Voler és poder

A vegades tinc tendència a escriure alguna coseta. Vull dir amb intencions, que no assoliments, literàries. Per això, avui em decideixo a fer públic un petit fragment, que no té més pretensió que ser amè i més o menys reeixit. Aquí va, doncs:

"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.

A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.

A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.

L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.

Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."

La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.