Sóc del club dels perdedors. D'aquells que el triomf els esquiva. Que les victòries canvien de vorera per evitar topar-hi. Que només tasten petits plaers com qui fa un aperitiu caríssim en un restaurant d'estrella Michelin i que, per tant, només pot fer un tast de tant en tant. D'aquells que donen molt de si, però només recuperen les engrunes de l'entrepà que s'ha menjat un altre. D'aquells que si anessin a un Casino, tornarien a casa amb les butxaques foradades, la marca del bronzejat del rellotge al canell i el clauer sense claus del cotxe...
Aquest club no és gratuït. Necessites molts esforços en va, il·lusions trencades i cursets accelerats d'experiències fallides. No et donen número de soci ni carnet, però acumules molts regals (per anomenar-los d'alguna manera) en el teu interior.
Per formar part d'aquest club necessites arriscar. Aquesta és la gran premisa. Sí. Tothom s'omple la boca que és molt valent, però al final només arrisquen uns quants. Aquells que ho donen tot per assolir-ho tot, però normalment són agraciats amb un trosset o un no-res. Aquells que encara creuen en les paraules dels altres, perquè, erròniament, pensen que els altres també seran conseqüents amb les paraules com ho són ells. Però, senyors i senyores, les paraules què són sinó formulacions lingüístiques més lleugeres que el vent?
Probablement, no sóc tan perdedor... i estic exagerant. Però sé de què parlo i n'estic orgullós. Perquè només en el club dels perdedors pots trobar els autèntics valents. I jo no ho sóc massa. Però, admiro aquells que salten de peus al fang sense por a enfonsar-se ni embrutar-se. Perquè creuen en allò que fan i així ho senten.
Del club dels perdedors és d'on sortiran no els triomfadors sinó els que viuran sabent què és arriscar, què és perdre i, en definitiva, què és enfangar-se fins als genolls.
Com diu el títol: S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada