La vida està estructurada en etapes. No saps perquè, però n'acabes una i n'encetes una altra i així successivament. Suposo que és llei de vida. Però això no treu que tanquis etapes amb certa nostàlgia. Mires enrere i veus tot allò que has fet o viscut... i sents un lleuger calfred de satisfacció.
Estic segur que no canviaria res. Potser massa impliació i compromís, però al mateix temps sense això, no hagués estat jo mateix. Hagués traït la meva forma de ser. I és que segurament una persona d'allò que rep més satisfacció és d'allò que fa per convenciment, il·lusió i sense esperar res a canvi.
No negaré que també he rebut moltes coses. Molts moments, sensacions i instants irrepetibles. Però també vull deixar clar que hi he deixat molt de mi. Encara no me'n faig a la idea i, segurament, ho trobaré a faltar. Però ara comença una nova etapa. I després d'aquesta una altra fins que no me'n deixin obrir més. I espero donar i rebre tant com en aquesta que tanco.
Gràcies a tots amb els qui ho he compartit.
La paraula d'avui: enreveixinar (mot que expressa posar-se rígid, dur, irritar-se o enutjar-se).
Com a cançó el Boys don't cry de The Cure. Doncs, això... que, per tant, riuré.
Una anècdota viscuda fa pocs dies m'ha fet reflexionar sobre la immigració i fer-me una pregunta. Qui de nosaltres no és un immigrant? Tothom es veu capaç de parlar sobre la immigració, sempre partint de la base que els immigrants són els altres (subsaharians, magrebins, sud-americans, nigerians...). Estic convençut que si tiréssim enrere en els nostres respectius arbres genealògics, trobaríem que tots procedim de llocs diferents a on vivim. Només cal recordar l'herència islàmica, romana o grega que té Catalunya.
Jo sóc fill de la immigració. I em fa gràcia, a vegades, quan sento gent orgullosa de tenir els dos cognoms catalans. Em fa pensar en Harry Potter on hi ha els mags de sang pura i els de sang de fang (combinació entre un mag de sang pura i una persona normal (muggle)). Els de sang pura es creuen superior i millors a la resta. Això també passa en molta classe alta catalana o burgesa que es creuen més catalans que els altres.
Però bé, del que volia parlar és de la integració. L'actual immigració (l'africana o sud-americana) s'integrarà. Només cal mirar la segona o tercera generació. I està clar que aquell qui vol i el deixen integrar, ho fa més ràpid fins i tot que molts que, sense el salt lingüístic, ho han tingut més fàcil. Recordeu de parlar català als immigrants (això no és sinònim de mala educació).
Més enllà de chilabes o vels islàmics (que formen part de tradicions que potser no sabem o no podem entendre, però que cal respectar tal com ens agrada que ens respectin les nostres tradicions catalanes), potser hem de potenciar la integració. Un no és immigrant per gust, sinó quasi sempre per supervivència.
Ah, per cert. No us he explicat l'anècdota. Doncs és aquesta: jo baixava per un carrer de Taradell i vaig avançar dues dones magrebines amb chilaba i vel islàmic. Al seu davant hi anaven dos nanos (suposo els seus fills) de 4 o 5 anys i quan vaig ser darrere d'ells vaig sentir que cantaven: 'En Joan petit com balla. Balla... balla... balla...'. Un petit exemple per als qui no creuen en la integració. El món no ens pertany, només el compartim.
Per cert, quan jo era petit no suportava aquesta cançó i quan la sentia fotia cara d'enfadat. jajaja. No sé perquè. Suposo perquè em sentia al·ludit i volia ser un nen gran. Ara, voldríem ser més petits. ;D
La paraula d'avui: tornassolat (reflexos amb multitud de tons o colors generats en funció de com incideix la llum).
Somriure, crec, que és una de les coses que millor sé fer. I riure fins a plorar, ja no dic. Avui us vull parlar dels somriures. Primer de tot, donar les gràcies a la Laura que m'ha cedit aquestes fotografies que ha fet durant la seva estada a l'Índia. Avui almenys no em podran fotre a la presó per piratejar-ne algunes.
Direu que és un tòpic, però considero que somriure és una de les millors expressions que té l'ésser humà. Sabíeu que hi ha més de 50 somriures diferents? No ho dic jo, ho diu un llibre del psicòleg Paul Ekman (ja ho havia dit algun cop). Hi ha moltes classes de somriures i cadascú de nosaltres tenim més d'un somriure diferent. El sincer, l'espontani, el trist, el forçat... Si us observés una estona, us en podria detectar més d'un. N'hi ha que tenen més registres i n'hi ha que menys.
Però jo us volia parlar del somriure sincer. Per saber si una persona està somrient de veritat (i no de forma forçada o formal), heu de mirar-li els ulls. La nostra mirada és el mirall de la nostra sinceritat. Per això, sempre miro als ulls (encara que el meu interlocutor tingui un escot de vertigen, jajaja).
