El setembre és un mes diferent. Segurament tots els mesos tenen coses, però el trobo més especial que l'octubre o el novembre. És el mes en què torna la normalitat després del trasbals dels mesos d'estiu. Tot s'ordena. La canalla torna al col·legi. Tornen els horaris estrictes. I torna el fred.
El setembre té quelcom especial. Tornes a descobrir aquells jerseis que, més endavant, acabaràs avorrint. Deixes enrere les suors per sentir com els pèls se't posen de punta amb les primeres fredors. És el moment d'estrenar maletes noves amb els pertinents estoigs. De contemplar com el dia s'escurça i, sobretot, de deixar de veure cels uniformement blaus per d'altres trencats per núvols impressionants, com castells de fum.
És el temps en què un deixa d'ensenyar les cuixes, i amaga els pantalons curts i en alguns casos els genolls pelats (com dirien Els Pets). És l'instant de contemplar la claror dels fanals reflectits en el paviment mullat.
És el mes en què tothom camina pel carrer sense badar, ningú s'atura sense motiu. Tothom frisa per arribar a casa i sentir l'escalfor de la llar. És el mes de tornar a passar els vespres davant del televisor, encara que no es miri res en especial. O d'agafar un llibre, mentre a l'exterior el fred va conquerint els carrers, i submergir-se en narracions càlides de ficció. Històries que poden acabar sent les nostres pròpies històries i que, sovint, comencen en un setembre qualsevol.
La cita d'avui: "A veces, la vida hace por ti cosas que tú no haces por la vida". Mentira d'Enrique de Hériz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada