Aquest blog és personal. Per tant, tot el que s'escriu parteix de les reflexions o sensacions d'un mateix. Però, en cap cas, són sentències absolutes, immutables o omnipotents. És a dir, puc estar equivocat o tenir visions diferents a la dels lectors. Com dic jo: La capacitat de raonar ens fa més lliures, tinguem o no la raó.
Com estàs? Aquesta és una de les preguntes que mai m'han agradat que em fessin. Trobo que és una pregunta falsa. I no per qui ho pregunta, que segurament, ho planteja amb bona fe, sinó per qui l'ha de respondre. Mai, i dic mai, es contesta de forma sincera. Per això, no m'agrada, tot i que alguna vegada jo també l'hagi plantejat.
És una pregunta molt difícil de respondre, tot i que amb un "bé" pots sortir del pas. Però, no m'agrada. És més complexa del què sembla. Clar que qui la pregunta, sovint l'usa com a recurs, desitjant que tot et vagi bé, però poc interessat en una resposta complexe. Segur que pensareu: però com es complica la vida o quines voltes que hi dóna. Segurament. Però, ja ho he dit al principi, és el què jo penso i, per tant, exposo sensacions que tinc. I aquesta n'és una. I és que la vida no és blanca ni negra. I, per tant, un simple "bé" no pot descriure amb certesa ni concreció com estic.
Jo sempre he respost a aquesta pregunta en funció del què espera el meu interlocutor. I és que hi ha dies que un està bé, d'altres que va fent, d'altres que podria millorar, alguns altres es veu capaç de canviar el món, però al dia següent potser s'enfonsaria en un bassal... Hi ha moments bons, n'hi ha de dolents, n'hi ha de sorprenents i prometedors, i d'altres que simplement vas passant...
Valoro la sinceritat, per davant de tot. Per això, evito aquesta pregunta. Tot i que la resposta que dono no és una fal·làcia, no és tampoc acurada. I no m'agrada allunyar-me de la sinceritat. Em permetreu aquest únic moment de sinceritat no absoluta? Per cert, vaig fent. I estic millor del què podria pensar i pitjor en relació a on m'agradaria arribar.
Avui una cita. Precisament, d'un text que he llegit fa uns dies, descobert via twitter (sí, hi estic molt ficat, encara que justegi bastant). Parla sobre l'amistat (un dia serà tema del blog) i jo acostumo a ser poc oblidadís:
You meet people who forget you. You forget people you meet. But sometimes you meet those people you can’t forget. Those are your ‘friends.’– Author Unknown
Tens tota la raó Joan!!!
ResponEliminaHi vimojo, how are you?
ResponEliminaDeixa'm comentar algunes coses:
1- No tinc cap dubte que pots estar equivocat o tenir visions diferents. Ets de l'Espanyol i justeges molt...no haze falta dezir nada más!!!
2- Totalment d'acord, no m'agrada gens aquesta pregunta ¿retòrica?. Els English speakers encara n'abusen més, és un constant. I jo tb faig com tu i la majoria de gent, contestar-la sense donar-li massa importància (amb un "not bad thanks"). Altres dies, més eufòrics, m'agrada adoptar la resposta del meu amic japo Jun Isobe "Couldn't be better".
3- Necessites traducció d'aquestes cites o fas servir el google translator? Fas anglès-català o anglès-castellà?
4- I haven't forgotten you, yet! But 24.000 kms away from you are a relief.
Ei vimojo, com estàs? ;-)
ResponEliminaJo he de dir que, normalment de forma inconscient i diria que per 'trencar el gel', utilizo bastant sovint aquesta expressió. I potser he de reconèixer que no havia pensat mai que podia ser una pregunta difícil de contestar (i molt menys, incòmode per a qui l'ha de respondre).
Molt bona aposta aquesta per la sinceritat (totalmente de acuerdo José María!), per això crec que en àmbits més familiars o d'amistat hauríem de deixar de ser massa 'políticament correctes' i mostrar més l'estat d'ànim o les emocions de cada moment... que com molt bé dius són canviants (és el que ens fa humans!).
Uff, quina filosofada... crec que ja estic apunt per obrir una consulta pròpia com a psicòleg o 'coach'. ;-)
Endavant amb el blog!