Dit això, dono quatre argumentacions sobre el perquè del nom del blog. Tirant els daus com a metàfora de l’atzar. Un atzar que, crec, que guia en bona part les nostres vides. Sovint, ens diuen que som amos del nostre propi destí. I si no fos així? L’atzar és aquella espurna imprevisible, aquell esdeveniment indomable. “Si elimines l’atzar, governes el món” (cita del llibre Dents Blanques de Zadie Smith). Benvingut l’atzar, doncs. Perquè ningú mai podrà tenir el control absolut de tot.
Crec en l’atzar. I crec en un significat últim de moltes coincidències. És a dir, res no passa perquè sí. Això em pot portar a creure en el destí. I en part és així. Penso que cada persona té un camí marcat, a través del qual podem girar a la dreta o a l’esquerra en funció de les nostres decisions, però sempre arribarem al punt d’arribada preestablert. És com un guió que anem redactant, però que ja té el final escrit.
Vist així, sembla que el nostre esforç és innecessari. Això depèn de cadascú. No estic dient que ens quedem amb els braços plegats perquè tot ja està decidit. Jo ho veig més com un fet excepcional. Gràcies a l’atzar tot és possible. Però no en termes absoluts. Es tracta de veure la part positiva. Pensar que les coses han passat perquè havien de passar. Però, al mateix temps, no conformar-s’hi. El final (estigui o no escrit) no el sabem, però crec que dia a dia hem de lluitar per actuar segons les nostres conviccions. Potser no podrem canviar el nostre destí, però sí fer-hi via amb una actitud o altra.
Jo no em conformo en tirar els daus i treure un 1 i un 2. Jo vull una parella de 6. I, per això, per canviar-ho continuaré insistint. Tirant els daus.
P.D.: En cada escrit, posaré una paraula o expressió catalana recentment descoberta o que m’agradi en especial.
Avui: a mans besades (expressió per dir amb molt de gust). Doncs això, a mans besades de compartir aquest blog amb vosaltres. I una bonica cançó per compartir. Recordeu: tireu els daus!
A mans besades - VerdCel from Octavi Masiá on Vimeo.
"Sols són amos del seu propi destí, aquells que no esperen res de l'atzar"
ResponElimina"A mi no me hable azín ehhhhh"
ResponEliminaMolt bona idea això del blog vimojo, així els teus companys de feina/futbol/farres (three f's people) agrairan que et desfoguis escribint ;-)
Deu ni do per ser el primer! Has començat la casa per la teulada! Si el que vols és que la gent comenti aquest dóna per molt!!!
ResponEliminaLa meva opinió és que res passa perquè sí, cada somriure, cada llàgrima, cada sentiment té una raó i genera un efecte, no crec en les casualitats però tampoc penso ni vull creure que el destí ja estigui escrit. Nosaltres som els únics responsables del nostre propi destí. Tots hem vingut a aprendre, tots tenim el nostre propi camí i la vida es va formant com un puzzle. Si un puzzle té mil peces tu les vas col·locant i no importa si en un principi les peces no encaixen perquè precisament això forma part de la gràcia del puzzle. Potser has posat la d'una punta i de sobte saltes a l'altre extrem i hauràs de posar moltes peces fins a unir aquestes dues peces que en principi semblaven inconexes però al final t'adones que formen un tot. No és tan important per on comences ni el camí que segueixes perquè al final uniràs tots els punts.
La vida sempre et posa al davant el que necessites en cada moment i quan et sents perdut i no saps cap on tirar passa alguna cosa que t'ho indica. No us ha passat mai que esteu en un moment de la vida que no sabeu què fer i decidiu mirar una pel·lícula i en aquesta pel·lícula no se sap perquè rebeu el missatge que en aquell moment necessitàveu?
La vida és un regal, mirem-la com un joc, tenim totes les eines per jugar i triumfar. Només hem d’estar alertes i deixar-nos guiar per la intuició...