Tirem la moneda enlaire

Avui per primera vegada, no us poso un escrit fet per mi. Però, té justificació. I és que aquest conte zen que he descobert fa pocs dies m'ha agradat molt. Un conte zen podríem dir-ne que és un text que conté ensenyances d'aquest moviment budista i és que zen és un terme budista que significa meditació silenciosa.

L'he escollit perquè crec que serveix d'exemple per alguns dels missatges que he deixat anar per aquí. Primer que podem ser actius davant el destí, com vaig dir en el primer post, i segon que en aquesta vida (almenys, jo ho penso així) un ha d'actuar a partir de conviccions pròpies.

Espero que us agradi.

En mans del destí

Un gran general, de nom Nobunaga, havia pres la decisió d'atacar l'enemic, malgrat que les seves tropes eren molt inferiors numèricament a les seves.

El general, però, estava segur que ells guanyarien, però els seus homes no ho veien pas igual.

Pel camí, Nobunaga es va aturar davant d'un santuari i digué als seus guerrers:

- Ara em recolliré durant una estona dins del temple per demanar als déus que ens ajudin. Quan surti, llençaré una moneda a l'aire. Mireu, si surt cara tingueu per segur que guanyarem, però si surt creu, perdrem. Estem en mans del destí.

Quan el general sortí del temple, llençà una moneda a l'aire i resultà que sortí cara. La moral de les tropes s'inflà tot d'una. Els guerrers anaren a la batalla convençuts que la victòria era seva i van lluitar amb una força tan extraordinària que guanyaren la batalla sense massa complicacions.

Després de la victòria, l'ajudant de camp del general li digué:

- Ningú pot canviar el destí, oi? Bé, de fet, aquesta victòria inesperada n'és una prova ben evident.

- N'estàs ben segur d'això que dius?- li respongué el general, alhora que li ensenyava la moneda que havia llençat a l'aire abans de la batalla. Una moneda que tenia cara als seus dos costats.

La paraula d'avui: eixorivir (sona espectacularment). Hi ha dies com el d'avui que un necessita treure's la son de sobre.

I la cançó d'avui d'una banda que vaig descobrir fa uns mesos i crec que anirà a més: The Do. Gran veu. He dubtat entre On my shoulders que està sonant més o At Last. He triat l'última, tot i que m'agraden les dues, perquè el videoclip m'ha agradat molt com a metàfora de l'amor. Tothom busca la mitja taronja (tot i que jo sóc més de Fanta de llimona) ;D

The Do - At Last from THE DO on Vimeo.

Treu banya i puja la muntanya

Un d'aquests dies de pluges primaverals, em vaig trobar passejant pel carrer assolellat durant el parèntesi pluvial. Vaig poder contemplar diversos exemplars de cargols fent el seu trajecte lentament i matusserament. Què porta a un cargol a sortir de viatge després de la pluja?

Més enllà de la curiositat, vaig lloar en silenci l'esforç de cada un dels cargols. Sortien a fer camí enmig de la vorera sense accelerar el pas. La seva vida, en aquell moment, els portava a sortir de forma coratjosa, malgrat el perill que els assetjava.

Després de fer-los unes fotos amb el mòbil, vaig tornar al mateix lloc l'endemà. Ni indicis dels cargols. Bé sí. Hi havia el rastre líquid del seu recorregut marcat a la vorera i també diverses closques esclafades. Vaig calcular que 8 de cada 10 cargols que havien sortit, havien acabat aixafats (segurament sota alguna sola de sabata).

El que em va entusiasmar més de la situació, és que el cargol surt després de ploure, hi hagi perill o no. Molts d'ells tenen moltes probabilitats de morir, però malgrat aquesta possibilitat o mort segura, els cargols continuaran sortint després de ploure com l'arc de Sant Martí. I aquesta és una actitud lloable.

Malgrat els fracassos que puguem anar col·leccionant, hem de continuar afrontant la vida amb valentia i sense por al risc. Treure el cap i les banyes fora la closca i sortir de viatge com els cargols.

O com jo diria: ser tossuts, perseverar i anar tirant els daus.

La paraula d'avui, ideal per l'ocasió: a pleret (anar a poc a poc). Anem fent, doncs, a pleret i sense aturar-nos.

I la cançó d'avui, també apropiada, és Fisherman's blues de The Waterboys. Com s'interpreta en la lletra, es tracta d'arriscar, si cal naufragar, i tornar a la platja per tornar a salpar.

Etapes

La vida està estructurada en etapes. No saps perquè, però n'acabes una i n'encetes una altra i així successivament. Suposo que és llei de vida. Però això no treu que tanquis etapes amb certa nostàlgia. Mires enrere i veus tot allò que has fet o viscut... i sents un lleuger calfred de satisfacció.

