Iniciar camins

Allò que costa més en aquest món és remar contra corrent. Tenim tot allò indispensable per volar lliurement, sense cadenes, i, en canvi, desaprofitem el temps pensant que som esclaus.

Considero que som vassalls de la nostra pròpia incapacitat. Tendim a pensar que si tinguéssim tot el temps del món, faríem moltes més coses que les que fem. I, mentrestant, perdem les oportunitats que ens brinda el dia a dia.

Quants de nosaltres, jo inclòs, ens hem queixat que no tenim temps per res? Quants de nosaltres no triaríem la qualitat per davant de la quantitat? Dues qüestions que al meu parer són contradictòries. Volem més, però valorem més la qualitat. Potser és el moment de canviar el rumb del nostre pensament, modificar actituds i iniciar el camí de les accions per deixar de banda la drecera de les queixes. I és que el camí més curt és el recte, però, potser, no és el més correcte.

Sé que és difícil en un món marcat per la rutina, les aparences i el mimetisme. Però m'he proposat, per molt que costi o que tardi, gaudir més. Sentir-me més proper a la meva consciència. Canviar allò que no faig bé, per intentar fer-ho menys malament. Mantenir el poc que pugui haver encertat fins ara. Actuar segons les pròpies conviccions (això ho he dit en anteriors ocasions), pensar en mi, però que això no m'impedeixi pensar en els altres.

Sé que pensareu que tot això són paraules. Efectivament, ho són. I són molt més fàcils d'escriure que de complir. Però això no treu que es pugui intentar. Com diuen, l'important és la intenció. Per aquest mateix motiu, plantejar obrir nous camins no vol dir deixar els vells. Més aviat, vol dir aprofitar les virtuts dels vells per fer millor transitables els nous.

 La cita d'avui: "Todos tenemos miedo de naufragar". Los detectives salvajes de Roberto Bolaño.

Preguntes inoportunes

Aquest blog és personal. Per tant, tot el que s'escriu parteix de les reflexions o sensacions d'un mateix. Però, en cap cas, són sentències absolutes, immutables o omnipotents. És a dir, puc estar equivocat o tenir visions diferents a la dels lectors. Com dic jo: La capacitat de raonar ens fa més lliures, tinguem o no la raó.

Com estàs? Aquesta és una de les preguntes que mai m'han agradat que em fessin. Trobo que és una pregunta falsa. I no per qui ho pregunta, que segurament, ho planteja amb bona fe, sinó per qui l'ha de respondre. Mai, i dic mai, es contesta de forma sincera. Per això, no m'agrada, tot i que alguna vegada jo també l'hagi plantejat.

És una pregunta molt difícil de respondre, tot i que amb un "bé" pots sortir del pas. Però, no m'agrada. És més complexa del què sembla. Clar que qui la pregunta, sovint l'usa com a recurs, desitjant que tot et vagi bé, però poc interessat en una resposta complexe. Segur que pensareu: però com es complica la vida o quines voltes que hi dóna. Segurament. Però, ja ho he dit al principi, és el què jo penso i, per tant, exposo sensacions que tinc. I aquesta n'és una. I és que la vida no és blanca ni negra. I, per tant, un simple "bé" no pot descriure amb certesa ni concreció com estic.

Jo sempre he respost a aquesta pregunta en funció del què espera el meu interlocutor. I és que hi ha dies que un està bé, d'altres que va fent, d'altres que podria millorar, alguns altres es veu capaç de canviar el món, però al dia següent potser s'enfonsaria en un bassal... Hi ha moments bons, n'hi ha de dolents, n'hi ha de sorprenents i prometedors, i d'altres que simplement vas passant...

Valoro la sinceritat, per davant de tot. Per això, evito aquesta pregunta. Tot i que la resposta que dono no és una fal·làcia, no és tampoc acurada. I no m'agrada allunyar-me de la sinceritat. Em permetreu aquest únic moment de sinceritat no absoluta? Per cert, vaig fent. I estic millor del què podria pensar i pitjor en relació a on m'agradaria arribar.

