Respiro profundament quasi sense aire. Dia clarobscur tirant a gris. La inèrcia em guia, més que la meva decisió. Premo les tecles amb la ment absorta. Un cafè per tranquil·litzar-me, o potser per seguir el costum. M'aturo però el meu cervell porta un ritme accelerat.
Comença una setmana com tantes d'altres. O no. Qui sap què m'espera. Promeses fugisseres, instants passats, racons amagats... Em pregunto quin és el camí correcte. A l'horitzó intueixo la blavor del cel. Em tapo les orelles per sentir el so del silenci i tanco els ulls per continuar mirant endavant.
Sensacions, impressions, sentiments... La vida.
La paraula d'avui: gent d'upa (gent de rang, d'importància).
L'audio d'avui m'ha costat molt triar-lo. Després de l'anterior (inclassificable) us deixo amb una cançó de Coldplay: The hardest part. Una de les meves preferides. Pot sonar a trista (no ho negaré), però en la seva melanconia, no sé perquè, hi trobo un petit punt d'optimisme. Instint de superació (almenys al videoclip hi és present).
Avui, entre els molts inputs que un rep, he après una cosa nova. Diuen que ningú se'n va a dormir sense haver après com a mínim una cosa nova al dia. Jo crec que en 24 hores n'aprenem més. En tot cas, us explico què no sabia i m'ha agradat (algú/na de vosaltres segur que ja ho sabia).
Es veu que el símbol de la medicinia són dues serps enroscades entre sí. El motiu es remunta a la mitologia grega. Segons sembla, el semidéu Asclepio (Esculapi pels romans) podia sanar els homes i, fins i tot, tenia el poder de ressuscitar als morts. Ho va fer i aquest va ser el motiu perquè el déu Zeus el matés. Altres fonts, apunten que el va convertir en serp i el va enviar a sota terra. Per això, la serp és símbol de ressurrecció. I també de fàrmac perquè el seu verí pot matar, però també pot ser un antídot per curar.
Aquesta història m'ha fet reflexionar sobre les impressions i prejudicis que tenim de les coses. Majoritàriament, la gent veu les serps com a un animal perillós. Suposo que la seva forma allargada i llefiscosa fa malfiar d'elles. La història, recordant el mite d'Adam i Eva, també hi ha ajudat. Doncs bé, el què ens passa amb les serps, també ens passa en el dia a dia. Sovint, jutgem situacions, realitats, conceptes o persones per la primera impressió que en tenim. I aquesta acostuma a basar-se, en el cas de les persones, en el físic o el comportament. És a dir, veiem no allò que és sinó el què creiem que és.
Els prejudicis (sí, tots en tenim) són els nostres enemics i els sentits, sobretot la vista, també. Confiem tant en el què veiem, que li atorguem el privilegi de ser el nostre únic jutge. Si allò que veiem pels ulls no ens agrada, ràpidament dictem sentència. No ens convé. Ho fem amb la gastronomia, amb les compres i també amb les relacions humanes.
Qui no ha arribat a la conclusió que una persona no li queia bé en funció de la seva primera impressió. Qui no ha prejutjat algú. En definitiva, potser el problema és que hem de netejar les nostres mirades.
Tireu els daus sense prejudicis.
La paraula d'avui: orat (sinònim de boig, llunàtic, guillat, sonat).
Sovint, les guerres neixen dels prejudicis. Us deixo amb una cançó que parla del conflicte d'Irlanda del Nord. Tenint en compte que tornen aquest cap de setmana per tocar a Catalunya, The Cranberries van tenir aquest hit: Zombie. Una cançó que em recorda els primers anys d'institut a Vic, amb jersei de paleta i viciades al futbolí del Flapper. Jajaja.
Respiro profundament quasi sense aire. Dia clarobscur tirant a gris. La inèrcia em guia, més que la meva decisió. Premo les tecles amb la ment absorta. Un cafè per tranquil·litzar-me, o potser per seguir el costum. M'aturo però el meu cervell porta un ritme accelerat.
