Tota una vida

Escric aquest text a pocs minuts de deixar la pràctica, més o menys compromesa, del futbol.Ara ja m'en faig a la idea. Possiblement, el text més personal que he escrit. Fa un any ja vaig escriure sobre el tema, però em venen altres coses al cap.

El futbol ha estat importantíssim per mi. No és només córrer darrere una pilota. És molt més: compromís, amics, plors, riures, esforç i, sobretot, satisfacció personal.

Quan era petit volia ser futbolista. Però la meva meta, només era jugar al primer equip del Taradell. Recordo mirar-me els partits del diumenge al matí a la Roureda amb l'objectiu d'arribar a ser un dels 11 blanc-i-blaus. Recordo tots els companys que he tingut. Desgraciadament, de mica en mica, anaven plegant. Recordo quan anava a veure en Jordi Freixas que jugava a l'Espanyol i com, dintre meu, sentia un gran orgull perquè era amic meu, company de pols i sorra a les espardenyes a la plaça de les Eres.

Recordo qui em va situar per primera vegada de lateral dret. Va ser a alevins i va ser l'Àngel Pla. Això suposava dedicar-me a evitar gols, més que fer-ne. Però la va encertar.

Recordo compartir multitud d'anys i temporades amb en Jordi Morató. Formàvem una gran parella. Ell fent "croquetes" i driblant contraris, i jo aportant esforç, treball i el que bonament podia. I com no necessitàvem parlar per saber què faria un i què faria l'altre.

Recordo com a juvenils, devia tenir uns 17 anys, vaig plorar perquè van fitxar molts jugadors de la comarca i jo no jugava. Per dins pensava que podia jugar de titular i no em va fer res anar a jugar amb el B.

Recordo el dia del debut amb el primer equip i el respecte que tenia quan vaig entrar al vestuari i buscava lloc on poder canviar-me. Sens dubte, també recordo els èxits esportius assolits, i els fracassos. O el pensament que no podia fallar mai, que no podia permetre'm estar lesionat perquè (pensava erròniament) em necessitaven. Ningú és indispensable. O les baralles a casa quan no volia anar d'urgències (perquè no era res, deia jo) perquè sabia i no volia acceptar que em perdria partits. I això no podia ser. I va resultar que tenia el lligament del genoll trencat.

Recordo els nervis a la xerrada prèvia al partit. Instants abans de sortir al camp, he tingut nervis fins a l'últim dia.

O com m'agradava poder marcar el futbolista més bo de l'equip contrari. Pensar per dintre que jo seria millor, que no em superaria en cap ocasió, que ell hauria d'esperar al pròxim cap de setmana, que li amargaria la tarda o el matí. O, fins i tot, quan em marcava un gol en pròpia porta: la satisfacció que tenia pel fet d'haver evitat que marqués el contrari. Abans que marqués ell, marcava jo.

Desgraciadament només he marcat 2 gols a porteria contrària.

Recordo tots i cadascun dels companys que he tingut i no en canviaria cap. I el què sentia quan anaven plegant any rere any. L'orgull de vestir la samarreta del Taradell, la confiança en els meus companys, l'esforç que era necessari, el gran nombre d'amics que he fet i, sobretot, les grans rialles que s'han sentit ressonar en el vestuari.

Però, més enllà dels èxits, ascensos, triomfs i victòries, el moment en què més orgullós he estat de mi, del club i dels meus companys ha estat en les derrotes. Perquè allà és quan es veu el compromís d'un col·lectiu i les ganes de sortir d'aquella situació difícil. I, sobretot, un moment: a Amposta i després d'haver perdut la promoció d'ascens a Primera Catalana. L'orgull per un club i la sensació d'haver complert que vaig sentir en aquell moment no s'esborrarà mai. No canvio aquell sentiment per cap victòria.

Sens dubte, hagués pagat diners per viure el què he viscut. Gràcies

El que no mata, engreixa

Sempre ho he pensat. Per això aprofito per publicar-ho, independentment del dia, l'estat d'ànim o el moment.

Diuen que el que no mata, engreixa. O per dir-ho d'una altra manera, que els fracassos ens curteixen. Som producte de les nostres experiències. No sé si aquestes dites són encertades o no. Però sí que tinc clar que l'actitud que es pren davant dels fracassos és el primer triomf d'una persona.

