Si fos inventor, dissenyaria una gravadora de pensaments. Un aparell que em permetés emmagatzemar tot allò que em passa pel cap. Especialment, als vespres, de nit o durant aquell interval que va entre l'ingrés suau dins els llençols fins a l'inici del somni prometedor. Període que és especialment productiu en idees i reflexions. Almenys en el meu cas.
Aquell moment en què la inspiració apareix sense cridar-la. En què la claredat de pensaments et provoca una certa basarda. Quan et sents capaç de portar a terme qualsevol acció amb determinació, imaginació i decisió. Període en el qual qualsevol superheroi quedaria en evidència perquè tens la sensació que ets capaç de qualsevol cosa. No de salvar el món. Sinó de volar. D'assolir fites inabastables en altres moments.
Malauradament, quantes reflexions s'han perdut sense aquest invent?
Cita d'avui: "Els pitjors accidents de la vida són lingüístics" a Ni d'Eva ni d'Adam d'Amèlie Nothomb.
29 de gen. 2012
14 de des. 2011
S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...
Sóc del club dels perdedors. D'aquells que el triomf els esquiva. Que les victòries canvien de vorera per evitar topar-hi. Que només tasten petits plaers com qui fa un aperitiu caríssim en un restaurant d'estrella Michelin i que, per tant, només pot fer un tast de tant en tant. D'aquells que donen molt de si, però només recuperen les engrunes de l'entrepà que s'ha menjat un altre. D'aquells que si anessin a un Casino, tornarien a casa amb les butxaques foradades, la marca del bronzejat del rellotge al canell i el clauer sense claus del cotxe...
Aquest club no és gratuït. Necessites molts esforços en va, il·lusions trencades i cursets accelerats d'experiències fallides. No et donen número de soci ni carnet, però acumules molts regals (per anomenar-los d'alguna manera) en el teu interior.
Per formar part d'aquest club necessites arriscar. Aquesta és la gran premisa. Sí. Tothom s'omple la boca que és molt valent, però al final només arrisquen uns quants. Aquells que ho donen tot per assolir-ho tot, però normalment són agraciats amb un trosset o un no-res. Aquells que encara creuen en les paraules dels altres, perquè, erròniament, pensen que els altres també seran conseqüents amb les paraules com ho són ells. Però, senyors i senyores, les paraules què són sinó formulacions lingüístiques més lleugeres que el vent?
Probablement, no sóc tan perdedor... i estic exagerant. Però sé de què parlo i n'estic orgullós. Perquè només en el club dels perdedors pots trobar els autèntics valents. I jo no ho sóc massa. Però, admiro aquells que salten de peus al fang sense por a enfonsar-se ni embrutar-se. Perquè creuen en allò que fan i així ho senten.
Del club dels perdedors és d'on sortiran no els triomfadors sinó els que viuran sabent què és arriscar, què és perdre i, en definitiva, què és enfangar-se fins als genolls.
Com diu el títol: S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...
Aquest club no és gratuït. Necessites molts esforços en va, il·lusions trencades i cursets accelerats d'experiències fallides. No et donen número de soci ni carnet, però acumules molts regals (per anomenar-los d'alguna manera) en el teu interior.
Per formar part d'aquest club necessites arriscar. Aquesta és la gran premisa. Sí. Tothom s'omple la boca que és molt valent, però al final només arrisquen uns quants. Aquells que ho donen tot per assolir-ho tot, però normalment són agraciats amb un trosset o un no-res. Aquells que encara creuen en les paraules dels altres, perquè, erròniament, pensen que els altres també seran conseqüents amb les paraules com ho són ells. Però, senyors i senyores, les paraules què són sinó formulacions lingüístiques més lleugeres que el vent?
Probablement, no sóc tan perdedor... i estic exagerant. Però sé de què parlo i n'estic orgullós. Perquè només en el club dels perdedors pots trobar els autèntics valents. I jo no ho sóc massa. Però, admiro aquells que salten de peus al fang sense por a enfonsar-se ni embrutar-se. Perquè creuen en allò que fan i així ho senten.
Del club dels perdedors és d'on sortiran no els triomfadors sinó els que viuran sabent què és arriscar, què és perdre i, en definitiva, què és enfangar-se fins als genolls.
Com diu el títol: S'han perdut tantes oportunitats per no gosar fer el primer pas...
30 de nov. 2011
Combinar rectes amb corbes
La realitat ens genera moltes preguntes, però també ens dóna respostes o solucions. Per què ho dic això? Doncs bé, perquè aquesta setmana m’he parat a pensar en la manera com ens relacionem amb l’entorn. Ho explico.
Hi ha gent que quan camina pel carrer ho fa sempre en línia recta. Avancen despreocupats i seguint, sense cap canvi, la trajectòria que han decidit prendre. Segur que us n’heu trobat molts. Sobretot, quan ens creuem amb la gent pel carrer. Són aquells que xocaran amb tu abans que canviar el seu pas decidit.
D’altres, en canvi, sembla que caminin descrivint una essa. Són aquells que avancen amb la voluntat de no topar amb ningú. I clar, quan hi ha molt de trànsit humà, estan obligats a sortejar vianants per no xocar.
