Dit això, dono quatre argumentacions sobre el perquè del nom del blog. Tirant els daus com a metàfora de l’atzar. Un atzar que, crec, que guia en bona part les nostres vides. Sovint, ens diuen que som amos del nostre propi destí. I si no fos així? L’atzar és aquella espurna imprevisible, aquell esdeveniment indomable. “Si elimines l’atzar, governes el món” (cita del llibre Dents Blanques de Zadie Smith). Benvingut l’atzar, doncs. Perquè ningú mai podrà tenir el control absolut de tot.
Crec en l’atzar. I crec en un significat últim de moltes coincidències. És a dir, res no passa perquè sí. Això em pot portar a creure en el destí. I en part és així. Penso que cada persona té un camí marcat, a través del qual podem girar a la dreta o a l’esquerra en funció de les nostres decisions, però sempre arribarem al punt d’arribada preestablert. És com un guió que anem redactant, però que ja té el final escrit.
Vist així, sembla que el nostre esforç és innecessari. Això depèn de cadascú. No estic dient que ens quedem amb els braços plegats perquè tot ja està decidit. Jo ho veig més com un fet excepcional. Gràcies a l’atzar tot és possible. Però no en termes absoluts. Es tracta de veure la part positiva. Pensar que les coses han passat perquè havien de passar. Però, al mateix temps, no conformar-s’hi. El final (estigui o no escrit) no el sabem, però crec que dia a dia hem de lluitar per actuar segons les nostres conviccions. Potser no podrem canviar el nostre destí, però sí fer-hi via amb una actitud o altra.
Jo no em conformo en tirar els daus i treure un 1 i un 2. Jo vull una parella de 6. I, per això, per canviar-ho continuaré insistint. Tirant els daus.
P.D.: En cada escrit, posaré una paraula o expressió catalana recentment descoberta o que m’agradi en especial.
Avui: a mans besades (expressió per dir amb molt de gust). Doncs això, a mans besades de compartir aquest blog amb vosaltres. I una bonica cançó per compartir. Recordeu: tireu els daus!
A mans besades - VerdCel from Octavi Masiá on Vimeo.
