Fa uns dies vaig mirar durant uns minuts la pel·lícula Amélie (film que sempre que recordo em fa dibuixar un somriure als llavis). I, precisament, vaig visionar una escena en què es deia: "La sort és com el Tour de França, l'esperes tot l'any i quan arriba passa massa ràpid". Aquesta cita em va fer recordar que fa unes setmanes, una amiga em va dir que jo tenia sort. Instantàniament vaig pensar que no. Però, donant-hi voltes fredament, he arribat a una altra conclusió.
La idea més estesa és la de pensar que no tenim sort. Però crec que és errònia. I és que la sort no es busca, sinó que et troba ella. Estic segur que, fins i tot, els agraciats amb la loteria, creuen que no són afortunats. I és que sempre tenim la tendència a pensar que la sort la tenen els altres. A més, valorem la sort pensant de forma materialista. Tenir diners, un bon cotxe, una bona feina, poder viatjar... Aspectes que l'actual societat ens ha fet creure que són el més important.
Jo sóc afortunat i vosaltres també. Tinc sort de viure en el primer món i no haver nascut en el tercer o quart món. Tinc sort de tenir una familia i amics com vosaltres al meu costat sempre que ho necessito. Tinc sort d'obrir els ulls cada matí i poder veure com brilla el sol. Tinc sort de tenir salut, poder somriure, ser lliure per decidir què vull fer o simplement pensar. Tenim sort de tirar els daus i temptar la fortuna (molts veuen com d'altres tiren els daus per ells). En definitiva, sóc afortunat.
Per tant, al matí quan us desperteu (amb aquella mandrota), penseu que no sou uns desgraciats. Gràcies a vosaltres, jo tinc la sort de conèixer-vos.
La paraula d'avui és la meva preferida. No l'he posat abans perquè m'anaven sorgint paraules, però m'encanta l'expressió: a la bestreta (pagar a la bestreta o pagar per avançat).
I avui una cançó optimista. He trobat un videoclip que ha creat una empresa expressament per la cançó i crec que està molt aconseguit. I és que Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa.
Respiro profundament quasi sense aire. Dia clarobscur tirant a gris. La inèrcia em guia, més que la meva decisió. Premo les tecles amb la ment absorta. Un cafè per tranquil·litzar-me, o potser per seguir el costum. M'aturo però el meu cervell porta un ritme accelerat.
Comença una setmana com tantes d'altres. O no. Qui sap què m'espera. Promeses fugisseres, instants passats, racons amagats... Em pregunto quin és el camí correcte. A l'horitzó intueixo la blavor del cel. Em tapo les orelles per sentir el so del silenci i tanco els ulls per continuar mirant endavant.
Sensacions, impressions, sentiments... La vida.
La paraula d'avui: gent d'upa (gent de rang, d'importància).
L'audio d'avui m'ha costat molt triar-lo. Després de l'anterior (inclassificable) us deixo amb una cançó de Coldplay: The hardest part. Una de les meves preferides. Pot sonar a trista (no ho negaré), però en la seva melanconia, no sé perquè, hi trobo un petit punt d'optimisme. Instint de superació (almenys al videoclip hi és present).
Reivindico la persona per sobre de tot. I ho dic perquè habitualment quan dues persones es coneixen, no sé perquè, però una de les preguntes habituals que acostumen a fer-se és: Quants anys tens???
Pensareu que tinc complexes, però no és veritat. Considero que l'edat és un dels paràmetres més sobrevalorats de la nostra societat.
Sí. N'acabo de fer 32. I què? Què vol dir tenir aquesta edat? Simplement és una xifra. Una data de naixement en el meu DNI. 32 no em defineix. Però tampoc em definiria si la meva edat fos 23. Sempre he pensat que l'edat ens condiciona massa. Ja de ben petits ens posen en una classe o altra, en funció de l'edat i no dels coneixements. Més tard, ens jutgen per entrar a les discoteques, treure'ns el carnet de conduir o poder votar. O per dir-nos que som massa grans per treballar o massa joves per ser madurs.
