Mudança permanent

De tant que comprava ja no sabia quanta roba tenia. L'armari de la seva habitació (renovat feia només un any per un que tingués grans dimensions) reunia un repertori de vestimenta més gran i més variat que un zoològic de capital europea.

La Cristina era (i és) una amiga pecul·liar. No podia estar més de dues setmanes sense comprar roba. Portava a la màxima aplicació la dita "renovar-se o morir". Sempre que teníem un moment (fos fent el cafè o degustant l'esmorzar a mig matí mentre jo intentava completar l'encreuat), aprofitava per explicar-me que s'havia comprat un bolso magnífic, una brusa espectacular, uns pantalons que bona falta li feien... Jo li feia broma i li deia que “un dia li portaria un jersei vell, dient-li que l'havia comprat nou...". Feia el mateix amb altres coses. Canviar-se el cotxe, canviar de feina, provar diferents tints de cabell...

Un dia esmorzant li vaig comentar aquesta reflexió. Li vaig dir que és d'aquelles persones que necessiten la novetat. Que volen allò que no tenen, mentre desprecien o es cansen d'allò que tenen. I li vaig etzibar: "Si jo fos el teu xicot, segur que al final també em canviaries".

Em va mirar i es va posar a riure.

Cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara.

Ja no sóc una bona persona

Des de fa molt temps he deixat de presentar-me com "una bona persona". En general, quan a algú li pregunten com ets o que es descrigiu, tothom diu "sóc una bona persona". Jo també ho feia, fins que vaig llegir (no recordo on) que qualsevol persona, sigui bona o dolenta, es considera bona persona. Un lladre, un assassí, un impostor, un falsificador, un immigrant, un autòcton, un home, una dona...

Tothom considera la bondat com un valor destacable de la seva persona. I crec realment que és així. Tothom pot ser bo. La bondat és un valor inherent de la condició humana. És com allò que es diu en termes judicials "tothom és innocent fins que es demostri el contrari".

Potser se m'acusarà d'il·lús, però crec que tothom té la seva part bona, malgrat que hagi pogut cometre molts errors o hagi perjudicat amb els seus actes a d'altres persones. I el què és millor, tothom en un moment o altre de la seva vida, es mostra o mostrarà bo. Per aquest motiu, he deixat de descriure'm com una bona persona. Entenc que és un tret general i, per això, deixa de descriure'm. Perquè crec que descriure's és definir allò que un és i que el pot diferenciar de la resta.

Cita d'avui: "Esperança és una paraula que rima amb desesperació" a Invisible de Paul Auster.

La gravadora de pensaments

Si fos inventor, dissenyaria una gravadora de pensaments. Un aparell que em permetés emmagatzemar tot allò que em passa pel cap. Especialment, als vespres, de nit o durant aquell interval que va entre l'ingrés suau dins els llençols fins a l'inici del somni prometedor. Període que és especialment productiu en idees i reflexions. Almenys en el meu cas.

Aquell moment en què la inspiració apareix sense cridar-la. En què la claredat de pensaments et provoca una certa basarda. Quan et sents capaç de portar a terme qualsevol acció amb determinació, imaginació i decisió. Període en el qual qualsevol superheroi quedaria en evidència perquè tens la sensació que ets capaç de qualsevol cosa. No de salvar el món. Sinó de volar. D'assolir fites inabastables en altres moments.

Malauradament, quantes reflexions s'han perdut sense aquest invent?

Cita d'avui: "Els pitjors accidents de la vida són lingüístics" a Ni d'Eva ni d'Adam d'Amèlie Nothomb.

S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...

Sóc del club dels perdedors. D'aquells que el triomf els esquiva. Que les victòries canvien de vorera per evitar topar-hi. Que només tasten petits plaers com qui fa un aperitiu caríssim en un restaurant d'estrella Michelin i que, per tant, només pot fer un tast de tant en tant. D'aquells que donen molt de si, però només recuperen les engrunes de l'entrepà que s'ha menjat un altre. D'aquells que si anessin a un Casino, tornarien a casa amb les butxaques foradades, la marca del bronzejat del rellotge al canell i el clauer sense claus del cotxe...

