Un d'aquests dies de pluges primaverals, em vaig trobar passejant pel carrer assolellat durant el parèntesi pluvial. Vaig poder contemplar diversos exemplars de cargols fent el seu trajecte lentament i matusserament. Què porta a un cargol a sortir de viatge després de la pluja?Més enllà de la curiositat, vaig lloar en silenci l'esforç de cada un dels cargols. Sortien a fer camí enmig de la vorera sense accelerar el pas. La seva vida, en aquell moment, els portava a sortir de forma coratjosa, malgrat el perill que els assetjava.
Després de fer-los unes fotos amb el mòbil, vaig tornar al mateix lloc l'endemà. Ni indicis dels cargols. Bé sí. Hi havia el rastre líquid del seu recorregut marcat a la vorera i també diverses closques esclafades. Vaig calcular que 8 de cada 10 cargols que havien sortit, havien acabat aixafats (segurament sota alguna sola de sabata).
El que em va entusiasmar més de la situació, és que el cargol surt després de ploure, hi hagi perill o no. Molts d'ells tenen moltes probabilitats de morir, però malgrat aquesta possibilitat o mort segura, els cargols continuaran sortint després de ploure com l'arc de Sant M
artí. I aquesta és una actitud lloable.Malgrat els fracassos que puguem anar col·leccionant, hem de continuar afrontant la vida amb valentia i sense por al risc. Treure el cap i les banyes fora la closca i sortir de viatge com els cargols.
O com jo diria: ser tossuts, perseverar i anar tirant els daus.
La paraula d'avui, ideal per l'ocasió: a pleret (anar a poc a poc). Anem fent, doncs, a pleret i sense aturar-nos.
I la cançó d'avui, també apropiada, és Fisherman's blues de The Waterboys. Com s'interpreta en la lletra, es tracta d'arriscar, si cal naufragar, i tornar a la platja per tornar a salpar.
Però els cargols juguen amb avantatge, ells no conèixen la sensació que ens priva de ser nosaltres mateixos sempre i en tot moment, LA POR!!!
ResponEliminajo de gran vull ser cargol.
ResponEliminaGran vimojo!!! Totalment d'acord amb l'actitut davant la vida, you have to be stubborn!!!
ResponEliminaPerò l'aportació de la primera comentarista és clau per entendre el perquè de tot plegat, la por. Com diria un bon amic: "la por al fracàs és la porta que et tanca al castell de la mediocritat".
O millor encara, com diria Fernando Pessoa: "llevo encima todas las heridas de las batallas que he evitado". Un fracàs és dolorós, però més dolorós és evitar una situació per por al fracàs.
Si el contingut del comentari és massa elevat pel teu nivell, vimojo, i'm so sorry!!!
Best regards from NZ
Anem per parts!!!
ResponEliminaMurakiwi des que vas marxar has apujat el teu nivell intel·lectual (cosa que no costava gaire). Veig que això de NZ et prova. Almenys n’haurem tret algun profit els altres.
Pel que fa al tema que proposa la senyoreta Yambuki (que, per cert, hauria de vigilar més les Gatxans que s’estan fotent tot el ferro, fins i tot el rovellat), dir que no n’estic tan segur que no tinguin por. En certa manera, possiblement les seves banyes ultra sensibles poden ser un bon detector de perills.
En tot cas, tinguin o no tinguin por, fan el pas endavant (segurament per supervivència). La qüestió és saber quan hem de fer nosaltres el pas endavant. I jo crec que és quan creiem que el motiu pel qual arrisquem val la pena. Com he dit en altres ocasions: actuar per convicció.
La por és com aquell vent en contra que ens frena quan naveguem. No per això hem de plegar veles i tirar l'ancora.
Com vaig llegir o sentir un dia d’aquests: “Prefereixo la vigília d’un fracàs que l’endemà d’una victòria”. Aquell moment de pessigolleig, nerviosisme, incertesa, dubtes, projectes i il·lusions abans d’arriscar és insuperable. Surti o no surti bé el pas que llavors fem.
Senyoreta Yamabuki i companyia no deixin d’expressar en veu alta els seus dubtes o incerteses. (aquest to sembla el d’una consulta radiofònica, jajaja).
Anna siguis o no un cargol quan siguis gran, cal guardar sempre un espai pel ridícul (molt relacionat amb la por). Fer-lo és sa, perquè s'ha actuat sense por i segur que fas riure a algú o a tu mateix.