L'he escollit perquè crec que serveix d'exemple per alguns dels missatges que he deixat anar per aquí. Primer que podem ser actius davant el destí, com vaig dir en el primer post, i segon que en aquesta vida (almenys, jo ho penso així) un ha d'actuar a partir de conviccions pròpies.
Espero que us agradi.
En mans del destí
Un gran general, de nom Nobunaga, havia pres la decisió d'atacar l'enemic, malgrat que les seves tropes eren molt inferiors numèricament a les seves.
El general, però, estava segur que ells guanyarien, però els seus homes no ho veien pas igual.
Pel camí, Nobunaga es va aturar davant d'un santuari i digué als seus guerrers:
- Ara em recolliré durant una estona dins del temple per demanar als déus que ens ajudin. Quan surti, llençaré una moneda a l'aire. Mireu, si surt cara tingueu per segur que guanyarem, però si surt creu, perdrem. Estem en mans del destí.
Quan el general sortí del temple, llençà una moneda a l'aire i resultà que sortí cara. La moral de les tropes s'inflà tot d'una. Els guerrers anaren a la batalla convençuts que la victòria era seva i van lluitar amb una força tan extraordinària que guanyaren la batalla sense massa complicacions.
Després de la victòria, l'ajudant de camp del general li digué:
- Ningú pot canviar el destí, oi? Bé, de fet, aquesta victòria inesperada n'és una prova ben evident.
- N'estàs ben segur d'això que dius?- li respongué el general, alhora que li ensenyava la moneda que havia llençat a l'aire abans de la batalla. Una moneda que tenia cara als seus dos costats.
La paraula d'avui: eixorivir (sona espectacularment). Hi ha dies com el d'avui que un necessita treure's la son de sobre.
I la cançó d'avui d'una banda que vaig descobrir fa uns mesos i crec que anirà a més: The Do. Gran veu. He dubtat entre On my shoulders que està sonant més o At Last. He triat l'última, tot i que m'agraden les dues, perquè el videoclip m'ha agradat molt com a metàfora de l'amor. Tothom busca la mitja taronja (tot i que jo sóc més de Fanta de llimona) ;D
The Do - At Last from THE DO on Vimeo.
Estic d'acord en què podem ser actius davant del destí però aquest conte clarament mostra el gran poder de la paraula i la necessitat que tots tenim de creure en alguna cosa. Tot i que eren capaços de guanyar i així ho van demostrar, no creien ens ells mateixos, va haver de ser l'atzar, una moneda a l'aire, que els oferís la força necessària per convertir-los en guanyadors.
ResponEliminaI aquest és el gran defecte de la majoria de la humanitat, no creiem prou en nosaltres mateixos, massa sovint pensem que no en serem capaços i és per aquest motiu que ja ni tan sols ho intentem. Diuen que la paraula impossible només es troba al diccionari dels covards, a veure si demostrem que nosaltres NO HO SOM!
Per cert, vull l'adreça de l'home de la maleta!!!!
ResponEliminaEfectivament, sovint ens deixem portar per la por. No és dolent, però tampoc ha de guiar la nostra vida. Dir-ho és fàcil, però d'aquí a fer-ho... hi ha tot un món.
ResponEliminaHome, si vols fer suc de taronja... jo te les donaré senceres que sempre en sortirà més suc. ;D
Ja li demanaré l'adreça. Viu al costat de casa.