Estic segur que no canviaria res. Potser massa impliació i compromís, però al mateix temps sense això, no hagués estat jo mateix. Hagués traït la meva forma de ser. I és que segurament una persona d'allò que rep més satisfacció és d'allò que fa per convenciment, il·lusió i sense esperar res a canvi.

No negaré que també he rebut moltes coses. Molts moments, sensacions i instants irrepetibles. Però també vull deixar clar que hi he deixat molt de mi. Encara no me'n faig a la idea i, segurament, ho trobaré a faltar. Però ara comença una nova etapa. I després d'aquesta una altra fins que no me'n deixin obrir més. I espero donar i rebre tant com en aquesta que tanco.

Gràcies a tots amb els qui ho he compartit.

La paraula d'avui: enreveixinar (mot que expressa posar-se rígid, dur, irritar-se o enutjar-se).

Com a cançó el Boys don't cry de The Cure. Doncs, això... que, per tant, riuré.

Viu i deixa viure

Una anècdota viscuda fa pocs dies m'ha fet reflexionar sobre la immigració i fer-me una pregunta. Qui de nosaltres no és un immigrant? Tothom es veu capaç de parlar sobre la immigració, sempre partint de la base que els immigrants són els altres (subsaharians, magrebins, sud-americans, nigerians...). Estic convençut que si tiréssim enrere en els nostres respectius arbres genealògics, trobaríem que tots procedim de llocs diferents a on vivim. Només cal recordar l'herència islàmica, romana o grega que té Catalunya.

Jo sóc fill de la immigració. I em fa gràcia, a vegades, quan sento gent orgullosa de tenir els dos cognoms catalans. Em fa pensar en Harry Potter on hi ha els mags de sang pura i els de sang de fang (combinació entre un mag de sang pura i una persona normal (muggle)). Els de sang pura es creuen superior i millors a la resta. Això també passa en molta classe alta catalana o burgesa que es creuen més catalans que els altres.

Però bé, del que volia parlar és de la integració. L'actual immigració (l'africana o sud-americana) s'integrarà. Només cal mirar la segona o tercera generació. I està clar que aquell qui vol i el deixen integrar, ho fa més ràpid fins i tot que molts que, sense el salt lingüístic, ho han tingut més fàcil. Recordeu de parlar català als immigrants (això no és sinònim de mala educació).

Més enllà de chilabes o vels islàmics (que formen part de tradicions que potser no sabem o no podem entendre, però que cal respectar tal com ens agrada que ens respectin les nostres tradicions catalanes), potser hem de potenciar la integració. Un no és immigrant per gust, sinó quasi sempre per supervivència.

Ah, per cert. No us he explicat l'anècdota. Doncs és aquesta: jo baixava per un carrer de Taradell i vaig avançar dues dones magrebines amb chilaba i vel islàmic. Al seu davant hi anaven dos nanos (suposo els seus fills) de 4 o 5 anys i quan vaig ser darrere d'ells vaig sentir que cantaven: 'En Joan petit com balla. Balla... balla... balla...'. Un petit exemple per als qui no creuen en la integració. El món no ens pertany, només el compartim.

Per cert, quan jo era petit no suportava aquesta cançó i quan la sentia fotia cara d'enfadat. jajaja. No sé perquè. Suposo perquè em sentia al·ludit i volia ser un nen gran. Ara, voldríem ser més petits. ;D

La paraula d'avui: tornassolat (reflexos amb multitud de tons o colors generats en funció de com incideix la llum).

Somriure amb la mirada

Somriure, crec, que és una de les coses que millor sé fer. I riure fins a plorar, ja no dic. Avui us vull parlar dels somriures. Primer de tot, donar les gràcies a la Laura que m'ha cedit aquestes fotografies que ha fet durant la seva estada a l'Índia. Avui almenys no em podran fotre a la presó per piratejar-ne algunes.

Direu que és un tòpic, però considero que somriure és una de les millors expressions que té l'ésser humà. Sabíeu que hi ha més de 50 somriures diferents? No ho dic jo, ho diu un llibre del psicòleg Paul Ekman (ja ho havia dit algun cop). Hi ha moltes classes de somriures i cadascú de nosaltres tenim més d'un somriure diferent. El sincer, l'espontani, el trist, el forçat... Si us observés una estona, us en podria detectar més d'un. N'hi ha que tenen més registres i n'hi ha que menys.

Però jo us volia parlar del somriure sincer. Per saber si una persona està somrient de veritat (i no de forma forçada o formal), heu de mirar-li els ulls. La nostra mirada és el mirall de la nostra sinceritat. Per això, sempre miro als ulls (encara que el meu interlocutor tingui un escot de vertigen, jajaja).