I és que, fins i tot, es pot somriure sense moure els llavis. És a dir, somriure només amb la mirada. Per això, m'agrada tant la primera foto que en seria un clar exemple.
Sabíeu que un somriure s'encomana. Que els éssers humans comencem a somriure a l'úter matern. Que 0,01 segons és el temps que tarda el nostre cervell en processar un moment de felicitat que involuntàriament ens fa somriure. O que un dia sense somriure és un dia perdut.
Avui les paraules són somriure en diferents idiomes (curioses): miso (coreà), wen (gal·lès), egao (japonès) o tabasamu (suajili).
I l'àudio d'avui, dedicat a la Meri que ha fet anys, és un dels meus videoclips preferits. Espero que us faci dibuixar un somriure, com em produeix a mi. Life in technicolor ii de Coldplay.
Avui canviarem el format. No hi ha paraula ni imatges. De fet, hi ha un conjunt de paraules que espero que us transmetin algunes imatges i sensacions. L'àudio d'avui és el que triaria com a música de fons per aquesta escena o aquesta cançó és la que em transmet aquesta escena. No importa. My timing is off de Eels. A veure què us suggereix la cançó.
Una, dues, tres. Tres gotes lliscaven transversalment en una cursa plàcida, i a vegades dubitativa, cap a la part inferior dels vidres. Començava a ploure, mentre el bus es movia ràpidament per sobre la calçada. Jo, immòbil en el seient, tenia fixat l'esguard en l'horitzó, on es començaven a obrir les primeres clarianes. Enmig de la uniformitat de la grisor tirant a blau del firmament, sentreveien els primers raigs tímids de sol. La brillantor dels seus llargs braços iniciava un canvi en el paisatge que jo veia des d'aquell mirador privilegiat.
Un, dos, tres. Passaven i passaven les ombres verdes dels arbres, que aviat es veurien inundats per la vitalitat del bon temps. Mentrestant, el bus rentava les seves imperfeccions estètiques amb la pluja fina que banyava cada un dels racons del paisatge. S'estava fent fosc progressivament. Ho sabia per l'hora que marcava el meu rellotge. El meu entorn natural, però, patia una evolució contrària. El dia començava a agonitzar. Però, l'escena, de la qual jo era testimoni, impregnava d'un nou color aquella jornada que havia estat tan gris.
Em dirigia qui sap on, deixant enrere el meu passat. Un ahir al qual no volia girar el cap enrere per mirar. Al meu davant hi tenia un futur. Qui sap si millor o pitjor, però un futur per bastir. Oblidant aquells anys de penúries, no tan materials sinó més aviat espirituals. La mort de la meva esposa en aquell fatídic accident de trànsit havia estat un trauma difícil de digerir. Feia tres anys que havia conegut l'infern i ara intentava, per primer cop, escapar d'aquella realitat tan llunyana en el temps, però tan present en el meu cervell.
El destí m'oferia un nou inici. Un començament ple d'esperança, oportunitats i, sobretot, claror. El bus continuava inalterable fent camí, forçant-me a mirar endavant cap a un demà que deixava entreveure una mica de color, talment com el paisatge.
També podríem dir-ho així: Uns paraigües tristos per als dies grisos.
Avui ha estat fàcil fixar-se en els paraigües. I he notat que la majoria d'ells eren de colors apagats, sobretot negres i grisos. De fet, el meu és gris amb petits quadrets negres. Pocs paraigües de colors vius, tot i que algun n'he vist. Suposo que el color dels paraigües denota l'estat d'ànim de la majoria de mortals durant els dies de pluja, i més si són en dilluns.
Però, no només m'he fixat en els colors. Després de veure, fins i tot, un ciclista rodant amb un paraigües a la mà, he constatat un fet empíric. He observat que, més o menys, quatre de cada deu paraigües tenen una varilla (en català correcte vareta) trencada. Curiós!
Caminant per la Rambla he vist a uns metres més endavant una parella amb uns paraigües. M'hi he fixat perquè el noi portava els paraigües i amb prou feines tapava la pluja que queia sobre la companya. M'hi he acostat i quan els tenia just al davant, el noi se n'ha adonat i ha cobert la noia amb els paraigües perquè no es mullés. I sabeu què tenia els paraigües? Una vareta trencada? Doncs, no. En tenia dues de trencades.
Paraula d'avui: esplet (com a sinònim de collita, però sobretot d'abundància, plenitud, riquesa o florada).
I d'àudio una musiqueta de Coldplay. Sí sóc coldplayà. I és que en dies grisos i plujosos podem posar una mica de color a la vida. En aquest cas de Yellow. A gaudir-la (dedicada a l'Edu).
