L'home que caminava de costat

Aquest podria ser perfectament el títol d'una cançó de Els Amics de les Arts. Però no. Simplement es tracta d'una constatació feta un matí d'aquesta setmana amb cara d'adormit, pas decidit i un somriure als llavis per la Rambla de Catalunya. I no és cap broma.

Tothom té el seu caminar particular. Hi ha qui camina com un pingüí, d'altres ho fan amb un caminar tranquil aliè a les presses, uns altres caminen de puntetes, altres de forma decidida, alguns com si premsessin raïm... Tots, tenen el seu estil peculiar i diferent, però tots els caminars avancen pel camí cap a la seva meta. Tard o d'hora arribem.

El caminar és com la filosofia de vida. Tothom l'afronta de manera diferent i no n'hi ha una d'absolutament infal·lible. A vegades, un procediment és més exitós que d'altres, però en altres ocasions una actitud diferent pot ser millor. Totes són vàlides. Només es tracta de saber escollir la més adequada per cada moment.

Potser ara toca caminar de costat i, demà, de puntetes. I si demà passat no sabem quin caminar escollir, sempre ens quedarà tirar els daus.

La paraula d'avui: engegar a dida (com a sinònim d'engegar a la merda, engegar a entomar vent, engegar a passeig, o a la quinta forca).

Pel que fa al tema musical, avui us en proposo un que és una dedicatòria als meus excompanys (sobretot elles) de feina. Hansel i Gretel de Joan Miquel Oliver. Com al conte infantil podem seguir les molles de pa del camí i menjar-nos-les, o simplement no seguir-les i agafar un altre sender.