L'edat no fa la persona. Puc ser millor persona amb 23 anys que amb 32 o al revés. Una persona de 60 anys pot tenir molta més vitalitat que una altra de 20. L'edat, repeteixo, està sobrevalorada. Per tant, quan penseu, parleu o rigueu amb mi... deixeu l'edat de banda, i penseu, parleu o rigueu amb mi en funció de qui sóc i com sóc.
Avui en lloc d'una paraula, us ofereixo un conjunt de paraules que he escrit i versen sobre el temps.
Jo em moc,
tu em mous.
Jo intento no canviar,
però tu em canvies.
Passes i passes, i tornes a passar.
Busco no trobar-te,
però em trobes.
M'abraono sobre teu
intentant capturar el teu poder.
No tinc èxit.
Miro enrere,
però tu sempre estàs per davant.
No t'encalço i em mires de reüll.
M'emmirallo i penso en tu.
Voldria ser el teu senyor,
però sóc el teu vassall.
Me n'aniré algun dia,
i tu continuaràs avançant.
Irremediablement.
I per arrencar-vos un somriure o alguna rialla, us proposa un àudio sobre el temps. Hem d'aprendre a riure de nosaltres mateixos. I aquí n'hi ha un exemple.
Aquest podria ser perfectament el títol d'una cançó de Els Amics de les Arts. Però no. Simplement es tracta d'una constatació feta un matí d'aquesta setmana amb cara d'adormit, pas decidit i un somriure als llavis per la Rambla de Catalunya. I no és cap broma.
Tothom té el seu caminar particular. Hi ha qui camina com un pingüí, d'altres ho fan amb un caminar tranquil aliè a les presses, uns altres caminen de puntetes, altres de forma decidida, alguns com si premsessin raïm... Tots, tenen el seu estil peculiar i diferent, però tots els caminars avancen pel camí cap a la seva meta. Tard o d'hora arribem.
El caminar és com la filosofia de vida. Tothom l'afronta de manera diferent i no n'hi ha una d'absolutament infal·lible. A vegades, un procediment és més exitós que d'altres, però en altres ocasions una actitud diferent pot ser millor. Totes són vàlides. Només es tracta de saber escollir la més adequada per cada moment.
Potser ara toca caminar de costat i, demà, de puntetes. I si demà passat no sabem quin caminar escollir, sempre ens quedarà tirar els daus.
La paraula d'avui: engegar a dida (com a sinònim d'engegar a la merda, engegar a entomar vent, engegar a passeig, o a la quinta forca).
Pel que fa al tema musical, avui us en proposo un que és una dedicatòria als meus excompanys (sobretot elles) de feina. Hansel i Gretel de Joan Miquel Oliver. Com al conte infantil podem seguir les molles de pa del camí i menjar-nos-les, o simplement no seguir-les i agafar un altre sender.
Al metro hi ha una fauna molt curiosa. A primera hora del matí, es poden veure espècies molt estranyes. A banda d'anar molt apretats, m'he fixat en algunes actituds molt habituals entre els usuaris. Hi ha els típics que llegeixen llibres (majoritàriament dones, cal dir). No sé si ho heu provat mai, però es poden llegir llibres al revés. Jo ho he fet. Començo a llegir el llibre de qui tinc al davant. La principal dificultat és desxifrar la primera paraula. A partir d'aquí tot va rodat. Proveu-ho.
Al marge d'aquests i dels que llegeixen el diari, la majoria de gent (no sé perquè) va mirant el terra. Com si estessin hipnotitzats o alerta per si troben una moneda de 10 cèntims (no es pot permitir deixar-la passar per alt). La impressió que donen és que comencen el dia resignats a una existència gris.
