Quan perds algú, arriba un moment que allò que veus al teu davant et sembla diferent. Potser són matisos, però hi ha alguna cosa en tu que provoca que ho interpretis diferent. Normalment, el paisatge que tens enfront és més fosc. No dic més lleig ni pitjor. Sinó simplement més apagat.
Però, cal questionar aquesta percepció inicial. Si aproximes la vista i fixes la mirada amb atenció, veuràs que el paisatge pren forma i sentit. L'arbre que tenies davant amb un fullam de tons tardorals, amaga en el seu interior branques fresques i joves, d'un verd viu.
I si goses endinsar-te entre el fullam, veuràs que, fins i tot, hi pots trobar una niuada de rossinyols joves, ansiosos per devorar la seva infantesa i aixecar el vol. I al seu costat, en un nus de l'arbre, un petit brot floreix en la seva plenitud.
Tot això i multitud de petits detalls faran canviar la percepció que tenies del paisatge per convertir la seva imatge tardoral en petites certeses d'una primavera no gaire llunyana.
Cita d'avui: "El desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents". A La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
13 d’oct. 2011
14 de set. 2011
Estampes
Com una estampa perenne que espera la mà del turista per sortir del seu estat quietós. Dos homes a la terrassa d'un bar. Dues cadires ocupades. Dues presències absents. Un, immòbil, movent únicament el braç dret per assaborir la calada d'una cigarreta que mai és suficient. L'altre, absent, agitant un sobre de tabac a granel, buscant la mesura exacte per omplir i cargolar un paper ansiós per ser devorat. O potser socarrimat.
Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.
- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.
El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.
La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard
Cap dels dos es mira. Tots dos saben què fa exactament l'altre.
- Avui juga el Barça?
- No, avui hi ha seleccions nacionals.
- Vols dir que no juga el Barça avui?
- No, avui fan partits de seleccions.
- Però..., no juga aquest vespre el Barça i les seleccions entre setmana?
- No. La selecció juga aquest vespre.
- Doncs, potser el Barça juga entre setmana.
El silenci torna a apoderar-se de les dues figures. Humanes. Mirades endavant. Cigarretes que es consumeixen. Només el fum sembla ser l'únic element capaç de donar moviment. Només ell ens informa que no es tracta de cap estampa. Sinó de la realitat.
La cita: "La vida está llena de cosas feas, pero yo me fijo en las cosas hermosas". Tim Guénard
19 de juny 2011
Voler és poder
A vegades tinc tendència a escriure alguna coseta. Vull dir amb intencions, que no assoliments, literàries. Per això, avui em decideixo a fer públic un petit fragment, que no té més pretensió que ser amè i més o menys reeixit. Aquí va, doncs:
"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.
A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.
A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.
L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.
Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."
La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.
"Com un rellotge suís, les pàgines del diari anaven naixent a la dreta per morir a l’esquerra. Incessantment, sense defallir. De fet, tenien 64 naixements i 64 morts. Al seu costat, una cullereta movia el seu cos sinuosament ballant amb un cafè negre com la nit, insinuant-se a un tallat del costat que esperava la seva dutxa de sucre diària.
A la taula del davant, una ampolla de cervesa buida, tèbia i cansada d’esperar el seu final veia com arribava un ‘quinto’ fresc ple de promeses i il·lusions.
A la paret del davant amb un moviment quasi imperceptible una litografia emmarcada es va expulsar part de la pols acumulada durant setmanes, potser mesos o anys. El moviment va coincidir amb el seixantè clic cap a la dreta de la busca gran del rellotge que assenyalava, amb més rutina que gràcia, les cinc menys deu de la tarda.
L’ambient del bar era més perenne que la renovació del calendari de la paret principal, que datava del maig de 1999. Tot i que la data correcta era el 12 de juliol del 2001. Si no fos perquè una ullada ràpida, indicava que el local comptava amb quatre clients, més d’un pensaria que no hi havia vida interior o que s’havia aturat el temps producte de la rutina.
Un so somort, però, trencava la quietud humana. A l’exterior una mosca, de poc més de 2 centímetres, insistia tossudament. Una i altra vegada picava contra el vidre. Sense defallir en l’esforç intentava traspassar aquella frontera artificial transparent i imperceptible als seus ulls. Potser era l’ésser menys racional i intel·ligent de l’escena, però l’únic que intentava canviar la seva situació amb inconformisme. La resta es deixava arrossegar pel dia a dia. I és que, a vegades, la racionalitat i la voluntat van per camins diferents. No és més intel·ligent aquell que té més cervell, sinó aquell que, amb o sense ús de raó, persisteix en el seu camí."
La cita d'avui: "Respecte als sentiments no podem dictar sentències". Barcino de Maria Carme Roca.
28 de maig 2011
Tota una vida
Escric aquest text a pocs minuts de deixar la pràctica, més o menys compromesa, del futbol.Ara ja m'en faig a la idea. Possiblement, el text més personal que he escrit. Fa un any ja vaig escriure sobre el tema, però em venen altres coses al cap.
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.
Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.
Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.
Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.
Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.
Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.
Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.
O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.
Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.
Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.
Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.
Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies
20 de maig 2011
El que no mata, engreixa
Sempre ho he pensat. Per això aprofito per publicar-ho, independentment del dia, l'estat d'ànim o el moment.
Diuen que el que no mata, engreixa. O per dir-ho d'una altra manera, que els fracassos ens curteixen. Som producte de les nostres experiències. No sé si aquestes dites són encertades o no. Però sí que tinc clar que l'actitud que es pren davant dels fracassos és el primer triomf d'una persona.
Sempre ens han esenyat la Història en majúscules a partir dels èxits i de les fites assolides. Però cal tenir present que darrere de qualsevol èxit hi ha molt més fracassos, que podrien haver estat un èxit si les condicions haguessin estat un pèl més favorables. És a dir, entre l'èxit i el fracàs només hi ha una lleugera i fina línia de separació. Per tant, potser hauríem de canviar el punt de vista i valorar aquests fracassos com el primer pas cap a l'èxit.
Fracassar o triomfar a nivell personal no és l'important. Per mi té més valor l'actitud, el compromís, la constància, l'esforç i la consciència que has actuat amb transparència. Aquest és el millor èxit i el més difícil.
Voldria cridar ben alt que "NOMÉS AQUELLS QUE CAUEN, PODEN AIXECAR-SE". Tingueu-ho sempre present. I reiterar una vegada rera l'altra que el millor èxit és donar sense esperar res a canvi. Almenys és el que jo penso i estic orgullós d'actuar així. Sempre.
Us deixo una cita del poeta libanès Khalil Gibran, que no recordo on vaig llegir: "Del patiment apareixen les ànimes més fortes. Els caràcters més sòlids estan llaurats de cicatrius".
Diuen que el que no mata, engreixa. O per dir-ho d'una altra manera, que els fracassos ens curteixen. Som producte de les nostres experiències. No sé si aquestes dites són encertades o no. Però sí que tinc clar que l'actitud que es pren davant dels fracassos és el primer triomf d'una persona.
Sempre ens han esenyat la Història en majúscules a partir dels èxits i de les fites assolides. Però cal tenir present que darrere de qualsevol èxit hi ha molt més fracassos, que podrien haver estat un èxit si les condicions haguessin estat un pèl més favorables. És a dir, entre l'èxit i el fracàs només hi ha una lleugera i fina línia de separació. Per tant, potser hauríem de canviar el punt de vista i valorar aquests fracassos com el primer pas cap a l'èxit.
Fracassar o triomfar a nivell personal no és l'important. Per mi té més valor l'actitud, el compromís, la constància, l'esforç i la consciència que has actuat amb transparència. Aquest és el millor èxit i el més difícil.
Voldria cridar ben alt que "NOMÉS AQUELLS QUE CAUEN, PODEN AIXECAR-SE". Tingueu-ho sempre present. I reiterar una vegada rera l'altra que el millor èxit és donar sense esperar res a canvi. Almenys és el que jo penso i estic orgullós d'actuar així. Sempre.
Us deixo una cita del poeta libanès Khalil Gibran, que no recordo on vaig llegir: "Del patiment apareixen les ànimes més fortes. Els caràcters més sòlids estan llaurats de cicatrius".
29 d’abr. 2011
La jungla interior
El món interior de les persones, sempre ho he pensat, és com una jungla. I no ho dic perquè sigui perillós. Ho dic perquè és un paisatge, sovint, inescrutable. Impossible d'accedir ni tan sols pel mateix arquitecte que ha construït les seves idees maó a maó. No respon a normes prefixades o a una lògica comuna.
Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.
Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.
En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.
No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.
La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.
Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.
Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.
En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.
No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.
La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.
26 de març 2011
Quan no tenim temps per perdre el temps
No he conegut ningú que no s'hagi queixat mai de la manca de temps. Que si no tinc temps per mi durant la setmana, no tinc temps per disfrutar, que si la feina no em deixa temps lliure, el cap de setmana passa volant i no he fet res... És com una maledicció que ha caigut sobre tot ésser humà. Sense excepció ni error.
Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.
Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.
Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.
La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.
Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.
Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.
Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.
La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)