sentit. L'arbre que tenies davant amb un fullam de tons tardorals, amaga en el seu interior branques fresques i joves, d'un verd viu.
I si goses endinsar-te entre el fullam, veuràs que, fins i tot, hi pots trobar una niuada de rossinyols joves, ansiosos per devorar la seva infantesa i aixecar el vol. I al seu costat, en un nus de l'arbre, un petit brot floreix en la seva plenitud.
Tot això i multitud de petits detalls faran canviar la percepció que tenies del paisatge per convertir la seva imatge tardoral en petites certeses d'una primavera no gaire llunyana.
Cita d'avui: "El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents". A La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
Però, cal questionar aquesta percepció inicial. Si aproximes la vista i fixes la mirada amb atenció, veuràs que el paisatge pren forma i sentit. L'arbre que tenies davant amb un fullam de tons tardorals, amaga en el seu interior branques fresques i joves, d'un verd viu.
I si goses endinsar-te entre el fullam, veuràs que, fins i tot, hi pots trobar una niuada de rossinyols joves, ansiosos per devorar la seva infantesa i aixecar el vol. I al seu costat, en un nus de l'arbre, un petit brot floreix en la seva plenitud.
Tot això i multitud de petits detalls faran canviar la percepció que tenies del paisatge per convertir la seva imatge tardoral en petites certeses d'una primavera no gaire llunyana.
Cita d'avui: "El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents". A La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
14 de set. 2011
Estampes
Com una estampa perenne que espera la mà del turista per sortir del seu estat quietós. Dos homes a la terrassa d'un bar. Dues cadires ocupades. Dues presències absents. Un, immòbil, movent únicament el braç dret per assaborir la calada d'una cigarreta que mai és suficient. L'altre, absent, agitant un sobre de tabac a granel, buscant la mesura exacte per omplir i cargolar un paper ansiós per ser devorat. O potser socarrimat.
Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.
- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.
El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.
La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard
Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.
- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.
El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.
La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard
19 de juny 2011
Voler és poder
A vegades tinc tendència a escriure alguna coseta. Vull dir amb intencions, que no assoliments, literàries. Per això, avui em decideixo a fer públic un petit fragment, que no té més pretensió que ser amè i més o menys reeixit. Aquí va, doncs:
"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.
A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.
A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.
L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.
Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."
La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.
"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.
A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.
A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.
L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.
Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."
La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.
28 de maig 2011
Tota una vida
Escric aquest text a pocs minuts de deixar la pràctica, més o menys compromesa, del futbol.Ara ja m'en faig a la idea. Possiblement, el text més personal que he escrit. Fa un any ja vaig escriure sobre el tema, però em venen altres coses al cap.
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
20 de maig 2011
El que no mata, engreixa
Sempre ho he pensat. Per això aprofito per publicar-ho, independentment del dia, l'estat d'ànim o el moment.
Diuen que el que no mata, engreixa. O per dir-ho d'una altra manera, que els fracassos ens curteixen. Som producte de les nostres experiències. No sé si aquestes dites són encertades o no. Però sí que tinc clar que l'actitud que es pren davant dels fracassos és el primer triomf d'una persona.
Sempre ens han esenyat la Història en majúscules a partir dels èxits i de les fites assolides. Però cal tenir present que darrere de qualsevol èxit hi ha molt més fracassos, que podrien haver estat un èxit si les condicions haguessin estat un pèl més favorables. És a dir, entre l'èxit i el fracàs només hi ha una lleugera i fina línia de separació. Per tant, potser hauríem de canviar el punt de vista i valorar aquests fracassos com el primer pas cap a l'èxit.
Fracassar o triomfar a nivell personal no és l'important. Per mi té més valor l'actitud, el compromís, la constància, l'esforç i la consciència que has actuat amb transparència. Aquest és el millor èxit i el més difícil.
Voldria cridar ben alt que "NOMÉS AQUELLS QUE CAUEN, PODEN AIXECAR-SE". Tingueu-ho sempre present. I reiterar una vegada rera l'altra que el millor èxit és donar sense esperar res a canvi. Almenys és el que jo penso i estic orgullós d'actuar així. Sempre.
Us deixo una cita del poeta libanès Khalil Gibran, que no recordo on vaig llegir: "Del patiment apareixen les ànimes més fortes. Els caràcters més sòlids estan llaurats de cicatrius".
Diuen que el que no mata, engreixa. O per dir-ho d'una altra manera, que els fracassos ens curteixen. Som producte de les nostres experiències. No sé si aquestes dites són encertades o no. Però sí que tinc clar que l'actitud que es pren davant dels fracassos és el primer triomf d'una persona.
Sempre ens han esenyat la Història en majúscules a partir dels èxits i de les fites assolides. Però cal tenir present que darrere de qualsevol èxit hi ha molt més fracassos, que podrien haver estat un èxit si les condicions haguessin estat un pèl més favorables. És a dir, entre l'èxit i el fracàs només hi ha una lleugera i fina línia de separació. Per tant, potser hauríem de canviar el punt de vista i valorar aquests fracassos com el primer pas cap a l'èxit.
Fracassar o triomfar a nivell personal no és l'important. Per mi té més valor l'actitud, el compromís, la constància, l'esforç i la consciència que has actuat amb transparència. Aquest és el millor èxit i el més difícil.
