Raigs de sol que no deixem passar

Entre ahir i avui, ja he vist tres persones llegint un llibre amb una funda o coberta exterior. M'ha sorprès que sigui una pràctica tan estesa. Tapar la coberta d'un llibre. Què pot portar a una persona a tapar el títol d'un llibre? Primer he pensat que així no s'espatlla tant. Però, en segon terme, he arribat a la conclusió que es tracta, simplement, de qüestió de xafarderia. Evitar que la resta de la gent sàpiga què carai estem llegint.

Una pràctica respectable, però no compartida. Es pot interpretar com una qüestió de vergonya o de pensar: Què n'ha de fer la gent del què jo llegeixo? El fet, però, és que aquesta pràctica amaga, al meu entendre, una realitat social. La nostra societat, la catalana i també d'altres, és tafanera. Poc o molt, xafardegem. Mirem què fa el veí, com es comporta un conegut o què carai fa la veïna a aquelles hores de la nit.

I si no, perquè penseu que les cases tenen persianes i cortines. No només per evitar el pas dels raigs de sol matiners. Als països nòrdics també hi surt el sol. Però, no quedaria gaire bé posar una funda a les nostres finestres.

La paraula d'avui és coneguda, però l'he triat per com expressa el seu significat amb la seva pronunciació. M'explico. És cofoisme (sinònim d'orgullós, ufanós). Només de pronunciar-la, un ja s'infla, es fa més gran... com la paraula significa.

Àudio: cançó impressionant de Radiohead Creep. Em genera multitud de sensacions.

L'altra història de Sant Jordi

I si resulta que Sant Jordi no va matar el drac, per encisar a la princesa...

Ens situem al segle XII. En Jordi un pobre cavaller de la cort del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, no sap com matar les hores. Resulta que es sent atret pels del seu mateix sexe. Però, no ho pot fer públic. Està mal vist en una societat patriarcal on només es pot practicar l'homosexualitat de portes endins i en certs cercles aristòcrates. Un dia arriba un vell trobador que porta noves sobre un drac i una princesa atrapada en una cova per la terrible bèstia. Es paga una gran suma de diners per qui derroti el drac i rescati la dona.

En Jordi no s'ho pensa dos cops. La riquesa li pot aportar prosperitat i certa llibertat d'actuació. Es dirigeix cap a terres remotes, on troba un petit comtat aterrit per una bèstia, diuen els camperols. En arribar a la zona d'influència del drac, no troba senyals de vida de la bèstia. Al contrari, descobreix una petita cova amagada en una zona feréstega i habitada per un mala peça que ha capturat la comtessa. Tot i ser un pobre cavaller, en Jordi compta amb una oratòria força creïble i contundent i arriba a un acord amb el lladregot. Es repartiran la recompensa. A canvi, en Jordi tornarà la comtessa al seu palau, gallejant d'haver matat al drac.

La comtessa, una pobre noia amb aires de grandesa i "famoseo", podrà vanagloriar-se d'haver sobreviscut al drac, si no explica la veritable trama.

I així es va fer. En Jordi va esdevenir un heroi amb una gran llegenda i rondalles al seu voltant. Amb la suma de diners es va poder comprar un palauet, viure de rendes i practicar l'homosexualitat amb cert secretisme. La comtessa, famosa per la seva valentia, va tenir més pretendents que la reina d'Anglaterra i va recórrer diferents tertúlies telebasura en tavernes catalanes. I el lladregot, amb el seu anonimat i diners, es va comprar un carruatge últim model, vestits de luxe i va entrar en cercles nobles gràcies a la seva fama de nou ric.

Del drac, nou segles després, encara en parlen. Però ningú l'ha vist mai. De la tradició de les roses, ja us en parlaré un altre dia.

La paraula d'avui: pruïja (sinònim de picor, però sobretot, de desig, ganes, anhel, afany).

La cançó d'avui la dedico a la Maria. Es tracta de la cançó Gat de la cantautora catalana Maria Coma. Un videoclip i cançó que està molt bé. Precisament, toca a Vic el pròxim 1 de maig al nou teatre-auditori.

Un llibre mai fa nosa

Aquesta és una foto de la meva tauleta de nit plena de llibres. Alguns els estic llegint, d'altres els començaré d'aquí a pocs dies i alguns els tornaré a recuperar. N'hi ha de tot tipus des de novel·les fins a llibres sobre pensament xinès (una herència universitària), poesia de Martí i Pol o un llibre sobre la jihad islàmica i els seus orígens.

Potser és un ordre caòtic. Però m'agrada tenir la tauleta plena de llibres. I és que en la setmana, per excel·lència, del llibre a Catalunya, he de dir que un dels millors regals que em poden fer és un llibre. I no només per Sant Jordi. De tots els llibres es pot aprendre alguna cosa o passar una bona estona.

