Coincidències

Les casualitats existeixen i estan cobertes d'una fina capa d'excepcionalitat. No són regulars ni constants, sinó més aviat capricioses. Poden presentar-se d'una en una o en grup. Però, en tot cas, mai són casuals. Per això, prefereixo anomenar-les coincidències.

Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.

Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.

Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?

La veritat absoluta no existeix i des d'aquest punt de vista tot pot ser posat en dubte. Per tant, només es tracta d'escollir quina veritat vols creure o simplement decidir si tirar cap a l'esquerra o cap la dreta. I jo crec que si tires els daus i surt un 2 i un 3 és perquè en aquell moment et convenen més que no dos 6. Potser els 6 els necessitaré més endavant.

Les cites d'avui: "Quan la gent s'encreua en el nostre camí, sempre porta un missatge per a nosaltres. Les trobades fortuïtes no existeixen". Les nou revelacions de James Redfield. I "Déu no juga als daus". Un crim imperfecte de Teresa Solana.

I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.

El perquè de tot plegat

Aquest blog personal, com ja he dit en moltes ocasions, no té cap pretensió. Únicament posar per escrit reflexions que em passen pel cap o situacions que visc des de diversos punts de vista. L’humor no hi faltarà. Tampoc pretenc adjudicar-me aires d’escriptor. Ni de bon tros. Ni tampoc que tothom comparteixi la meva visió. M’agrada la dissidència.

Dit això, dono quatre argumentacions sobre el perquè del nom del blog. Tirant els daus com a metàfora de l’atzar. Un atzar que, crec, que guia en bona part les nostres vides. Sovint, ens diuen que som amos del nostre propi destí. I si no fos així? L’atzar és aquella espurna imprevisible, aquell esdeveniment indomable. “Si elimines l’atzar, governes el món” (cita del llibre Dents Blanques de Zadie Smith). Benvingut l’atzar, doncs. Perquè ningú mai podrà tenir el control absolut de tot.

Crec en l’atzar. I crec en un significat últim de moltes coincidències. És a dir, res no passa perquè sí. Això em pot portar a creure en el destí. I en part és així. Penso que cada persona té un camí marcat, a través del qual podem girar a la dreta o a l’esquerra en funció de les nostres decisions, però sempre arribarem al punt d’arribada preestablert. És com un guió que anem redactant, però que ja té el final escrit.

Vist així, sembla que el nostre esforç és innecessari. Això depèn de cadascú. No estic dient que ens quedem amb els braços plegats perquè tot ja està decidit. Jo ho veig més com un fet excepcional. Gràcies a l’atzar tot és possible. Però no en termes absoluts. Es tracta de veure la part positiva. Pensar que les coses han passat perquè havien de passar. Però, al mateix temps, no conformar-s’hi. El final (estigui o no escrit) no el sabem, però crec que dia a dia hem de lluitar per actuar segons les nostres conviccions. Potser no podrem canviar el nostre destí, però sí fer-hi via amb una actitud o altra.

Jo no em conformo en tirar els daus i treure un 1 i un 2. Jo vull una parella de 6. I, per això, per canviar-ho continuaré insistint. Tirant els daus.

P.D.: En cada escrit, posaré una paraula o expressió catalana recentment descoberta o que m’agradi en especial.

Avui: a mans besades (expressió per dir amb molt de gust). Doncs això, a mans besades de compartir aquest blog amb vosaltres. I una bonica cançó per compartir. Recordeu: tireu els daus!

A mans besades - VerdCel from Octavi Masiá on Vimeo.