Pell de gallina

El despertador sona a les 7 del matí. En aquell moment no sé que el dia l'acabaré a les 2 de la matinada, un cop penjades totes les fotografies. Tinc un compromís a Barcelona a primera hora del matí. Però ja tinc en ment que no serà un dia qualsevol. Il·lusió.

El compromís m'impedeix poder gaudir des de primera hora de la Diada Nacional amb Taradell. Poder agafar un dels autobusos i viure ja l'experiència en família. Per això, surto de Barcelona a quarts d'11 amb cotxe. A la ràdio ja informen que el tsunami catalanista comença a omplir autopistes cap al sud. Nervis a l'estómac

A quarts de 12 arribo a Taradell. Deu minuts i sortida cap a Biure. No em vull perdre cap minut. Per la carretera estelades "a dojo". Al final de l'Eix i a l'inici de l'AP-7 avancem alguns autobusos de Taradell fent tocar el clàxon. Dominó de busos.

Arribada a Biure, just per compartir l'arribada de la majoria d'autobusos de taradellencs. Bon humor, gresca i somriures a les cares. Biure (gràcies per l'acollida), poble de 240 habitants, es bolca per donar-nos aixopluc (no calia, no va ploure). Breu parada per dinar i trasllat de 2,5 quilòmetres fins a la gasolinera de la N-II. Música de la Txaranga d'en Toca-sons, animació dels bastoners de l'Esbart, reivindicacions nacionalistes. Efervescència.

La gent es situa als trams. Recorro els dos sectors de Taradell (tram 692 i 693). Penso que no hi participaré perquè estaré per feina fent fotos. Que et perds alguna cosa. Però aixeques la mirada de sud a nord o de nord a sud (tant feia) i veus una marea de gent i colors grocs i vermells. Pell de gallina.

Són cares d'il·lusió. Aires de festa. Moviments convençuts. La cadena humana està preparada. Fa l'onada. La gent aixeca les mans. Riu, plora, somia, o millor dit, viu. Excitació.

Les 17:14h. Comença la Via Catalana. Agafats de les mans. O potser  millor dit, colze a colze perquè hi ha tanta gent que es toquen amb els braços. Gent amb els transistors. Preparats per cantar Els Segadors. Ni un pas enrere.

Tardem més d'un quart d'hora a fer totes les fotos d'un sol tram. Tothom mira a càmera. Ningú trenca la cadena. Tothom vol ser-hi. Disciplina.

Mentre capto instantànies penso en els qui no han vingut. En els qui veuen la Via Catalana des d'allà dalt perquè ens van deixar massa aviat. En els més petits que onegen l'estelada. En els més grans que no han defallit i volen un país independent i un futur millor pels seus néts. En les ganes de tothom. Entusiasme.

Abans d'acabar m'uneixo un moment a la Via Catalana. Passa un helicòpter. Per dins desitjo que sigui el d'Intereconomia per poder abaixar-nos els pantalons, ajupir-nos i que puguin veure els forats humans de la cadena. És només un pensament (demano perdó si l'heu visualitzat) perquè la Via Catalana és un exemple de civisme. Normalitat.

Objectiu complert. Marxem en cadena de cotxes amb la ràdio posada. Tertulians a dojo parlant de l'èxit. Tot i que penso que aquells que parlen des d'una emissora no coneixen amb detall què ha passat. Només aquells que hi érem sabem quins sentiments a flor de pell s'han viscut. Tenim més coneixement que ells. Seríem millors tertulians. Croquetes (paraula dedicada a tots els qui escoltaven Rac1 tornant).

Arribem tard a casa. Després de retencions a la carretera. Quilòmetres de cua. Però no ens importa. Hi tornaríem. Incansables.

Taradellencs. Taradellenques. Catalans. Catalanes. Felicitats! Una persona és, allò que sent. I nosaltres sentim que som catalans. Avancem, doncs!

(P.D: Només hi ha una paraula-resum per aquesta Diada. La que resulta d'unir les lletres en negreta de la paraula que enceta l'última frase de cada paràgraf del meu text.)

El Pit-roig

Continuem amb referències literàries. Al llibre El Pit-roig de Jo Nesbo s'explica una història (no sé si té base científica) que m'ha agradat molt i que us explico:

Resulta que els pit-roig són uns ocells poc comuns als països nòrdics (en aquest cas es refereix a Noruega) i que el 90% emigra cap al sud quan arriba l'hivern. Què passa amb el 10% restant i per què no emigren? Són més mandrosos que la resta?

Doncs resulta que alguns d'ells s'arrisquen a passar l'hivern en un país fred esperant ensopegar un període hivernal suau. Aquest fet és vital. Si l'hivern no és suau, el seu destí més segur és morir congelats. Si és suau, agafen un cert avantatge respecte als de la seva espècie, ja que aprofitaran l'hivern per escollir els millors llocs on nidificar.

Si, en canvi, fan com la majoria i emigren cap al sud més càlid per tornar a l'estiu, s'arrisquen a no tenir els millors llocs per fer el niu.