Sempre ens han esenyat la Història en majúscules a partir dels èxits i de les fites assolides. Però cal tenir present que darrere de qualsevol èxit hi ha molt més fracassos, que podrien haver estat un èxit si les condicions haguessin estat un pèl més favorables. És a dir, entre l'èxit i el fracàs només hi ha una lleugera i fina línia de separació. Per tant, potser hauríem de canviar el punt de vista i valorar aquests fracassos com el primer pas cap a l'èxit.

Fracassar o triomfar a nivell personal no és l'important. Per mi té més valor l'actitud, el compromís, la constància, l'esforç i la consciència que has actuat amb transparència. Aquest és el millor èxit i el més difícil.

Voldria cridar ben alt que "NOMÉS AQUELLS QUE CAUEN, PODEN AIXECAR-SE". Tingueu-ho sempre present. I reiterar una vegada rera l'altra que el millor èxit és donar sense esperar res a canvi. Almenys és el que jo penso i estic orgullós d'actuar així. Sempre.

Us deixo una cita del poeta libanès Khalil Gibran, que no recordo on vaig llegir: "Del patiment apareixen les ànimes més fortes. Els caràcters més sòlids estan llaurats de cicatrius".

La jungla interior

El món interior de les persones, sempre ho he pensat, és com una jungla. I no ho dic perquè sigui perillós. Ho dic perquè és un paisatge, sovint, inescrutable. Impossible d'accedir ni tan sols pel mateix arquitecte que ha construït les seves idees maó a maó. No respon a normes prefixades o a una lògica comuna.

Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.

Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.

En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.

No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.

La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.

Quan no tenim temps per perdre el temps

No he conegut ningú que no s'hagi queixat mai de la manca de temps. Que si no tinc temps per mi durant la setmana, no tinc temps per disfrutar, que si la feina no em deixa temps lliure, el cap de setmana passa volant i no he fet res... És com una maledicció que ha caigut sobre tot ésser humà. Sense excepció ni error.

Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.

Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.

Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.

La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.

Preguntes sense resposta o potser sí

Sovint em vénen al cap preguntes curioses o interrogants que no pretenen ser contestats. Simplement m'ho pregunto amb un mig somriure dibuixat a la cara. Potser no hi ha resposta o potser la resposta és més clara del que pensem. Aquí en vénen algunes:

- Per què quan t'arremangues les mànigues per rentar plats, al cap d'uns minuts sempre et baixa una màniga del jersei fins a mullar-se? I mai baixen les dues mànigues?

- Per què la majoria de farmàcies fan xamfrà?

- Per què la gent que queda adormida al bus, sempre li cau el cap cap a la banda on hi ha l'acompanyant?

- Per què sempre ens queixem que no tenim temps i quan en tenim el malgastem absurdament?

- Per què sempre que no funciona el comandament de la televisió, pitxem més fort les tecles?

- Per què demanem als altres més del que nosaltres donaríem?

- I, sobretot, per què busquem respostes a tot? No és possible que algunes preguntes no tinguin resposta?

Dit això, jo em pregunto: És millor fer-se preguntes o és millor no fer-se-les? No tinc la resposta.

La cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara

Coincidències

Les casualitats existeixen i estan cobertes d'una fina capa d'excepcionalitat. No són regulars ni constants, sinó més aviat capricioses. Poden presentar-se d'una en una o en grup. Però, en tot cas, mai són casuals. Per això, prefereixo anomenar-les coincidències.

Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.

Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.

Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?

La veritat absoluta no existeix i des d'aquest punt de vista tot pot ser posat en dubte. Per tant, només es tracta d'escollir quina veritat vols creure o simplement decidir si tirar cap a l'esquerra o cap la dreta. I jo crec que si tires els daus i surt un 2 i un 3 és perquè en aquell moment et convenen més que no dos 6. Potser els 6 els necessitaré més endavant.

Les cites d'avui: "Quan la gent s'encreua en el nostre camí, sempre porta un missatge per a nosaltres. Les trobades fortuïtes no existeixen". Les nou revelacions de James Redfield. I "Déu no juga als daus". Un crim imperfecte de Teresa Solana.

I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.

El benefici de la imperfecció

Pensareu que aquest blog només serveix per exalçar el meu perfil més bo. Però no és així. Sempre ho he manifestat. Es tracta d'escrits sobre reflexions, experiències, simples anècdotes o punts de vista divertits. En cap moment, manifesto la intenció de mostrar-me perfecte. De fet, no ho sóc.

I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.

La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.

No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.

Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.

Queda clar no. Jajaja

La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.