Avui una cita. Precisament, d'un text que he llegit fa uns dies, descobert via twitter (sí, hi estic molt ficat, encara que justegi bastant). Parla sobre l'amistat (un dia serà tema del blog) i jo acostumo a ser poc oblidadís:

You meet people who forget you. You forget people you meet. But sometimes you meet those people you can’t forget. Those are your ‘friends.’– Author Unknown

Històries viscudes

Anar de vacances té, entre d'altres coses, que descobreixes nous ambients o aspectes que et sorprenen. A tothom li passa i no pretenc descobrir la recepta miraculosa, però sí exposaré alguns elements o anècdotes que he viscut en els últims dies.

Munich i la seva tradició bavaresa

Crec que no em costaria gaire adaptar-me a la vida de Munich. Més enllà del fred, que en general ens va acompanyar cada dia, és una ciutat molt planera. I ho dic tant a  nivell geogràfic com de contacte humà. Em va encantar veure com els seus habitants vesteixen els típics vestits bavaresos durant les dues setmanes de l'Oktoberfest.



Ens vam sentir com a casa, la primera nit, bevent cervesa (d'un litre) i cantant com tot el local, amb ganes de passar-ho bé.

Sens dubte, l'Oktoberfest és per veure-ho. No és només la festa de la cervesa. És més que això. És la festa major familiar bavaresa. Centenars de paradetes de menjar, multitud d'atraccions espectaculars... i com no, les carpes de la cervesa. A quarts de 12 del migdia (i després de pujar a la nòria per tenir una vista aèria i una idea de la immensitat de l'Oktober) vam entrar a la carpa de la marca Paulaner. Una de les moltes carpes que hi ha, amb capacitat per a 8.000 persones. Érem 2 i ens va costar trobar on seure (imprescindible per poder beure). I vinga gerra de cervesa d'un litre. Brindis cada 15 minuts proposats per una orquestra, situada a la part central, gerres buides i plenes movent-se constantment, merxandatge, plats de menjar (bratsburgs, pollastres, galetes de sal gegants que vam tastar...).

Un espectacle de bona organització, cap incident fruit de l'alcohol, bon rotllo constant amb els veïns de taula, i corregudes cap al lavabo (l'alemany del costat hi van anar 7 cops en menys d'una hora).

També vam poder copsar l'esnifada de pols de menta. Ideal per destapar els orificis nasals.

La gràcia és que durant dues setmanes l'Oktober està a rebentar. Nosaltres vam durar fins a les 4 i vam sortir tentinejant i més alegres que mai, buscant uns hot dogs per fer coixí. Ah!!! i amb uns bíceps genials fruit d'anar aixecant unes gerres que pesaven com morts. No entenc com les cambreres en portaven 8 o 9 de cop, com si res.

Cotxes de nivell

Només arribar a l'aeroport vam llogar un cotxe (genial VW Polo) que ens va acompanyar durant 7 dies. El primer que sobta a Baviera és que tots els cotxes que ens avançaven eren BMW o Audis de nivell. Ni un Renault ni Seat. Tampoc gens de caos circulatori. N'hem d'aprendre molt d'organització.

Per cert, velocitat màxima a les autòpistes, 130 km/h. I a sobre ens avançaven.

Bicicletes

Ja a Munich vam notar que l'ús de la bicicleta està molt estès. A Salzburg també. Però a Viena ho vam acabar de constatar. Fins i tot, tenen preferència per davant dels vianants. Les ciutats estan molt adaptades i es potencia molt el seu ús, així com el transport públic. No és un caos com a Barcelona on les bicis passen per on volen. Si no hi ha carril bici, l'usuari baixa i porta la bicicleta a peu. Al mateix temps, poca gent passa un semàfor de vianants o bici en vermell.