Una altra tipologia de gent té la mirada fixa en la finestra del davant o en els laterals del comboi. No aparten la vista d'allà ni que hi hagi una frenada brusca. I després hi ha una altra tipologia de gent que de tant en tant aixeca el cap i mira i observa. Però, si els mires fixament, no t'aguanten l'esguard i tornen a abaixar el cap. Proveu-ho. Però, tots tenen una mateixa conducta en comú. Ningú somriu. No sé perquè, però la gent comença el dia amb cara de pocs amics. Com si fos una càrrega iniciar un nou dia. Reclamo, per tant, més alegria matinal. Un somriure als llavis. Perquè tenim la gran sort de veure sortir el sol de nou. Somrieu, encara que aneu enllaunats com sardines al metro. I si cal, partiu-vos de riure. Segurament us miraran com si fóssiu llunàtics. Però, els estranys són ells.
La paraula d'avui és: garneu (significa malintencionat o murri).
I de música avui us deixo amb una cançó on es demostra que, fins i tot, en moments tristos es pot somriure. Lemon tree de Fool's Garden. Sens dubte, el seu gran èxit.
Ja no recordava que la reportera de les Tortugues Ninja es deia April O'neal. Algú ;) m'ho va recordar fa uns dies. I se'm va acudir parlar-vos d'alguns misteris dels dibuixos animats. Els qui em coneixeu més, sabeu que és un tema que domino. Bàsicament, quants cops m'heu sentit cantar les sintonies de qualsevol sèrie animada? Des dels Barrufets a l'Osset Feluc. Doncs bé, aquí van algunes preguntes sense resposta que em faig. Podeu intentar contestar-les si és que trobeu la resposta:
1- Per què tots (els nois, és clar) quan teníem 10 anys ens volíem lligar a la senyoreta Yamabuqui? (Però si era la típica rossa tonta).
2- Per què la nena insuportable de la bicicleta de l'Arale, sempre anava amb ulleres de sol? 3- Per què sempre dèiem Arare, si la sèrie es diu Arale?
4- Per què les Gatxan no es van menjar mai l'Arale si només menjaven ferro?
5- Si en Krilin no tenia nas i en Ten Shin Han tenia tres ulls, qui era el tio que tenia dos nassos i un sol ull?
6- A qui se li va acudir fer una sèrie sobre les Panses de Califòrnia que cantaven a l'estil Back Street Boys?
7- Per què la Heidi sempre anava descalça si vivia amb l'Abuelito als Alps suïssos on fot una rasca que les rodes de la cadira de Clara quedaven congelades?
8- Per què els dolents de 'Erase una vez el cuerpo humano' tenien el nas vermell com si fossin borratxos?
9- Per què en Pingu només deia 'mec-mec'. Algú ha sentit mai un pingüí fotre aquest so?
10- Per què els Trotamusicos sabien tocar instruments si havien viscut tota la vida a pàges? 11- Per què no se m'inflaven els bíceps com en Popeye quan era petit i ma mare em fotia menjar els espinacs?
12- Per què l'Osset Feluc sempre acabava els capítols entrant dins el llit per dormir?
13- En Marco va trobar mai la seva mare? No es va inventar la història per viatjar gratis a l'Argentina?
14- Algú sap què collons buscaven els Bobobobs per l'espai?
15- Per què la Julieta sempre es feia l'estreta amb en Dartacan si la sintonia deixa clar que "El amor de D'Artacan, es para Julieta, él le ofrece su valor, y su corazón"? Què volia més, una torreta a la platja i una carrossa descapotable?
16- Qui collons va aprendre matemàtiques mirant 10+2?
17- Per què els Trolls de David el Gnomo sempre anaven torrats? (jo el dia que bec massa, dono la culpa a un trauma infantil mirant aquests dibuixos)
18- Per què les Tortugues Ninja mai van intentar lligar-se l'April O'neal? No serien mariques?
19- Per què eren tan penes els Fraggle Rock?
20- Els Diminutos només robaven botons i llapis?
21- Per què en Cobi no es va operar mai el nas com la Belén Esteban? O potser sí que es va operar i, per això, el tenia tort?
22- Com es reproduïen els barrufets si l'única barrufeta no tenia mai xicot?
