Pensareu que aquest blog només serveix per exalçar el meu perfil més bo. Però no és així. Sempre ho he manifestat. Es tracta d'escrits sobre reflexions, experiències, simples anècdotes o punts de vista divertits. En cap moment, manifesto la intenció de mostrar-me perfecte. De fet, no ho sóc.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
31 de gen. 2011
19 de gen. 2011
Visca la ignorància
Sempre m'ha fet certa gràcia aquella gent que utilitza la paraula ignorant com a insult o una forma de menspreu als altres. A més, l'utilitzen com una forma de ridiculitzar l'altre i, al mateix temps, per deixar implícit que ells són superiors.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
1 de gen. 2011
Per molts anys iaia
Podríem dir que he tingut quatre avis en una iaia. Per diferents motius de la vida, només he pogut gaudir la iaia. Tot i que vaig tenir temps de fotre emprenyar l’avi Lluís en multituds de dinars “pletòrics”, la iaia sempre ha estat la iaia.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)