I és que, fins i tot, es pot somriure sense moure els llavis. És a dir, somriure només amb la mirada. Per això, m'agrada tant la primera foto que en seria un clar exemple.

Sabíeu que un somriure s'encomana. Que els éssers humans comencem a somriure a l'úter matern. Que 0,01 segons és el temps que tarda el nostre cervell en processar un moment de felicitat que involuntàriament ens fa somriure. O que un dia sense somriure és un dia perdut.

Avui les paraules són somriure en diferents idiomes (curioses): miso (coreà), wen (gal·lès), egao (japonès) o tabasamu (suajili).

I l'àudio d'avui, dedicat a la Meri que ha fet anys, és un dels meus videoclips preferits. Espero que us faci dibuixar un somriure, com em produeix a mi. Life in technicolor ii de Coldplay.

Life in Technicolor II from LifeinArt on Vimeo.

Una mica de color

Avui canviarem el format. No hi ha paraula ni imatges. De fet, hi ha un conjunt de paraules que espero que us transmetin algunes imatges i sensacions. L'àudio d'avui és el que triaria com a música de fons per aquesta escena o aquesta cançó és la que em transmet aquesta escena. No importa. My timing is off de Eels. A veure què us suggereix la cançó.

Una, dues, tres. Tres gotes lliscaven transversalment en una cursa plàcida, i a vegades dubitativa, cap a la part inferior dels vidres. Començava a ploure, mentre el bus es movia ràpidament per sobre la calçada. Jo, immòbil en el seient, tenia fixat l'esguard en l'horitzó, on es començaven a obrir les primeres clarianes. Enmig de la uniformitat de la grisor tirant a blau del firmament, sentreveien els primers raigs tímids de sol. La brillantor dels seus llargs braços iniciava un canvi en el paisatge que jo veia des d'aquell mirador privilegiat.

Un, dos, tres. Passaven i passaven les ombres verdes dels arbres, que aviat es veurien inundats per la vitalitat del bon temps. Mentrestant, el bus rentava les seves imperfeccions estètiques amb la pluja fina que banyava cada un dels racons del paisatge. S'estava fent fosc progressivament. Ho sabia per l'hora que marcava el meu rellotge. El meu entorn natural, però, patia una evolució contrària. El dia començava a agonitzar. Però, l'escena, de la qual jo era testimoni, impregnava d'un nou color aquella jornada que havia estat tan gris.

Em dirigia qui sap on, deixant enrere el meu passat. Un ahir al qual no volia girar el cap enrere per mirar. Al meu davant hi tenia un futur. Qui sap si millor o pitjor, però un futur per bastir. Oblidant aquells anys de penúries, no tan materials sinó més aviat espirituals. La mort de la meva esposa en aquell fatídic accident de trànsit havia estat un trauma difícil de digerir. Feia tres anys que havia conegut l'infern i ara intentava, per primer cop, escapar d'aquella realitat tan llunyana en el temps, però tan present en el meu cervell.

El destí m'oferia un nou inici. Un començament ple d'esperança, oportunitats i, sobretot, claror. El bus continuava inalterable fent camí, forçant-me a mirar endavant cap a un demà que deixava entreveure una mica de color, talment com el paisatge.

Uns paraigües grisos per als dies tristos

També podríem dir-ho així: Uns paraigües tristos per als dies grisos.

Avui ha estat fàcil fixar-se en els paraigües. I he notat que la majoria d'ells eren de colors apagats, sobretot negres i grisos. De fet, el meu és gris amb petits quadrets negres. Pocs paraigües de colors vius, tot i que algun n'he vist. Suposo que el color dels paraigües denota l'estat d'ànim de la majoria de mortals durant els dies de pluja, i més si són en dilluns.

Però, no només m'he fixat en els colors. Després de veure, fins i tot, un ciclista rodant amb un paraigües a la mà, he constatat un fet empíric. He observat que, més o menys, quatre de cada deu paraigües tenen una varilla (en català correcte vareta) trencada. Curiós!

Caminant per la Rambla he vist a uns metres més endavant una parella amb uns paraigües. M'hi he fixat perquè el noi portava els paraigües i amb prou feines tapava la pluja que queia sobre la companya. M'hi he acostat i quan els tenia just al davant, el noi se n'ha adonat i ha cobert la noia amb els paraigües perquè no es mullés. I sabeu què tenia els paraigües? Una vareta trencada? Doncs, no. En tenia dues de trencades.

Paraula d'avui: esplet (com a sinònim de collita, però sobretot d'abundància, plenitud, riquesa o florada).

I d'àudio una musiqueta de Coldplay. Sí sóc coldplayà. I és que en dies grisos i plujosos podem posar una mica de color a la vida. En aquest cas de Yellow. A gaudir-la (dedicada a l'Edu).

Yellow from Coldplay Gramedia on Vimeo.