Són dues posicions extremes que poden definir el tarannà d’una persona o la seva actitud davant la vida. Jo no em quedo amb cap dels dos, sinó amb una barreja. Crec que en ocasions has de tirar endavant i recte seguint la teva intuïció o els teus principis, independentment del què passi al teu entorn o de les influències que t’arribin. Però, en altres moments, potser és millor adaptar-te als fets, encara que no siguin del teu gust. Considero que les esses són compatibles amb les línies rectes. Ja ho deia Darwin només sobreviuran els qui millor s’adaptin. : )
La cita d'avui: "Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda". La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano.
Hi ha gent que quan camina pel carrer ho fa sempre en línia recta. Avancen despreocupats i seguint, sense cap canvi, la trajectòria que han decidit prendre. Segur que us n’heu trobat molts. Sobretot, quan ens creuem amb la gent pel carrer. Són aquells que xocaran amb tu abans que canviar el seu pas decidit.
D’altres, en canvi, sembla que caminin descrivint una essa. Són aquells que avancen amb la voluntat de no topar amb ningú. I clar, quan hi ha molt de trànsit humà, estan obligats a sortejar vianants per no xocar.
Són dues posicions extremes que poden definir el tarannà d’una persona o la seva actitud davant la vida. Jo no em quedo amb cap dels dos, sinó amb una barreja. Crec que en ocasions has de tirar endavant i recte seguint la teva intuïció o els teus principis, independentment del què passi al teu entorn o de les influències que t’arribin. Però, en altres moments, potser és millor adaptar-te als fets, encara que no siguin del teu gust. Considero que les esses són compatibles amb les línies rectes. Ja ho deia Darwin només sobreviuran els qui millor s’adaptin. : )
La cita d'avui: "Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda". La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano.
13 d’oct. 2011
Es tracta només de mirades
Quan perds algú, arriba un moment que allò que veus al teu davant et sembla diferent. Potser són matisos, però hi ha alguna cosa en tu que provoca que ho interpretis diferent. Normalment, el paisatge que tens enfront és més fosc. No dic més lleig ni pitjor. Sinó simplement més apagat.
Però, cal questionar aquesta percepció inicial. Si aproximes la vista i fixes la mirada amb atenció, veuràs que el paisatge pren forma i sentit. L'arbre que tenies davant amb un fullam de tons tardorals, amaga en el seu interior branques fresques i joves, d'un verd viu.
I si goses endinsar-te entre el fullam, veuràs que, fins i tot, hi pots trobar una niuada de rossinyols joves, ansiosos per devorar la seva infantesa i aixecar el vol. I al seu costat, en un nus de l'arbre, un petit brot floreix en la seva plenitud.
Tot això i multitud de petits detalls faran canviar la percepció que tenies del paisatge per convertir la seva imatge tardoral en petites certeses d'una primavera no gaire llunyana.
Cita d'avui: "El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents". A La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
Però, cal questionar aquesta percepció inicial. Si aproximes la vista i fixes la mirada amb atenció, veuràs que el paisatge pren forma i sentit. L'arbre que tenies davant amb un fullam de tons tardorals, amaga en el seu interior branques fresques i joves, d'un verd viu.
I si goses endinsar-te entre el fullam, veuràs que, fins i tot, hi pots trobar una niuada de rossinyols joves, ansiosos per devorar la seva infantesa i aixecar el vol. I al seu costat, en un nus de l'arbre, un petit brot floreix en la seva plenitud.
Tot això i multitud de petits detalls faran canviar la percepció que tenies del paisatge per convertir la seva imatge tardoral en petites certeses d'una primavera no gaire llunyana.
Cita d'avui: "El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents". A La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
14 de set. 2011
Estampes
Com una estampa perenne que espera la mà del turista per sortir del seu estat quietós. Dos homes a la terrassa d'un bar. Dues cadires ocupades. Dues presències absents. Un, immòbil, movent únicament el braç dret per assaborir la calada d'una cigarreta que mai és suficient. L'altre, absent, agitant un sobre de tabac a granel, buscant la mesura exacte per omplir i cargolar un paper ansiós per ser devorat. O potser socarrimat.
Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.
- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.
El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.
La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard
Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.
- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.
El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.
La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard
19 de juny 2011
Voler és poder
A vegades tinc tendència a escriure alguna coseta. Vull dir amb intencions, que no assoliments, literàries. Per això, avui em decideixo a fer públic un petit fragment, que no té més pretensió que ser amè i més o menys reeixit. Aquí va, doncs:
"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.
A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.
A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.
L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.
Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."
La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.
"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.
A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.
A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.
L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.
Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."
La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.
28 de maig 2011
Tota una vida
Escric aquest text a pocs minuts de deixar la pràctica, més o menys compromesa, del futbol.Ara ja m'en faig a la idea. Possiblement, el text més personal que he escrit. Fa un any ja vaig escriure sobre el tema, però em venen altres coses al cap.
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
Subscriure's a:
Missatges (Atom)