Escric aquest text a pocs minuts de deixar la pràctica, més o menys compromesa, del futbol.Ara ja m'en faig a la idea. Possiblement, el text més personal que he escrit. Fa un any ja vaig escriure sobre el tema, però em venen altres coses al cap.
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada