Lipdubejant

L'entusiasme és una qüestió important en aquesta vida. Si no tens il·lusió per fer coses, què et queda? Doncs partint d'aquesta predisposició conclusió, aquest cap de setmana vaig decidir participar en la gravació del Lipdub de Taradell.

Per situar us informo que el meu poble és un dels que participa en el programa Megaplayback d'Antena 3 (programa que va començar ahir diumenge). Es tracta que els pobles gravin un lipdub amb la màxima implicació de gent. Crec que ho emeten l'1 o el 8 d'agost (ja us informaré). Més enllà de si el programa és més o menys cutre, cal dir que ens ho vam passar molt bé i el programa és el de menys.

El meu paper i el del meu amic Marc és de frikis totals i sortim a la part final quan hi havia tota la multitud (714 persones registrades, però moltes més a la pràctica) esperant per fer la coreografia final. Davant d'aquesta pressió, la poca experiència davant dels focus i càmeres de televisió, i havent de vocalitzar en anglès, vam fer el cor fort, ens vam posar dins el paper i ho vam donar tot en forma de gran suada (i és que anar en abric a les 5 de la tarda d'un diumenge de juliol té aquestes coses).

Després d'aquest lipdub només em queda anar de convidat al Donde estás corazón, a la Nória o a la Isla de los famosos (com a no famós).

I per acabar una reflexió. No m'agrada perquè prefereixo ser modest, però érem bastant el centre d'atenció. Notaves com la gent et mirava, et deia coses, et venia a saludar... Fins i tot, els del so ens van oferir el micròfon. I penso... que a vegades la gent es queda amb lo superficial. Si haguéssim anat vestits normals hauríem passat més desapercebuts que una taronja en una fruiteria. Per això, a vegades penso que m'agradaria que hi hagués un mecanisme o petit aparell que avalués les persones per allò que són interiorment. Hi ha moltes coses que a simple vista no es veuen de les persones i que segur que són molt millors que les que, a vegades, es veuen. Almenys penso en mi i aquí no sóc modest, per una vegada.

Ah, i avui un dia després de fotre el friki he anat a la biblioteca i m'he endut dos llibres: un de Borges i un de Roberto Bolaño. I és que la vida està plena de contradiccions. Però qui diu que això és dolent!!!

La paraula d'avui: estintolar (apuntalar).

I avui us deixo amb el vídeo que surt a taradell.com del lipdub. Aquí només serveix per veure la multitud de gent que hi apareix. El vídeo muntat (que no veurem fins a l'emissió) serà una passada.

Continuarà...

Aquest és el text número 25 que escric. Podríem dir que és una efemèride. Quan em vaig plantejar obrir el blog no vaig pensar si duraria molt o poc, si me'n cansaria o si no sabria de què parlar. Cal dir que, fins ara, no m'han faltat temes ni idees o sensacions per plasmar. Fins i tot, tinc temes que encara no he pogut publicar perquè m'han anat sorgint idees noves.

Alguns de vosaltres (fins i tot, m'ho heu dit) heu quedat sorpresos pel tarannà del blog. Els qui més em coneixeu m'ho heu comentat i, incrèduls de vosaltres, penseu que busco algun objectiu o presentar-me com qui no sóc. Només us puc dir que, sovint, no arribem a conèixer del tot a qui ens envolta.

Reconec que un individu que sempre està fotent broma, rient i fent tonteries, no té credibilitat quan parla de temes seriosos o més reflexius. Però he de dir que hi ha moltes coses de mi que no mostro als quatre vents i que sóc més racional del què semblo. Ah!!! i no dic mai mentides i ara tampoc. I si no us ho creieu pregunteu-li a ma mare que coneix prou bé que si no estic d'humor, no dissimulo gens. Per posar un exemple: els pallassos no riuen tot el dia, també estan tristos.

