Reivindico la persona per sobre de tot. I ho dic perquè habitualment quan dues persones es coneixen, no sé perquè, però una de les preguntes habituals que acostumen a fer-se és: Quants anys tens???Pensareu que tinc complexes, però no és veritat. Considero que l'edat és un dels paràmetres més sobrevalorats de la nostra societat.
Sí. N'acabo de fer 32. I què? Què vol dir tenir aquesta edat? Simplement és una xifra. Una data de naixement en el meu DNI. 32 no em defineix. Però tampoc em definiria si la meva edat fos 23. Sempre he pensat que l'edat ens condiciona massa. Ja de ben petits ens posen en una classe o altra, en funció de l'edat i no dels coneixements. Més tard, ens jutgen per entrar a les discoteques, treure'ns el carnet de conduir o poder votar. O per dir-nos que som massa grans per treballar o massa joves per ser madurs.
L'edat no fa la persona. Puc ser millor persona amb 23 anys que amb 32 o al revés. Una persona de 60 anys pot tenir molta més vitalitat que una altra de 20. L'edat, repeteixo, està sobrevalorada. Per tant, quan penseu, parleu o rigueu amb mi... deixeu l'edat de banda, i penseu, parleu o rigueu amb mi en funció de qui sóc i com sóc.
Avui en lloc d'una paraula, us ofereixo un conjunt de paraules que he escrit i versen sobre el temps.
Jo em moc,
tu em mous.
Jo intento no canviar,
però tu em canvies.
Passes i passes, i tornes a passar.
Busco no trobar-te,
però em trobes.
M'abraono sobre teu
intentant capturar el teu poder.
No tinc èxit.
Miro enrere,
però tu sempre estàs per davant.
No t'encalço i em mires de reüll.
M'emmirallo i penso en tu.
Voldria ser el teu senyor,
però sóc el teu vassall.
Me n'aniré algun dia,
i tu continuaràs avançant.
Irremediablement.
I per arrencar-vos un somriure o alguna rialla, us proposa un àudio sobre el temps. Hem d'aprendre a riure de nosaltres mateixos. I aquí n'hi ha un exemple.
