Petits plaers

Les expectatives que la gent posa sobre la vida solen ser massa grans. Tothom creu que la vida li depara alguna fita o recompensa molt gran. És a dir, sembla que si no tens grans projectes i no els aconsegueixes, no ets ningú. Jo quan era petit volia ser futbolista i sortir a la televisió (les dues coses podien estar lligades). Podríem dir que he aconseguit les dues fites, tot i que segurament no en la mesura ni amb la traça que m'imaginava llavors. :D

Però no em sento pas frustrat. Crec que més que grans projectes, jo sóc de petits plaers. M'explico. Per mi gaudir de la vida no és aconseguir una gran fita, sinó poder viure petits instants. M'agrada la tranquil·litat d'un tallat mentre fullejo el diari d'un dia qualsevol, m'encanta poder jaure en un bon sofà o estar dins el llit ben tapat mentre sents com la pluja cau amb força a l'exterior.

No canviaria per res la bona companyia o una conversa amb un amic o conegut. Cada vegada aprecio més la sobretaula després d'un sopar amb amics (encara que hagi de cuinar jo ;D) o llegir el primer paràgraf d'un llibre abans de decidir-me a comprar-lo. Com no, m'encanta el silenci primaveral amb el so de les orenetes anunciant l'arribada del bon temps o l'aleteig incessant d'una vespa que es perd entre les flors (sensació descoberta aquest passat diumenge). No vull deixar de sentir l'estat de relaxació que el cos sent després d'haver plorat de riure.

M'encanta pensar que les nits poden tenir més llum que els dies en funció de la companyia. I confiar que les bones intencions sempre enfonsaran les dolentes. I en el fons, esperar que quan el dia arribi a la seva fi no hagi assolit un gran projecte, sinó haver acumulat petits plaers i instants difícils de quantificar.

La paraula d'avui és: destret (dificultat, contratemps, conflicte, maldecap).

I el vídeo, un tema que vaig descobrir fa un parell de mesos. Una cançó que no és una gran cançó, però que és un petit plaer. Just like a drummer de The Wave Pictures (un gran descobriment i un àlbum Instant coffee baby rodó, on també m'agraden els temes Kiss me i, sobretot, Live the scene behind).

The Wave Pictures, Just Like A Drummer from RadarMusicVideos on Vimeo.

Lipdubejant

L'entusiasme és una qüestió important en aquesta vida. Si no tens il·lusió per fer coses, què et queda? Doncs partint d'aquesta predisposició conclusió, aquest cap de setmana vaig decidir participar en la gravació del Lipdub de Taradell.

Per situar us informo que el meu poble és un dels que participa en el programa Megaplayback d'Antena 3 (programa que va començar ahir diumenge). Es tracta que els pobles gravin un lipdub amb la màxima implicació de gent. Crec que ho emeten l'1 o el 8 d'agost (ja us informaré). Més enllà de si el programa és més o menys cutre, cal dir que ens ho vam passar molt bé i el programa és el de menys.

El meu paper i el del meu amic Marc és de frikis totals i sortim a la part final quan hi havia tota la multitud (714 persones registrades, però moltes més a la pràctica) esperant per fer la coreografia final. Davant d'aquesta pressió, la poca experiència davant dels focus i càmeres de televisió, i havent de vocalitzar en anglès, vam fer el cor fort, ens vam posar dins el paper i ho vam donar tot en forma de gran suada (i és que anar en abric a les 5 de la tarda d'un diumenge de juliol té aquestes coses).

Després d'aquest lipdub només em queda anar de convidat al Donde estás corazón, a la Nória o a la Isla de los famosos (com a no famós).

I per acabar una reflexió. No m'agrada perquè prefereixo ser modest, però érem bastant el centre d'atenció. Notaves com la gent et mirava, et deia coses, et venia a saludar... Fins i tot, els del so ens van oferir el micròfon. I penso... que a vegades la gent es queda amb lo superficial. Si haguéssim anat vestits normals hauríem passat més desapercebuts que una taronja en una fruiteria. Per això, a vegades penso que m'agradaria que hi hagués un mecanisme o petit aparell que avalués les persones per allò que són interiorment. Hi ha moltes coses que a simple vista no es veuen de les persones i que segur que són molt millors que les que, a vegades, es veuen. Almenys penso en mi i aquí no sóc modest, per una vegada.

Ah, i avui un dia després de fotre el friki he anat a la biblioteca i m'he endut dos llibres: un de Borges i un de Roberto Bolaño. I és que la vida està plena de contradiccions. Però qui diu que això és dolent!!!

La paraula d'avui: estintolar (apuntalar).

I avui us deixo amb el vídeo que surt a taradell.com del lipdub. Aquí només serveix per veure la multitud de gent que hi apareix. El vídeo muntat (que no veurem fins a l'emissió) serà una passada.

Continuarà...

Aquest és el text número 25 que escric. Podríem dir que és una efemèride. Quan em vaig plantejar obrir el blog no vaig pensar si duraria molt o poc, si me'n cansaria o si no sabria de què parlar. Cal dir que, fins ara, no m'han faltat temes ni idees o sensacions per plasmar. Fins i tot, tinc temes que encara no he pogut publicar perquè m'han anat sorgint idees noves.

Alguns de vosaltres (fins i tot, m'ho heu dit) heu quedat sorpresos pel tarannà del blog. Els qui més em coneixeu m'ho heu comentat i, incrèduls de vosaltres, penseu que busco algun objectiu o presentar-me com qui no sóc. Només us puc dir que, sovint, no arribem a conèixer del tot a qui ens envolta.