Festa d'Erasmus

Com a estrangers vam poder viure una festa d'Erasmus a Viena. No té res d'especial. A banda, que el mig litre de cervesa valia 3 euros i que els gintònics (molt petitets) valien 3,5. La curiositat és que la festa la vam fer en una casa senyorial amb el dj, barres a cada sala... D'aquelles típiques habitacions de la reialesa, amb quadres i tot. D'aquelles que dius "Però, què foten, si això es pot fer malbé. Si poden destrossar les parets i els quadres!" Doncs res d'això. Tothom se sap comportar.

Molt espanyol d'Erasmus. A en Marc li van fer aquesta apreciació, que no ens vam prendre seriosament per no estampar-li una òstia (era una noia de Cantàbria):  “te llamas Marc? Con este nombre no puedes ser español!" i ell li va dir "Mira chavalina, en esto estamos de acuerdo".

A destacar la musiquilla. Ja veus polacs, russes, francesos, finlandesos... ballant els Black Eye Pies amb lletra espanyola (Esa noche va a ser buena noche... esa noche va a ser buena noche). O com no. Ballant una Macarena o l'Asereje. Per no dir la Bamba. Ja ens veus a nosaltres, allà fotent la coreografia.

Òpera

Una experiència molt recomanable és anar a l'Òpera de Viena. Per un preu molt baix (clar que estant drets) vam assistir a La Tosca de Puccini. Amb orquestra en directe, gent amb frac i vestida de casament que havia pagat més de 100 euros... fins i tot, molts joves. Ho porten a la sang. Tant, que fins i tot, hi ha una pantalla gegant a l'exterior i la gent es porta la cadira de casa i ho segueix a fora, encara que estiguem a 14 graus.

I a banda d'això i moltes altres cosetes que, per no fer-me pesat, ometo, recomanable anar a Mauthausen a veure el camp de concentració o el Niu de les Àguiles (la residència d'estiu de Hitler) a Bertesgaden (al peu dels Alps) o només s'hi accedeix per un ascensor que puja per la roca durant 124 metres fins a 1.800 metres d'altitud, on ens va nevar.

Per cert, ens van confondre per italians, russos i, fins i tot, per gays. A double bed? (doncs sí, què passa? els primers dies vam llogar una habitació amb llit de matrimoni. Això sí, marcant la línia que no es podia travessar).

I dos ítems per acabar: a Alemany i Àustria tenen menys d'un 9% d'atur i estan preocupats. I el pilot de l'avió de tornada es deia Tito Moreira. Amb aquest nom no pot ser pilot. Encara no sé com vam arribar.

Nostàlgia

Sovint es parla de la nostàlgia d'una persona en sentit negatiu. Com si mirar cap al passat fos dolent o perjudicial pel devenir d'algú. Doncs bé, avui mirarem una mica al passat, en clau irònica.

Em centraré en la infantesa, tot i que tampoc tinc massa clar la frontera entre la infantesa i l'adolescència (en el meu cas). I ho faré a partir d'allò que trobo a faltar:

- Trobo a faltar la bata de col·legi. Sí, aquella bata lletja de collons i ratllada, però que agafava especial importància els divendres, quan la tornaves a casa perquè la rentessin, i sorties de col·legi cordant-te-la a l'estil superman.

- Trobo a faltar els berenars de la iaia (qui em coneix de tota la vida sap de què parlo). Aquelles llesques de pa rodó de mig quilo, empastifades de nocilla, que t'emportaves a la plaça i que si et queia (com diu la Llei de Murphy número 23), queia a terra de la cara de la nocilla. Llavors tenies nocilla amb sorra.

- Trobo a faltar jocs com les "canicas", "el bote", matar formigues amb una goma o llançar trossets de paper a partir del cap d'una ampolla d'aigua de plàstic i un globus. Hi havia jugat fins a avorrir-los i llavors, sempre em quedava jugar amb la pilota.

