Els extrems no són bons

Comença el setembre i torna la rutina. O això diuen. En tot cas torna el meu blog que no és rutina perquè intento anar portant novetats. I n'estrenem alguna que veureu a continuació després de la reflexió. A més d'un canvi d'imatge del blog.

M'ha animat saber que algú ha descobert el meu blog i, fins i tot, m'ha felicitat (sí, sembla impossible! o segurament no ha vist o sentit les frikades). En tot cas, aquí estem. I ja no us animo a fer comentaris, perquè sembla que us hi obligo. Ja sabeu que teniu les portes obertes i sou benvinguts.

Anem per feina.

Sovint, es diu que els extrems es toquen o no són bons. I penso que és una reflexió molt encertada. Hi ha dies que estàs molt optimista (eufòric, en diria) i d'altres, desmoralitzat. És en aquests últims moments, sobretot, quan un ha de relativitzar les coses o els sentiments. Preguntes com què faig amb la meva vida... cap on vaig... no em passa mai res... no estic de sort... etc. es presenten a casa sense trucar a la porta.

No cal atabalar-s'hi, almenys penso jo. La nostra societat (la del segle XXI) és la societat més insatisfeta de la història. I això ve donat pel fet que segurament som la generació que més coses tenim. Per això, a vegades ens pot envair el desànim. En algun moment m'haureu sentit parlar dels petits plaers. Crec que és una bona mesura per fer front als moments de moral baixa. Potser la màxima que a la vida tothom ha de tenir un fill, publicar un llibre i plantar un arbre és massa presumptuosa. Potser, alguns en aquesta vida simplement hem de regar actuant d'acord amb les nostres conviccions, valorar més algunes coses i arrencar somriures propis i forans. Perquè ningú és prescindible. Fins i tot, aquell qui, erròniament pensa, que no ha fet res de profit en aquesta vida. Perquè encara que no ho sapiguem, tots som importants per algú. No ens mirem tant el melic.

La paraula d'avui: com que no sempre en tinc i m'agrada que les que poso siguin paraules que m'he trobat o llegit, canviarem una mica. A partir d'ara combinaré paraules amb frases que m'apunto i extrec de llibres que he llegit pel simple fet que m'han fet pensar o m'agraden. Espero que gaudiu de la d'avui (posaré cita, llibre i autor):

"El paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins". La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.

I avui no us poso cançó. Segurament, aquesta secció l'eliminaré o sortirà amb comptagotes. Avui us poso el lipdub de Taradell a veure si em trobeu.

Lipdubejant

L'entusiasme és una qüestió important en aquesta vida. Si no tens il·lusió per fer coses, què et queda? Doncs partint d'aquesta predisposició conclusió, aquest cap de setmana vaig decidir participar en la gravació del Lipdub de Taradell.

Per situar us informo que el meu poble és un dels que participa en el programa Megaplayback d'Antena 3 (programa que va començar ahir diumenge). Es tracta que els pobles gravin un lipdub amb la màxima implicació de gent. Crec que ho emeten l'1 o el 8 d'agost (ja us informaré). Més enllà de si el programa és més o menys cutre, cal dir que ens ho vam passar molt bé i el programa és el de menys.

El meu paper i el del meu amic Marc és de frikis totals i sortim a la part final quan hi havia tota la multitud (714 persones registrades, però moltes més a la pràctica) esperant per fer la coreografia final. Davant d'aquesta pressió, la poca experiència davant dels focus i càmeres de televisió, i havent de vocalitzar en anglès, vam fer el cor fort, ens vam posar dins el paper i ho vam donar tot en forma de gran suada (i és que anar en abric a les 5 de la tarda d'un diumenge de juliol té aquestes coses).

Després d'aquest lipdub només em queda anar de convidat al Donde estás corazón, a la Nória o a la Isla de los famosos (com a no famós).

I per acabar una reflexió. No m'agrada perquè prefereixo ser modest, però érem bastant el centre d'atenció. Notaves com la gent et mirava, et deia coses, et venia a saludar... Fins i tot, els del so ens van oferir el micròfon. I penso... que a vegades la gent es queda amb lo superficial. Si haguéssim anat vestits normals hauríem passat més desapercebuts que una taronja en una fruiteria. Per això, a vegades penso que m'agradaria que hi hagués un mecanisme o petit aparell que avalués les persones per allò que són interiorment. Hi ha moltes coses que a simple vista no es veuen de les persones i que segur que són molt millors que les que, a vegades, es veuen. Almenys penso en mi i aquí no sóc modest, per una vegada.

Ah, i avui un dia després de fotre el friki he anat a la biblioteca i m'he endut dos llibres: un de Borges i un de Roberto Bolaño. I és que la vida està plena de contradiccions. Però qui diu que això és dolent!!!

La paraula d'avui: estintolar (apuntalar).

I avui us deixo amb el vídeo que surt a taradell.com del lipdub. Aquí només serveix per veure la multitud de gent que hi apareix. El vídeo muntat (que no veurem fins a l'emissió) serà una passada.