1 de gen. 2011

Per molts anys iaia

Podríem dir que he tingut quatre avis en una iaia. Per diferents motius de la vida, només he pogut gaudir la iaia. Tot i que vaig tenir temps de fotre emprenyar l’avi Lluís en multituds de dinars “pletòrics”, la iaia sempre ha estat la iaia.

Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.

La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...

La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).

La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.

La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.

La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.

La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.

En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.

3 comentaris:

  1. Joan estic molt contenta!
    Veig que estimes molt la teva iaia.

    Mare,

    ResponElimina
  2. Joan!
    Dir i expressar el què se sent per una àvia...a vegades no hi han paraules....pk sempre ens kedem curts i no acabariem mai els escrits a honor a ells.....
    m'agrada molt el què has escrit!i akest cop ho dic enserio e!!!!!!!
    Bon Any

    ResponElimina
  3. Oooooh Joan que bonic, avui sí que m'has arribat al cor!!! No és gens fàcil expressar els sentiments per algú que estimes i tu ho has fet amb una tendresa i una delicadesa dignes d'admiració! Aquesta vegada t'has superat!! M'encanta tot l'escrit però sobretot el darrer paràgraf:

    En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.

    Mmmmmmmm... dolç acabament per la iaiona dels petons de sucre! ;)

    ResponElimina