- Trobo a faltar el moviment de malucs a la Republica Domincana del videoclip de Sau És inútil continuar. Videoclip que feien sempre mentre esperàvem que comencés a les 7 de la tarda en punt Bola de Drac. Allà vam descobrir els tangues, primer, i les càpsules hoi-poi, després.

- Trobo a faltar la meva bicicleta BH (gran marca) amb una roda groga i una negra, que algun "desgraciat" em va robar quan era petit. On hi hagi una autèntica BH treu la resta.

- Trobo a faltar les nits d'estiu a la plaça, quan era petit. Jugàvem amb tothom qui es presentés a la plaça. I recordo quan explicàvem històries de por o supersticions de mitja nit. Anaves a dormir cagat de por.

- Trobo a faltar la plaça de les Eres (la meva segona casa, o potser la primera). Quan no calia quedar a una hora concreta amb ningú. Només t'hi havies de presentar i ja trobaves algú per jugar. I la sorra que m'enduia a l'interior de les sabates cap a casa.

- Trobo a faltar els dissabtes de quan era petit. Aquells dies que duraven més que una setmana. Llarguíssims... ara els caps de setmana són curtíssims.

- Trobo a faltar els dibuixos del dissabte havent dinat (a quarts de quatre). Allà vam descobrir sèries com Les Trotugues Ninja, els Bobobops, en Dragui... que no arribaven al súmmum de Bola de Drac o Arale, però que no em perdia mai.

- Trobo a faltar els jocs que em feien vergonya. El conejo de la suerte (resava perquè no em toqués fer un petó) o el dia de Sant Jordi a col·legi (intentant portar alguna rosa d'estranquis perquè no la veiessin a casa ni tampoc els de classe, només qui interessava).

- Trobo a faltar les cançons que cantàvem en els viatges de col·legi amb autobús. Es tractava d'agafar lloc a darrera de tot i cantar "una sardina, dos sardinas..." o les rimes d'Scooby doo pujades de to.

- Trobo a faltar el Filiprim. Programa que m'empassava cada vespre abans de sopar, mentre feia els deures a la taula gran del menjador i davant la tele. Tanquem la paradeta.

I avui us deixo amb una cançó que m'agrada molt i que crec que és molt nostàlgica. Es tracta de Hurt de Johnny Cash. Hi he pensat després de sentir-la aquest dilluns en el programa El convidat de TV3. Escolteu Johnny Cash perquè val la pena. M'encanta, i si teniu temps mireu la peli I walk the line (us la puc deixar) amb Joaquin Phoenix (el meu actor preferit). Sublim. Una història, la de Johnny Cash, fantàstica. Amor, drogues i rock'n'roll.

Només us destaco dues frases (que ja valen com a cites) "I hurt myself today to see if I still feel" i un missatge optimista final "If I could start again a milion miles away, I would keep myself, I would find a way".

Quan tot torna al seu lloc

El setembre és un mes diferent. Segurament tots els mesos tenen coses, però el trobo més especial que l'octubre o el novembre.  És el mes en què torna la normalitat després del trasbals dels mesos d'estiu. Tot s'ordena.  La canalla torna al col·legi. Tornen els horaris estrictes. I torna el fred.

El setembre té quelcom especial. Tornes a descobrir aquells jerseis que, més endavant, acabaràs avorrint. Deixes enrere les suors per sentir com els pèls se't posen de punta amb les primeres fredors. És el moment d'estrenar maletes noves amb els pertinents estoigs. De contemplar com el dia s'escurça i, sobretot, de deixar de veure cels uniformement blaus per d'altres trencats per núvols impressionants, com castells de fum.

És el temps en què un deixa d'ensenyar les cuixes, i amaga els pantalons curts i en alguns casos els genolls pelats (com dirien Els Pets). És l'instant de contemplar la claror dels fanals reflectits en el paviment mullat.