Voldria cridar ben alt que "NOMÉS AQUELLS QUE CAUEN, PODEN AIXECAR-SE". Tingueu-ho sempre present. I reiterar una vegada rera l'altra que el millor èxit és donar sense esperar res a canvi. Almenys és el que jo penso i estic orgullós d'actuar així. Sempre.
Us deixo una cita del poeta libanès Khalil Gibran, que no recordo on vaig llegir: "Del patiment apareixen les ànimes més fortes. Els caràcters més sòlids estan llaurats de cicatrius".
29 d’abr. 2011
La jungla interior
El món interior de les persones, sempre ho he pensat, és com una jungla. I no ho dic perquè sigui perillós. Ho dic perquè és un paisatge, sovint, inescrutable. Impossible d'accedir ni tan sols pel mateix arquitecte que ha construït les seves idees maó a maó. No respon a normes prefixades o a una lògica comuna.
Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.
Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.
En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.
No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.
La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.
Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.
Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.
En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.
No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.
La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.
26 de març 2011
Quan no tenim temps per perdre el temps
No he conegut ningú que no s'hagi queixat mai de la manca de temps. Que si no tinc temps per mi durant la setmana, no tinc temps per disfrutar, que si la feina no em deixa temps lliure, el cap de setmana passa volant i no he fet res... És com una maledicció que ha caigut sobre tot ésser humà. Sense excepció ni error.
Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.
Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.
Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.
La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.
Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.
Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.
Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.
La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.
11 de març 2011
Preguntes sense resposta o potser sí
Sovint em vénen al cap preguntes curioses o interrogants que no pretenen ser contestats. Simplement m'ho pregunto amb un mig somriure dibuixat a la cara. Potser no hi ha resposta o potser la resposta és més clara del que pensem. Aquí en vénen algunes:
- Per què quan t'arremangues les mànigues per rentar plats, al cap d'uns minuts sempre et baixa una màniga del jersei fins a mullar-se? I mai baixen les dues mànigues?
- Per què la majoria de farmàcies fan xamfrà?
- Per què la gent que queda adormida al bus, sempre li cau el cap cap a la banda on hi ha l'acompanyant?
- Per què sempre ens queixem que no tenim temps i quan en tenim el malgastem absurdament?
- Per què sempre que no funciona el comandament de la televisió, pitxem més fort les tecles?
- Per què demanem als altres més del que nosaltres donaríem?
- I, sobretot, per què busquem respostes a tot? No és possible que algunes preguntes no tinguin resposta?
Dit això, jo em pregunto: És millor fer-se preguntes o és millor no fer-se-les? No tinc la resposta.
La cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara
- Per què quan t'arremangues les mànigues per rentar plats, al cap d'uns minuts sempre et baixa una màniga del jersei fins a mullar-se? I mai baixen les dues mànigues?
- Per què la majoria de farmàcies fan xamfrà?
- Per què la gent que queda adormida al bus, sempre li cau el cap cap a la banda on hi ha l'acompanyant?
- Per què sempre ens queixem que no tenim temps i quan en tenim el malgastem absurdament?
- Per què sempre que no funciona el comandament de la televisió, pitxem més fort les tecles?
- Per què demanem als altres més del que nosaltres donaríem?
- I, sobretot, per què busquem respostes a tot? No és possible que algunes preguntes no tinguin resposta?
Dit això, jo em pregunto: És millor fer-se preguntes o és millor no fer-se-les? No tinc la resposta.
La cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara
21 de febr. 2011
Coincidències
Les casualitats existeixen i estan cobertes d'una fina capa d'excepcionalitat. No són regulars ni constants, sinó més aviat capricioses. Poden presentar-se d'una en una o en grup. Però, en tot cas, mai són casuals. Per això, prefereixo anomenar-les coincidències.
Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.
Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.
Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?
Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.
Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.
Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?
La veritat absoluta no existeix i des d'aquest punt de vista tot pot ser posat en dubte. Per tant, només es tracta d'escollir quina veritat vols creure o simplement decidir si tirar cap a l'esquerra o cap la dreta. I jo crec que si tires els daus i surt un 2 i un 3 és perquè en aquell moment et convenen més que no dos 6. Potser els 6 els necessitaré més endavant.
Les cites d'avui: "Quan la gent s'encreua en el nostre camí, sempre porta un missatge per a nosaltres. Les trobades fortuïtes no existeixen". Les nou revelacions de James Redfield. I "Déu no juga als daus". Un crim imperfecte de Teresa Solana.
I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.
I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.
31 de gen. 2011
El benefici de la imperfecció
Pensareu que aquest blog només serveix per exalçar el meu perfil més bo. Però no és així. Sempre ho he manifestat. Es tracta d'escrits sobre reflexions, experiències, simples anècdotes o punts de vista divertits. En cap moment, manifesto la intenció de mostrar-me perfecte. De fet, no ho sóc.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
19 de gen. 2011
Visca la ignorància
Sempre m'ha fet certa gràcia aquella gent que utilitza la paraula ignorant com a insult o una forma de menspreu als altres. A més, l'utilitzen com una forma de ridiculitzar l'altre i, al mateix temps, per deixar implícit que ells són superiors.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
1 de gen. 2011
Per molts anys iaia
Podríem dir que he tingut quatre avis en una iaia. Per diferents motius de la vida, només he pogut gaudir la iaia. Tot i que vaig tenir temps de fotre emprenyar l’avi Lluís en multituds de dinars “pletòrics”, la iaia sempre ha estat la iaia.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)