Aquest club no és gratuït. Necessites molts esforços en va, il·lusions trencades i cursets accelerats d'experiències fallides. No et donen número de soci ni carnet, però acumules molts regals (per anomenar-los d'alguna manera) en el teu interior.

Per formar part d'aquest club necessites arriscar. Aquesta és la gran premisa. Sí. Tothom s'omple la boca que és molt valent, però al final només arrisquen uns quants. Aquells que ho donen tot per assolir-ho tot, però normalment són agraciats amb un trosset o un no-res. Aquells que encara creuen en les paraules dels altres, perquè, erròniament, pensen que els altres també seran conseqüents amb les paraules com ho són ells. Però, senyors i senyores, les paraules què són sinó formulacions lingüístiques més lleugeres que el vent?

Probablement, no sóc tan perdedor... i estic exagerant. Però sé de què parlo i n'estic orgullós. Perquè només en el club dels perdedors pots trobar els autèntics valents. I jo no ho sóc massa. Però, admiro aquells que salten de peus al fang sense por a enfonsar-se ni embrutar-se. Perquè creuen en allò que fan i així ho senten.

Del club dels perdedors és d'on sortiran no els triomfadors sinó els que viuran sabent què és arriscar, què és perdre i, en definitiva, què és enfangar-se fins als genolls.

Com diu el títol: S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...

Combinar rectes amb corbes

La realitat ens genera moltes preguntes, però també ens dóna respostes o solucions. Per què ho dic això? Doncs bé, perquè aquesta setmana m’he parat a pensar en la manera com ens relacionem amb l’entorn. Ho explico.

Hi ha gent que quan camina pel carrer ho fa sempre en línia recta. Avancen despreocupats i seguint, sense cap canvi, la trajectòria que han decidit prendre. Segur que us n’heu trobat molts. Sobretot, quan ens creuem amb la gent pel carrer. Són aquells que xocaran amb tu abans que canviar el seu pas decidit.

D’altres, en canvi, sembla que caminin descrivint una essa. Són aquells que avancen amb la voluntat de no topar amb ningú. I clar, quan hi ha molt de trànsit humà, estan obligats a sortejar vianants per no xocar.

Són dues posicions extremes que poden definir el tarannà d’una persona o la seva actitud davant la vida. Jo no em quedo amb cap dels dos, sinó amb una barreja. Crec que en ocasions has de tirar endavant i recte seguint la teva intuïció o els teus principis, independentment del què passi al teu entorn o de les influències que t’arribin. Però, en altres moments, potser és millor adaptar-te als fets, encara que no siguin del teu gust. Considero que les esses són compatibles amb les línies rectes. Ja ho deia Darwin només sobreviuran els qui millor s’adaptin. : )

La cita d'avui: "Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda". La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano.

Es tracta només de mirades

Quan perds algú, arriba un moment que allò que veus al teu davant et sembla diferent. Potser són matisos, però hi ha alguna cosa en tu que provoca que ho interpretis diferent. Normalment, el paisatge que tens enfront és més fosc. No dic més lleig ni pitjor. Sinó simplement més apagat.

Però, cal questionar aquesta percepció inicial. Si aproximes la vista i fixes la mirada amb atenció, veuràs que el paisatge pren forma i sentit. L'arbre que tenies davant amb un fullam de tons tardorals, amaga en el seu interior branques fresques i joves, d'un verd viu.

I si goses endinsar-te entre el fullam, veuràs que, fins i tot, hi pots trobar una niuada de rossinyols joves, ansiosos per devorar la seva infantesa i aixecar el vol. I al seu costat, en un nus de l'arbre, un petit brot floreix en la seva plenitud.

Tot això i multitud de petits detalls faran canviar la percepció que tenies del paisatge per convertir la seva imatge tardoral en petites certeses d'una primavera no gaire llunyana.

Cita d'avui: "El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents". A La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.

Estampes

Com una estampa perenne que espera la mà del turista per sortir del seu estat quietós. Dos homes a la terrassa d'un bar. Dues cadires ocupades. Dues presències absents. Un, immòbil, movent únicament el braç dret per assaborir la calada d'una cigarreta que mai és suficient. L'altre, absent, agitant un sobre de tabac a granel, buscant la mesura exacte per omplir i cargolar un paper ansiós per ser devorat. O potser socarrimat.

Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.

- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.

El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.

La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard