Hi ha dies en què un gira la vista

La vida està plena de sorpreses. El dia més inesperat, més gris, més rutinari... va i coneixes una persona interessant. No hi ha avisos previs. No et deixen fer preparatoris, pensar una introducció, una frase genial o un pròleg captivant. Simplement, succeeix així i les teves úniques cartes de presentació són un mateix, sense màscares.

Sovint em diuen que sóc idealista o, fins i tot, un pèl romàntic. Però potser és que, més aviat, sóc optimista i nostàlgic.

Hi ha dies en què gires la vista cap enrere, fas cert balanç i t'adones que coneixes persones força interessants. Bona gent, podríem dir-ne. Persones que, sense demanar permís, han entrat en la teva vida, s'han fet un lloc en el teu cor i, a més, se l'han decorat per fer-hi estada. A vegades les has conegut per pura casualitat, per ser en aquell moment precís en aquell lloc determinat. Persones que no saps perquè, però des del primer moment veus que són de fiar, que són honestes, transparents...

Hi ha dies en què un gira la vista cap enrere i voldria immortalitzar aquesta imatge que veu i, si de cas, encabir-hi més persones futures. Sempre sumar.

Hi ha dies en què un gira la vista cap enrere i no es penedeix de res. Ni d'haver donat molt de si mateix. Perquè, en el fons, un sempre ha preferit més donar que rebre. Encara que donar només fos un petit somriure o un gran plor de rialles.

Paraula del dia: sojornar (estar-se en un lloc un cert temps, habitar).

L'àudio proposat és d'una pàgina que he descobert on es pengen videoclips de diferents grups alternatius gravats a l'aire lliure i una sola seqüència i molta qualitat. La web és http://www.blogotheque.net/ (apartat Les concerts a emporter o Take away shows). I us penjo el de la cançó Espiritu santo de Delafé y las flores Azules.

Delafé y Las Flores Azules Espiritu Santo A 'BlackXs Live Sound' Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Sant Joan vist per un holandès

Bé, allò que es promet es compleix.

Coincidint amb la setmana de Sant Joan m'he permès el gust de fotre dues frikades consecutives. Després de l'àudio meteorològic de dilluns, us poso el segon i que, ara sí, serà l'últim. Les coses en abundància cansen. I jo no us voldria pas cansar.

Com que em fotia gràcia fotre el ridícul una vegada més, aquí ho teniu.

Vinga, bona revetlla.

El Sant Joan segons un holandès

Joan Morcillo's Events

Ja ha arribat l'estiu

Per commemorar l'arribada de l'estiu us he preparat un àudio.

En diversos textos he anat parlant de la necessitat d'arriscar, perdre la por, etc. En definitiva, no tenir por al ridícul. Això està molt bé dir-ho, però estaria malament dir una cosa i fer-ne una altra. Per això, tot i que no sabia si tornar a mostrar el meu ridícul, al final he pensat: què carai!!!!

Sé que la majoria de vosaltres, heu pensat que estic fatal o molt malament. Potser sí. Però, hi ha algú que hi toqui del tot en aquesta societat actual?

És el penúltim cop que faig el ridícul i l'últim que faig aquesta imitació. Prometo no tornar-hi.

Avui sobren les paraules.

Ja ha arribat l'estiu

Joan Morcillo's Podcast

Tirem la moneda enlaire

Avui per primera vegada, no us poso un escrit fet per mi. Però, té justificació. I és que aquest conte zen que he descobert fa pocs dies m'ha agradat molt. Un conte zen podríem dir-ne que és un text que conté ensenyances d'aquest moviment budista i és que zen és un terme budista que significa meditació silenciosa.

L'he escollit perquè crec que serveix d'exemple per alguns dels missatges que he deixat anar per aquí. Primer que podem ser actius davant el destí, com vaig dir en el primer post, i segon que en aquesta vida (almenys, jo ho penso així) un ha d'actuar a partir de conviccions pròpies.

Espero que us agradi.

En mans del destí

Un gran general, de nom Nobunaga, havia pres la decisió d'atacar l'enemic, malgrat que les seves tropes eren molt inferiors numèricament a les seves.

El general, però, estava segur que ells guanyarien, però els seus homes no ho veien pas igual.

Pel camí, Nobunaga es va aturar davant d'un santuari i digué als seus guerrers:

- Ara em recolliré durant una estona dins del temple per demanar als déus que ens ajudin. Quan surti, llençaré una moneda a l'aire. Mireu, si surt cara tingueu per segur que guanyarem, però si surt creu, perdrem. Estem en mans del destí.

Quan el general sortí del temple, llençà una moneda a l'aire i resultà que sortí cara. La moral de les tropes s'inflà tot d'una. Els guerrers anaren a la batalla convençuts que la victòria era seva i van lluitar amb una força tan extraordinària que guanyaren la batalla sense massa complicacions.

Després de la victòria, l'ajudant de camp del general li digué:

- Ningú pot canviar el destí, oi? Bé, de fet, aquesta victòria inesperada n'és una prova ben evident.

- N'estàs ben segur d'això que dius?- li respongué el general, alhora que li ensenyava la moneda que havia llençat a l'aire abans de la batalla. Una moneda que tenia cara als seus dos costats.

La paraula d'avui: eixorivir (sona espectacularment). Hi ha dies com el d'avui que un necessita treure's la son de sobre.

I la cançó d'avui d'una banda que vaig descobrir fa uns mesos i crec que anirà a més: The Do. Gran veu. He dubtat entre On my shoulders que està sonant més o At Last. He triat l'última, tot i que m'agraden les dues, perquè el videoclip m'ha agradat molt com a metàfora de l'amor. Tothom busca la mitja taronja (tot i que jo sóc més de Fanta de llimona) ;D

The Do - At Last from THE DO on Vimeo.

Treu banya i puja la muntanya

Un d'aquests dies de pluges primaverals, em vaig trobar passejant pel carrer assolellat durant el parèntesi pluvial. Vaig poder contemplar diversos exemplars de cargols fent el seu trajecte lentament i matusserament. Què porta a un cargol a sortir de viatge després de la pluja?

Més enllà de la curiositat, vaig lloar en silenci l'esforç de cada un dels cargols. Sortien a fer camí enmig de la vorera sense accelerar el pas. La seva vida, en aquell moment, els portava a sortir de forma coratjosa, malgrat el perill que els assetjava.

Després de fer-los unes fotos amb el mòbil, vaig tornar al mateix lloc l'endemà. Ni indicis dels cargols. Bé sí. Hi havia el rastre líquid del seu recorregut marcat a la vorera i també diverses closques esclafades. Vaig calcular que 8 de cada 10 cargols que havien sortit, havien acabat aixafats (segurament sota alguna sola de sabata).

El que em va entusiasmar més de la situació, és que el cargol surt després de ploure, hi hagi perill o no. Molts d'ells tenen moltes probabilitats de morir, però malgrat aquesta possibilitat o mort segura, els cargols continuaran sortint després de ploure com l'arc de Sant Martí. I aquesta és una actitud lloable.

Malgrat els fracassos que puguem anar col·leccionant, hem de continuar afrontant la vida amb valentia i sense por al risc. Treure el cap i les banyes fora la closca i sortir de viatge com els cargols.

O com jo diria: ser tossuts, perseverar i anar tirant els daus.

La paraula d'avui, ideal per l'ocasió: a pleret (anar a poc a poc). Anem fent, doncs, a pleret i sense aturar-nos.

I la cançó d'avui, també apropiada, és Fisherman's blues de The Waterboys. Com s'interpreta en la lletra, es tracta d'arriscar, si cal naufragar, i tornar a la platja per tornar a salpar.