És el mes en què tothom camina pel carrer sense badar, ningú s'atura sense motiu. Tothom frisa per arribar a casa i sentir l'escalfor de la llar. És el mes de tornar a passar els vespres davant del televisor, encara que no es miri res en especial. O d'agafar un llibre, mentre a l'exterior el fred va conquerint els carrers, i  submergir-se en narracions càlides de ficció. Històries que poden acabar sent les nostres pròpies històries i que, sovint, comencen en un setembre qualsevol.

La cita d'avui: "A veces, la vida hace por ti cosas que tú no haces por la vida". Mentira d'Enrique de Hériz.

Els extrems no són bons

Comença el setembre i torna la rutina. O això diuen. En tot cas torna el meu blog que no és rutina perquè intento anar portant novetats. I n'estrenem alguna que veureu a continuació després de la reflexió. A més d'un canvi d'imatge del blog.

M'ha animat saber que algú ha descobert el meu blog i, fins i tot, m'ha felicitat (sí, sembla impossible! o segurament no ha vist o sentit les frikades). En tot cas, aquí estem. I ja no us animo a fer comentaris, perquè sembla que us hi obligo. Ja sabeu que teniu les portes obertes i sou benvinguts.

Anem per feina.

Sovint, es diu que els extrems es toquen o no són bons. I penso que és una reflexió molt encertada. Hi ha dies que estàs molt optimista (eufòric, en diria) i d'altres, desmoralitzat. És en aquests últims moments, sobretot, quan un ha de relativitzar les coses o els sentiments. Preguntes com què faig amb la meva vida... cap on vaig... no em passa mai res... no estic de sort... etc. es presenten a casa sense trucar a la porta.

No cal atabalar-s'hi, almenys penso jo. La nostra societat (la del segle XXI) és la societat més insatisfeta de la història. I això ve donat pel fet que segurament som la generació que més coses tenim. Per això, a vegades ens pot envair el desànim. En algun moment m'haureu sentit parlar dels petits plaers. Crec que és una bona mesura per fer front als moments de moral baixa. Potser la màxima que a la vida tothom ha de tenir un fill, publicar un llibre i plantar un arbre és massa presumptuosa. Potser, alguns en aquesta vida simplement hem de regar actuant d'acord amb les nostres conviccions, valorar més algunes coses i arrencar somriures propis i forans. Perquè ningú és prescindible. Fins i tot, aquell qui, erròniament pensa, que no ha fet res de profit en aquesta vida. Perquè encara que no ho sapiguem, tots som importants per algú. No ens mirem tant el melic.

La paraula d'avui: com que no sempre en tinc i m'agrada que les que poso siguin paraules que m'he trobat o llegit, canviarem una mica. A partir d'ara combinaré paraules amb frases que m'apunto i extrec de llibres que he llegit pel simple fet que m'han fet pensar o m'agraden. Espero que gaudiu de la d'avui (posaré cita, llibre i autor):

"El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins". La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.

I avui no us poso cançó. Segurament, aquesta secció l'eliminaré o sortirà amb comptagotes. Avui us poso el lipdub de Taradell a veure si em trobeu.

Tancat per vacances

A l'estiu tota cuca viu, però a nivell internauta la cosa està paradeta. Per tant, tenint en compte això i que començo vacances, en principi, faig un petit parèntesi i no actualitzaré fins a finals de mes o setembre. A més, la majoria ja esteu de vacances o viatjant i això del blog fa més a hivern, quan no pots sortir tant al carrer.

Seran unes vacanes tranquil·les. Sense tràfecs ni viatgets. Després de descartar per diversos motius anar a Nova Zelanda, tindré unes vacances casolanes. Però, com deia en l'anterior post, plena de petits plaers. I és que les perspectives són: piscineta, relax, alguna pel·lícula, llegir, escriure, cuidar els peixets i no treballar gaire. Ah!!! i riure molt.

Fa uns dies vaig llegir que les vacances del Papa Benet XVI, aquest any, consistirien en caminar, lectures, escriure i donar menjar als peixos. No sé si les coincidències tenen algun signficat? jajaja

Bones vacances!