Nostàlgia

Sovint es parla de la nostàlgia d'una persona en sentit negatiu. Com si mirar cap al passat fos dolent o perjudicial pel devenir d'algú. Doncs bé, avui mirarem una mica al passat, en clau irònica.

Em centraré en la infantesa, tot i que tampoc tinc massa clar la frontera entre la infantesa i l'adolescència (en el meu cas). I ho faré a partir d'allò que trobo a faltar:

- Trobo a faltar la bata de col·legi. Sí, aquella bata lletja de collons i ratllada, però que agafava especial importància els divendres, quan la tornaves a casa perquè la rentessin, i sorties de col·legi cordant-te-la a l'estil superman.

- Trobo a faltar els berenars de la iaia (qui em coneix de tota la vida sap de què parlo). Aquelles llesques de pa rodó de mig quilo, empastifades de nocilla, que t'emportaves a la plaça i que si et queia (com diu la Llei de Murphy número 23), queia a terra de la cara de la nocilla. Llavors tenies nocilla amb sorra.

- Trobo a faltar jocs com les "canicas", "el bote", matar formigues amb una goma o llançar trossets de paper a partir del cap d'una ampolla d'aigua de plàstic i un globus. Hi havia jugat fins a avorrir-los i llavors, sempre em quedava jugar amb la pilota.

- Trobo a faltar el moviment de malucs a la Republica Domincana del videoclip de Sau És inútil continuar. Videoclip que feien sempre mentre esperàvem que comencés a les 7 de la tarda en punt Bola de Drac. Allà vam descobrir els tangues, primer, i les càpsules hoi-poi, després.

- Trobo a faltar la meva bicicleta BH (gran marca) amb una roda groga i una negra, que algun "desgraciat" em va robar quan era petit. On hi hagi una autèntica BH treu la resta.

- Trobo a faltar les nits d'estiu a la plaça, quan era petit. Jugàvem amb tothom qui es presentés a la plaça. I recordo quan explicàvem històries de por o supersticions de mitja nit. Anaves a dormir cagat de por.

- Trobo a faltar la plaça de les Eres (la meva segona casa, o potser la primera). Quan no calia quedar a una hora concreta amb ningú. Només t'hi havies de presentar i ja trobaves algú per jugar. I la sorra que m'enduia a l'interior de les sabates cap a casa.

- Trobo a faltar els dissabtes de quan era petit. Aquells dies que duraven més que una setmana. Llarguíssims... ara els caps de setmana són curtíssims.

- Trobo a faltar els dibuixos del dissabte havent dinat (a quarts de quatre). Allà vam descobrir sèries com Les Trotugues Ninja, els Bobobops, en Dragui... que no arribaven al súmmum de Bola de Drac o Arale, però que no em perdia mai.

- Trobo a faltar els jocs que em feien vergonya. El conejo de la suerte (resava perquè no em toqués fer un petó) o el dia de Sant Jordi a col·legi (intentant portar alguna rosa d'estranquis perquè no la veiessin a casa ni tampoc els de classe, només qui interessava).

- Trobo a faltar les cançons que cantàvem en els viatges de col·legi amb autobús. Es tractava d'agafar lloc a darrera de tot i cantar "una sardina, dos sardinas..." o les rimes d'Scooby doo pujades de to.

- Trobo a faltar el Filiprim. Programa que m'empassava cada vespre abans de sopar, mentre feia els deures a la taula gran del menjador i davant la tele. Tanquem la paradeta.

I avui us deixo amb una cançó que m'agrada molt i que crec que és molt nostàlgica. Es tracta de Hurt de Johnny Cash. Hi he pensat després de sentir-la aquest dilluns en el programa El convidat de TV3. Escolteu Johnny Cash perquè val la pena. M'encanta, i si teniu temps mireu la peli I walk the line (us la puc deixar) amb Joaquin Phoenix (el meu actor preferit). Sublim. Una història, la de Johnny Cash, fantàstica. Amor, drogues i rock'n'roll.

Només us destaco dues frases (que ja valen com a cites) "I hurt myself today to see if I still feel" i un missatge optimista final "If I could start again a milion miles away, I would keep myself, I would find a way".

Quan tot torna al seu lloc

El setembre és un mes diferent. Segurament tots els mesos tenen coses, però el trobo més especial que l'octubre o el novembre.  És el mes en què torna la normalitat després del trasbals dels mesos d'estiu. Tot s'ordena.  La canalla torna al col·legi. Tornen els horaris estrictes. I torna el fred.

El setembre té quelcom especial. Tornes a descobrir aquells jerseis que, més endavant, acabaràs avorrint. Deixes enrere les suors per sentir com els pèls se't posen de punta amb les primeres fredors. És el moment d'estrenar maletes noves amb els pertinents estoigs. De contemplar com el dia s'escurça i, sobretot, de deixar de veure cels uniformement blaus per d'altres trencats per núvols impressionants, com castells de fum.

És el temps en què un deixa d'ensenyar les cuixes, i amaga els pantalons curts i en alguns casos els genolls pelats (com dirien Els Pets). És l'instant de contemplar la claror dels fanals reflectits en el paviment mullat.

És el mes en què tothom camina pel carrer sense badar, ningú s'atura sense motiu. Tothom frisa per arribar a casa i sentir l'escalfor de la llar. És el mes de tornar a passar els vespres davant del televisor, encara que no es miri res en especial. O d'agafar un llibre, mentre a l'exterior el fred va conquerint els carrers, i  submergir-se en narracions càlides de ficció. Històries que poden acabar sent les nostres pròpies històries i que, sovint, comencen en un setembre qualsevol.

La cita d'avui: "A veces, la vida hace por ti cosas que tú no haces por la vida". Mentira d'Enrique de Hériz.