Reconec que un individu que sempre està fotent broma, rient i fent tonteries, no té credibilitat quan parla de temes seriosos o més reflexius. Però he de dir que hi ha moltes coses de mi que no mostro als quatre vents i que sóc més racional del què semblo. Ah!!! i no dic mai mentides i ara tampoc. I si no us ho creieu pregunteu-li a ma mare que coneix prou bé que si no estic d'humor, no dissimulo gens. Per posar un exemple: els pallassos no riuen tot el dia, també estan tristos.

Bé, dit això. Donar les gràcies a tots els que comenteu. Sou benvinguts. I per fomentar la participació us plantejo un petit joc. Recordeu que els comentaris els podeu fer anònims, per tant no hi ha excusa. Quina de les paraules que us he plantejat us ha agradat més pel motiu que sigui? Us les enumero a continuació:

- a mans besades (per dir amb molt de gust)
- engalipar (enganyar amb falses promeses)
- orat (sinònim de boig, llunàtic, sonat)
- garneu (malintencionat, murri)
- engegar a dida (engegar a la merda, a passeig, a la quinta forca)
- gent d'upa (gent de rang, d'importància)
- pagar a la bestreta (pagar per avançat)
- putxinel·li (titella)
- pruïja (sinònim de picor o d'afany, anhel)
- cofoisme (sinònim d'orgullós, ufanós)
- esplet (sinònim de collita o de riquesa, abundància)
- tornassolat (reflexos amb multitud de colors o tons)
- enreveixinar (dur, irritar-se, enutjar-se)
- a pleret (anar a poc a poc)
- eixorivir (treure's la son de sobre)
- sojornar (habitar)
- desuet (desacostumat, obsolet)

Vespres sense final

És molt tard. Però la inspiració em ve a altes hores de la nit. Acabo d'arribar d'un sopar amb antics companys de feina. Gent senzilla, gent autèntica, sense més pretensions que fer les coses bé, amb eficàcia i deixant-s'hi la pell. Sí, encara en queden de persones així, que et fan pensar que, en el fons, la condició humana es pot salvar.

Anècdotes, rialles, bromes fàcils (per part meva) i aventures i desventures del passat. Però amb un denominador comú. Amb el pas del temps els fets es poleixen, agafen un to suau i embellit, i només recordes els bons moments que has passat conjuntament. I en són molts, fins i tot en les males èpoques.

Gent autèntica, com deia abans. Persones que s'han guanyat allò que tenen i qui són i que segurament mereixerien més. Tot arribarà.

Vespres d'aquells que es fan curts, que haurien de disposar del privilegi de tenir el temps aturat i la son acumulada lluny de la taula de menjador. Però si una sensació especial et deixen aquestes trobades és la cara que posen aquests antics companys en veure't. La brillantor dels ulls, el somriure als llavis i l'alegria que desprenen en veure't després de mesos o, potser anys, sense una trucada, un hola i adéu o un retrobament, no té preu. Són moments que et fan sentir que potser has fet alguna cosa bé, tot i que has actuat com sempre i amb naturalitat. En definitiva, moments en què un pensa que té la sort de conèixer gent que et recorda amb alegria i un somriure als llavis. Vespres que no haurien d'acabar mai.

Paraula d'avui: desuet (desacostumat, obsolet)

I com a àudio us deixo amb un tema de The Killers que m'agrada especialment. Read my mind. Ai, si poguessim llegir les ments!!! Quants mals entesos s'evitarien!!!

the killers - read my mind from hain on Vimeo.

No hi ha gangues masculines

Escriure textos així fa que no puguis fugir de la generalització. Per tant, conscients d'això cal dir que cada cas és concret, però que es poden trobar estereotips. Sabent que no seré precís amb la realitat i amb ganes de provocar, ho escric igualment.

Les rebaixes tenen un no sé què que atrau a les dones. Aquest dilluns crec que de cada 100 persones només n'hi havia 13 que érem homes. La resta tot dones. La imatge que podria resumir el text és un grup de tres noies amb, com a mínim, tres bosses de roba cadascuna. I és que per les dones les rebaixes són com la xocolata. No s'hi poden resistir. Des del meu punt de vista esbiaixat, crec que quan van de rebaixes se senten, com diria en Carlos Baute a Elígeme (sí, un programa cutre, però que em van xopar fa un any amb la cama enguixada), "divinas".

Per a les dones hi ha multitud de botigues, de totes les marques, cadenes i franquícies. Per als homes quatre o cinc cadenes. Això ja és indicatiu.

Anant de rebaixes una experiència realment diferent és, com he fet jo, entrar en una botiga de roba interior femenina. Sí ho he de reconèixer: estava més fora de joc que un peix en terra ferma. Cal dir que hi ha calces per 3 euros o menys. Una autèntica ganga!!!!

Em vaig sentir més observat que un elefant en un zoo i temptat d'apropar-me als vestidors. Per justificar-me he de dir que acompanyava les meves germanes i que era l'únic noi a la botiga. Mentre agafava apunts per aquest escrit, vaig notar la presència d'algú al meu costat. I no podia ser ningú més que el segurata que em fotia un marcatge a l'home. No sé si es pensava que robaria uns sostenidors o un tanga de tigre per al meu ús personal.

Les rebaixes, en definitiva, em fan arribar a la conclusió que els homes som secundaris per a les dones. Entre una ganga de roba i un home, triarien la primera peça. La segona, sovint no les fa sentir "divinas", a vegades fa més nosa que un abric a l'estiu, i mai arribarà a ser una ganga. Tot i que sempre hi ha excepcions ;D

Avui no hi ha paraules (si no en tinc no cal forçar) ni àudio.