Bé, dit això. Donar les gràcies a tots els que comenteu. Sou benvinguts. I per fomentar la participació us plantejo un petit joc. Recordeu que els comentaris els podeu fer anònims, per tant no hi ha excusa. Quina de les paraules que us he plantejat us ha agradat més pel motiu que sigui? Us les enumero a continuació:

- a mans besades (per dir amb molt de gust)
- engalipar (enganyar amb falses promeses)
- orat (sinònim de boig, llunàtic, sonat)
- garneu (malintencionat, murri)
- engegar a dida (engegar a la merda, a passeig, a la quinta forca)
- gent d'upa (gent de rang, d'importància)
- pagar a la bestreta (pagar per avançat)
- putxinel·li (titella)
- pruïja (sinònim de picor o d'afany, anhel)
- cofoisme (sinònim d'orgullós, ufanós)
- esplet (sinònim de collita o de riquesa, abundància)
- tornassolat (reflexos amb multitud de colors o tons)
- enreveixinar (dur, irritar-se, enutjar-se)
- a pleret (anar a poc a poc)
- eixorivir (treure's la son de sobre)
- sojornar (habitar)
- desuet (desacostumat, obsolet)

Vespres sense final

És molt tard. Però la inspiració em ve a altes hores de la nit. Acabo d'arribar d'un sopar amb antics companys de feina. Gent senzilla, gent autèntica, sense més pretensions que fer les coses bé, amb eficàcia i deixant-s'hi la pell. Sí, encara en queden de persones així, que et fan pensar que, en el fons, la condició humana es pot salvar.

Anècdotes, rialles, bromes fàcils (per part meva) i aventures i desventures del passat. Però amb un denominador comú. Amb el pas del temps els fets es poleixen, agafen un to suau i embellit, i només recordes els bons moments que has passat conjuntament. I en són molts, fins i tot en les males èpoques.

Gent autèntica, com deia abans. Persones que s'han guanyat allò que tenen i qui són i que segurament mereixerien més. Tot arribarà.

Vespres d'aquells que es fan curts, que haurien de disposar del privilegi de tenir el temps aturat i la son acumulada lluny de la taula de menjador. Però si una sensació especial et deixen aquestes trobades és la cara que posen aquests antics companys en veure't. La brillantor dels ulls, el somriure als llavis i l'alegria que desprenen en veure't després de mesos o, potser anys, sense una trucada, un hola i adéu o un retrobament, no té preu. Són moments que et fan sentir que potser has fet alguna cosa bé, tot i que has actuat com sempre i amb naturalitat. En definitiva, moments en què un pensa que té la sort de conèixer gent que et recorda amb alegria i un somriure als llavis. Vespres que no haurien d'acabar mai.

Paraula d'avui: desuet (desacostumat, obsolet)

I com a àudio us deixo amb un tema de The Killers que m'agrada especialment. Read my mind. Ai, si poguessim llegir les ments!!! Quants mals entesos s'evitarien!!!

the killers - read my mind from hain on Vimeo.

No hi ha gangues masculines

Escriure textos així fa que no puguis fugir de la generalització. Per tant, conscients d'això cal dir que cada cas és concret, però que es poden trobar estereotips. Sabent que no seré precís amb la realitat i amb ganes de provocar, ho escric igualment.

Les rebaixes tenen un no sé què que atrau a les dones. Aquest dilluns crec que de cada 100 persones només n'hi havia 13 que érem homes. La resta tot dones. La imatge que podria resumir el text és un grup de tres noies amb, com a mínim, tres bosses de roba cadascuna. I és que per les dones les rebaixes són com la xocolata. No s'hi poden resistir. Des del meu punt de vista esbiaixat, crec que quan van de rebaixes se senten, com diria en Carlos Baute a Elígeme (sí, un programa cutre, però que em van xopar fa un any amb la cama enguixada), "divinas".

Per a les dones hi ha multitud de botigues, de totes les marques, cadenes i franquícies. Per als homes quatre o cinc cadenes. Això ja és indicatiu.

Anant de rebaixes una experiència realment diferent és, com he fet jo, entrar en una botiga de roba interior femenina. Sí ho he de reconèixer: estava més fora de joc que un peix en terra ferma. Cal dir que hi ha calces per 3 euros o menys. Una autèntica ganga!!!!

