A vegades més és menys

En aquesta vida tot es mesura per la mida. I no em refereixo al què us penseu. De fet, la reflexió m'ha vingut a partir de diversos anuncis publicitaris. Sí de la televisió.

No us heu fixat que la majoria d'espots intenten vendre a partir de la quantitat de producte que ofereixen? I, sobretot, d'aquella proporció que regalen.

Exemples: I ara pel mateix preu un 30% més o Vine. Compra'n 2 i et regalem el tercer. O no us heu fixat que les ampolles de dos litres de qualsevol beguda són més barates proporcionalment que les d'un litre o un litre i mig?

La reflexió que em faig és: Per què carai sempre s'ha de premiar allò més gran? No hauríem de premiar allò que produeix menys contaminació, allò que gasta menys o simplement allò que és mesurat, just i suficient i no a qui compra més, produeix més, gasta més, o té més?

Sí, ja sé que em direu que en alguns casos és lògic que es premiï qui fa més. Però no estic parlant d'això. Estic parlant d'una societat que està recolzada en el creixement. En tots els aspectes tant materials com els espirituals. Tenir més o més gran, ser més, voler més...

Doncs bé. Jo no vull tenir més. Vull tenir el suficient. I sé que em direu que és molt hipòcrita voler això quan algú té menys. Sí, potser sí. Però, d'altra banda, penso que si tothom tingués el suficient, potser no n'hi haurien que tindrien menys. I és que una societat basada en el creixement, en el créixer perquè cal créixer, crec que no té futur. La solució, però, tampoc crec que sigui fàcil. Potser és que sóc idealista i si nosaltres tenim és perquè hi ha qui no té.

La cita d'avui: "Nadie recuerda la primera vez que vio el amarillo o el negro o la primera vez que le tomó el gusto a una fruta...". La noche de los dones (a El libro de arena) de Jorge Luís Borges.