El món interior de les persones, sempre ho he pensat, és com una jungla. I no ho dic perquè sigui perillós. Ho dic perquè és un paisatge, sovint, inescrutable. Impossible d'accedir ni tan sols pel mateix arquitecte que ha construït les seves idees maó a maó. No respon a normes prefixades o a una lògica comuna.
Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.
Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.
En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.
No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.
La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.