Em vaig sentir més observat que un elefant en un zoo i temptat d'apropar-me als vestidors. Per justificar-me he de dir que acompanyava les meves germanes i que era l'únic noi a la botiga. Mentre agafava apunts per aquest escrit, vaig notar la presència d'algú al meu costat. I no podia ser ningú més que el segurata que em fotia un marcatge a l'home. No sé si es pensava que robaria uns sostenidors o un tanga de tigre per al meu ús personal.

Les rebaixes, en definitiva, em fan arribar a la conclusió que els homes som secundaris per a les dones. Entre una ganga de roba i un home, triarien la primera peça. La segona, sovint no les fa sentir "divinas", a vegades fa més nosa que un abric a l'estiu, i mai arribarà a ser una ganga. Tot i que sempre hi ha excepcions ;D

Avui no hi ha paraules (si no en tinc no cal forçar) ni àudio.

Hi ha dies en què un gira la vista

La vida està plena de sorpreses. El dia més inesperat, més gris, més rutinari... va i coneixes una persona interessant. No hi ha avisos previs. No et deixen fer preparatoris, pensar una introducció, una frase genial o un pròleg captivant. Simplement, succeeix així i les teves úniques cartes de presentació són un mateix, sense màscares.

Sovint em diuen que sóc idealista o, fins i tot, un pèl romàntic. Però potser és que, més aviat, sóc optimista i nostàlgic.

Hi ha dies en què gires la vista cap enrere, fas cert balanç i t'adones que coneixes persones força interessants. Bona gent, podríem dir-ne. Persones que, sense demanar permís, han entrat en la teva vida, s'han fet un lloc en el teu cor i, a més, se l'han decorat per fer-hi estada. A vegades les has conegut per pura casualitat, per ser en aquell moment precís en aquell lloc determinat. Persones que no saps perquè, però des del primer moment veus que són de fiar, que són honestes, transparents...

Hi ha dies en què un gira la vista cap enrere i voldria immortalitzar aquesta imatge que veu i, si de cas, encabir-hi més persones futures. Sempre sumar.

Hi ha dies en què un gira la vista cap enrere i no es penedeix de res. Ni d'haver donat molt de si mateix. Perquè, en el fons, un sempre ha preferit més donar que rebre. Encara que donar només fos un petit somriure o un gran plor de rialles.

Paraula del dia: sojornar (estar-se en un lloc un cert temps, habitar).

L'àudio proposat és d'una pàgina que he descobert on es pengen videoclips de diferents grups alternatius gravats a l'aire lliure i una sola seqüència i molta qualitat. La web és http://www.blogotheque.net/ (apartat Les concerts a emporter o Take away shows). I us penjo el de la cançó Espiritu santo de Delafé y las flores Azules.

Delafé y Las Flores Azules Espiritu Santo A 'BlackXs Live Sound' Take Away Show from La Blogotheque on Vimeo.

Sant Joan vist per un holandès

Bé, allò que es promet es compleix.

Coincidint amb la setmana de Sant Joan m'he permès el gust de fotre dues frikades consecutives. Després de l'àudio meteorològic de dilluns, us poso el segon i que, ara sí, serà l'últim. Les coses en abundància cansen. I jo no us voldria pas cansar.

Com que em fotia gràcia fotre el ridícul una vegada més, aquí ho teniu.

Vinga, bona revetlla.

El Sant Joan segons un holandès

Joan Morcillo's Events

Ja ha arribat l'estiu

Per commemorar l'arribada de l'estiu us he preparat un àudio.

En diversos textos he anat parlant de la necessitat d'arriscar, perdre la por, etc. En definitiva, no tenir por al ridícul. Això està molt bé dir-ho, però estaria malament dir una cosa i fer-ne una altra. Per això, tot i que no sabia si tornar a mostrar el meu ridícul, al final he pensat: què carai!!!!

Sé que la majoria de vosaltres, heu pensat que estic fatal o molt malament. Potser sí. Però, hi ha algú que hi toqui del tot en aquesta societat actual?

És el penúltim cop que faig el ridícul i l'últim que faig aquesta imitació. Prometo no tornar-hi.

Avui sobren les paraules.

Ja ha arribat l'estiu

Joan Morcillo's Podcast