Avui canviarem el format. No hi ha paraula ni imatges. De fet, hi ha un conjunt de paraules que espero que us transmetin algunes imatges i sensacions. L'àudio d'avui és el que triaria com a música de fons per aquesta escena o aquesta cançó és la que em transmet aquesta escena. No importa. My timing is off de Eels. A veure què us suggereix la cançó.
Una, dues, tres. Tres gotes lliscaven transversalment en una cursa plàcida, i a vegades dubitativa, cap a la part inferior dels vidres. Començava a ploure, mentre el bus es movia ràpidament per sobre la calçada. Jo, immòbil en el seient, tenia fixat l'esguard en l'horitzó, on es començaven a obrir les primeres clarianes. Enmig de la uniformitat de la grisor tirant a blau del firmament, sentreveien els primers raigs tímids de sol. La brillantor dels seus llargs braços iniciava un canvi en el paisatge que jo veia des d'aquell mirador privilegiat.
Un, dos, tres. Passaven i passaven les ombres verdes dels arbres, que aviat es veurien inundats per la vitalitat del bon temps. Mentrestant, el bus rentava les seves imperfeccions estètiques amb la pluja fina que banyava cada un dels racons del paisatge. S'estava fent fosc progressivament. Ho sabia per l'hora que marcava el meu rellotge. El meu entorn natural, però, patia una evolució contrària. El dia començava a agonitzar. Però, l'escena, de la qual jo era testimoni, impregnava d'un nou color aquella jornada que havia estat tan gris.
Em dirigia qui sap on, deixant enrere el meu passat. Un ahir al qual no volia girar el cap enrere per mirar. Al meu davant hi tenia un futur. Qui sap si millor o pitjor, però un futur per bastir. Oblidant aquells anys de penúries, no tan materials sinó més aviat espirituals. La mort de la meva esposa en aquell fatídic accident de trànsit havia estat un trauma difícil de digerir. Feia tres anys que havia conegut l'infern i ara intentava, per primer cop, escapar d'aquella realitat tan llunyana en el temps, però tan present en el meu cervell.
El destí m'oferia un nou inici. Un començament ple d'esperança, oportunitats i, sobretot, claror. El bus continuava inalterable fent camí, forçant-me a mirar endavant cap a un demà que deixava entreveure una mica de color, talment com el paisatge.
M'agrada la imatge de relaxació que m'han deixat aquestes paraules.
ResponEliminaVagi molt bé!
1, 2, 3 (Es que jo sempre he estat més de números que de lletres).
ResponEliminaLa imatge de bus i pluja m'és força familiar, sobretot últimament (en el cas de la pluja). Potser per aquest motiu, he de dir que m'ha costat endinsar-me en l'escena tot i que la música acompanyi molt bé la imatge de carretera i paisatge.
Endavant les atxes i que el 'timing' no sigui 'off'!
M'has fet recordar un dia de pluja, dins un avió, a l'aeroport de Paris. Semblava que la melancolia de Paris hagués impregnat el rostre de cada una de les persones que formàvem els passatgers d'aquell avió en destinació Girona. Les gotes de pluja lliscaven per la finestra com formigues intentant trobar el seu cau, unes desesperades, d'altres lentament, amb la persimònia que només la tranquilitat de saber que tens la feina feta et permet. S'agafaven al vidre com si d'allò en depengués la seva vida, la seva existència en aquest món.
ResponEliminaI ara penso que jo no sóc tan diferent a aquelles gotes. Jo també camino sola per la vida, jo també em deixo portar per la corrent i d'altres vegades vaig a contracorrent, jo també he trobat altres gotes que han volgut formar part del meu camí i de sobte s'han evaporat o pel contrari m'han empengut amb tanta energia que no hem fet sinò xocar juntes contra un mur de formigó impossible de travessar. Jo com elles, sóc un ésser efímer, jo com elles viuré intensament fins que l'últim raig de sol evapori la meva existència.