No sé quin llibre us regalaran o regalareu. Jo acostumo a no regalar els llibres que s'han publicat expressament per a Sant Jordi ni tampoc alguns best-sellers. Tot i que reconec que n'he llegit molts d'aquests perquè no es pot opinar, sense haver llegit o conèixer allò de què parles. Per exemple, he arribat a llegir diversos llibres de Harry Potter i m'han agradat i tinc intenció de llegir la trilogia de Larsson. Però si us n'hagués de recomanar algun, el primer títol que us diria és 'Estupor i tremolors' d'Amélie Nothomb. M'encanten els relats peculiars d'aquesta escriptora belga-japonesa. Altres títols podrien ser 'A sang freda' de Truman Capote, 'El retrat de Dorian Gray' d'Oscar Wilde, 'Azteca' de Gary Jennings o, fins i tot, la triologia del Senyor dels Anells o algun d'Haruki Murakami, José Saramago o de Paul Auster, aquest últim de fàcil lectura. I vosaltres quin llibre recomaneu?

Que tingueu un bon Sant Jordi!!!

Paraula d'avui: putxinel·li. Tots la coneixem, però crec que és destacable la seva sonoritat. La prefereixo abans que titella. Tot i que és menys usada. No sé perquè. Feia temps que no la sentia.

I d'àudio avui us posaré un clàssic. Crec que és un dels primers videoclips que vaig veure quan era petit. I em recorda a la infantesa. S'ha de reconèixer que és un dels grups més importants de la història de la música. Us deixo amb I want to break free de Queen.

Qui diu que no ens ha tocat la loteria?

Fa uns dies vaig mirar durant uns minuts la pel·lícula Amélie (film que sempre que recordo em fa dibuixar un somriure als llavis). I, precisament, vaig visionar una escena en què es deia: "La sort és com el Tour de França, l'esperes tot l'any i quan arriba passa massa ràpid". Aquesta cita em va fer recordar que fa unes setmanes, una amiga em va dir que jo tenia sort. Instantàniament vaig pensar que no. Però, donant-hi voltes fredament, he arribat a una altra conclusió.

La idea més estesa és la de pensar que no tenim sort. Però crec que és errònia. I és que la sort no es busca, sinó que et troba ella. Estic segur que, fins i tot, els agraciats amb la loteria, creuen que no són afortunats. I és que sempre tenim la tendència a pensar que la sort la tenen els altres. A més, valorem la sort pensant de forma materialista. Tenir diners, un bon cotxe, una bona feina, poder viatjar... Aspectes que l'actual societat ens ha fet creure que són el més important.

Jo sóc afortunat i vosaltres també. Tinc sort de viure en el primer món i no haver nascut en el tercer o quart món. Tinc sort de tenir una familia i amics com vosaltres al meu costat sempre que ho necessito. Tinc sort d'obrir els ulls cada matí i poder veure com brilla el sol. Tinc sort de tenir salut, poder somriure, ser lliure per decidir què vull fer o simplement pensar. Tenim sort de tirar els daus i temptar la fortuna (molts veuen com d'altres tiren els daus per ells). En definitiva, sóc afortunat.

Per tant, al matí quan us desperteu (amb aquella mandrota), penseu que no sou uns desgraciats. Gràcies a vosaltres, jo tinc la sort de conèixer-vos.

La paraula d'avui és la meva preferida. No l'he posat abans perquè m'anaven sorgint paraules, però m'encanta l'expressió: a la bestreta (pagar a la bestreta o pagar per avançat).

I avui una cançó optimista. He trobat un videoclip que ha creat una empresa expressament per la cançó i crec que està molt aconseguit. I és que Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa.

Jaume Sisa - Qualsevol nit pot sortir el sol from serchbcn on Vimeo.

Clarobscur tirant a gris

Respiro profundament quasi sense aire. Dia clarobscur tirant a gris. La inèrcia em guia, més que la meva decisió. Premo les tecles amb la ment absorta. Un cafè per tranquil·litzar-me, o potser per seguir el costum. M'aturo però el meu cervell porta un ritme accelerat.

Comença una setmana com tantes d'altres. O no. Qui sap què m'espera. Promeses fugisseres, instants passats, racons amagats... Em pregunto quin és el camí correcte. A l'horitzó intueixo la blavor del cel. Em tapo les orelles per sentir el so del silenci i tanco els ulls per continuar mirant endavant.

Sensacions, impressions, sentiments... La vida.

La paraula d'avui: gent d'upa (gent de rang, d'importància).

L'audio d'avui m'ha costat molt triar-lo. Després de l'anterior (inclassificable) us deixo amb una cançó de Coldplay: The hardest part. Una de les meves preferides. Pot sonar a trista (no ho negaré), però en la seva melanconia, no sé perquè, hi trobo un petit punt d'optimisme. Instint de superació (almenys al videoclip hi és present).

The hardest part from John P on Vimeo.