23- Per què a los Fruitis, els protagonistes eren una pinya, un plàtan i un cactus???? Sí un cactus. Quin collons de fruita és un cactus? On eren la taronja, el kiwi,la llimona i el meló? I us en podria dir molts més com en He-Man, en Jackie i Nuca, Dragones y Mazmorras, l'Abeja Maya, Mazinger Z, Inspector Gadget, la Pantera Rosa, Tom i Jerry, en Lucky Luke, en Willy Fox i en Ranma...
I els millors eren (a banda de l'Arale i Bola de Drac) en Musculman i les carreres on sortia en Risitas (Los autos locos). Allò sí que era televisió. Recordo que feia els deures ben ràpid al migdia per tenir tota la tarda per mirar dibuixos i menjar-me un bon 'pa amb nocilla'.
La paraula d'avui: xalar (passar-s'ho d'allò més bé). M'encanta com sona aquesta paraula. Jo he xalat de valent molts cops. I espero que xaleu amb mi moltes vegades.
Avui no us poso una cançó, sinó la cançó. Podria haver-ne posat moltes. Però poso la que segurament heu cantat més. La millor de Bola de Drac, la de la primera temporada. Busqueu les 7 boles o tireu els daus.
Avui, entre els molts inputs que un rep, he après una cosa nova. Diuen que ningú se'n va a dormir sense haver après com a mínim una cosa nova al dia. Jo crec que en 24 hores n'aprenem més. En tot cas, us explico què no sabia i m'ha agradat (algú/na de vosaltres segur que ja ho sabia).
Es veu que el símbol de la medicinia són dues serps enroscades entre sí. El motiu es remunta a la mitologia grega. Segons sembla, el semidéu Asclepio (Esculapi pels romans) podia sanar els homes i, fins i tot, tenia el poder de ressuscitar als morts. Ho va fer i aquest va ser el motiu perquè el déu Zeus el matés. Altres fonts, apunten que el va convertir en serp i el va enviar a sota terra. Per això, la serp és símbol de ressurrecció. I també de fàrmac perquè el seu verí pot matar, però també pot ser un antídot per curar.
Aquesta història m'ha fet reflexionar sobre les impressions i prejudicis que tenim de les coses. Majoritàriament, la gent veu les serps com a un animal perillós. Suposo que la seva forma allargada i llefiscosa fa malfiar d'elles. La història, recordant el mite d'Adam i Eva, també hi ha ajudat. Doncs bé, el què ens passa amb les serps, també ens passa en el dia a dia. Sovint, jutgem situacions, realitats, conceptes o persones per la primera impressió que en tenim. I aquesta acostuma a basar-se, en el cas de les persones, en el físic o el comportament. És a dir, veiem no allò que és sinó el què creiem que és.
Els prejudicis (sí, tots en tenim) són els nostres enemics i els sentits, sobretot la vista, també. Confiem tant en el què veiem, que li atorguem el privilegi de ser el nostre únic jutge. Si allò que veiem pels ulls no ens agrada, ràpidament dictem sentència. No ens convé. Ho fem amb la gastronomia, amb les compres i també amb les relacions humanes.
Qui no ha arribat a la conclusió que una persona no li queia bé en funció de la seva primera impressió. Qui no ha prejutjat algú. En definitiva, potser el problema és que hem de netejar les nostres mirades.
Tireu els daus sense prejudicis.
La paraula d'avui: orat (sinònim de boig, llunàtic, guillat, sonat).
Sovint, les guerres neixen dels prejudicis. Us deixo amb una cançó que parla del conflicte d'Irlanda del Nord. Tenint en compte que tornen aquest cap de setmana per tocar a Catalunya, The Cranberries van tenir aquest hit: Zombie. Una cançó que em recorda els primers anys d'institut a Vic, amb jersei de paleta i viciades al futbolí del Flapper. Jajaja.
és que la sort no es busca, sinó que et troba ella. Estic segur que, fins i tot, els agraciats amb la loteria, creuen que no són afortunats. I és que sempre tenim la tendència a pensar que la sort la tenen els altres. A més, valorem la sort pensant de forma materialista. Tenir diners, un bon cotxe, una bona feina, poder viatjar... Aspectes que l'actual societat ens ha fet creure que són el més important.