Per tant, es tracta d'una qüestió basada en el risc. Arriscar-se o no.

Per cert, és el meu primer Jo Nesbo i m'està agradant molt el llibre. Es tracta de novel·la negra. Fa un temps no n'era gaire partidari, però ara hi estic agafant el gust. No sé si és qüestió de modes o és que m'he arriscat a veure si m'agradaven.

If you have a young mind...

If you have a young mind, you are still a young man!

Excel·lent sentència que he llegit recentment. Ara mateix no recordo on la vaig llegir. Si en un llibre d'Amèlie Nothomb que estic llegint en anglès o en algun document via internet.

Però bé, el cas és que sempre he acatat aquest tipus de frases. No sé si per un estrany sentiment propens a donar veracitat a l'anomenat "síndrome Peter Pan" o perquè realment és així. Si mantens un esperit jove, encara et pots considerar jove! Segurament molts avis octogenaris donarien suport a aquesta sentència.

Sigui com sigui, avalo aquesta afirmació. I afegeixo en to reivindicatiu: sentir-se jove no vol dir defugir responsabilitats o retardar la maduresa. Simplement, tothom és esclau de les seves actituds!

Els cargols són indispensables

No hi ha res tan important com perquè no es pugui veure amb humor. I una festa major taradellenca dóna per molt.

La Festa Major és com la pluja per als cargols. Taradellencs que no veus en tot l'any aparaixen, com per art de màgia, durant els dies de festa en algunes dels actes que s'organitzen.

I és que hi ha activitats per a tots els tipus i gustos. Durant la Festa Major, si la segueixes una mica, pots adonar-te que l'esperança de vida és molt elevada. Concerts de la Principal de la Bisbal (per cert, a veure si algun dia portem la Secundària de la Bisbal) plens de gom a gom de gent gran. Bé i també no tan gran. Però, jo em pregunto: No vol aquest públic alguna cosa més moguda més enllà de seure mentre uns músics hi posen la música, i unes noies (més que nois) de bon veure hi posen... Bé, hi posen la veu.

Clar que ningú em dirà que ja hi ha el Ball de Festa Major. Sí, és veritat, tot i que a Taradell últimament hem perdut aquesta tradició tan venerada en altres pobles. O la festa del Maricel... dia (o més aviat nit) on fan l'agost les cangurs perquè els pares recordin vells temps (o velles farres). O la festa d'en Toca-Sons (aviat serà la setmana d'en Toca-Sons) on t'adones que a tothom l'espanten les trabucades, però carai, ningú vol deixar d'estar a primera fila. Ai, la tafaneria...

La Festa Major també serveix per descobrir que qui diu que en aquest país no hi ha natalitat és que no va a festes majors. Només necessites uns pallassos o una mica de màgia per descobrir que hi ha més canalla i pares i mares que abelles en un eixam ple de mel. Sí, fins i tot, alguns anys s'han improvisat curses de cotxets...

També hem descobert en els últims anys que tenim més d'un Pujoló. Abans, deies a casa: "Ei, que me'n vaig al Pujoló" i sabien on trobar-te. Ara, han de fer batudes amb gossos especialitzats al primer, segon i al tercer Pujoló. Això sí... primer hauran de preguntar entre colles d'adolescents que es reuneixen en grup amb uns ideals clarament sostenibles i ecològics. En lloc d'anar amb plàstic, ells són més de vidre... vull dir d'ampolles d'alcohol de vidre. No sigui el cas, que s'aproximinn a consumir a la barra del Consell de Joventut que els ha programat uns concerts gratuïts, per a ells, però que d'alguna manera s'han de pagar. I amb "botellones", precisament, no es paguen.

Potser és que ja van farts perquè han anat al Birracrucis, on un s'adona que no tothom està fet per la cervesa (vull dir per unes quantes cerveses). Tot i que destacar només la cervesa, no faria justícia a la festa. Si més no, per als taradellencs que la viuen més com una trobada per fer gresca, gaudir i riure i mostrar l'orgull de ser taradellenc. Això sí. Alguns més que fer el birracrucis sembla que facin el pixacrucis.

I deixo pel final tres apunts:

1. La xocolata diuen que té efectes afrodisíacs i va bé per la salut. Sobretot, si és gratuïta. Els taradellencs són de MediaMarkt i ho demostren cada any amb llargues cues.

2. I deixant a banda la visió irònica, la Festa Major serveix per recordar-te dues coses:

- Els llocs impressionants que tenim, com la Sagrera, el castell, el nucli (no tant) antic o la Font Gran.

- I que així com els cargols necessiten la pluja, una bona Festa Major necessita els seus protagonistes principals: els taradellencs.

Bona Festa Major a tothom!

* article publicat a www.taradell.com

Aquí no es fia

Potser pensareu que aquest article és una mica tendenciós pel fet que sóc fill de botiguers, però hi ha algú que no es mogui per interessos o sigui objectiu en les seves valoracions? Precisament, una de les coses que vaig aprendre a la facultat de Periodisme és que l’objectivitat no existeix. És una quimera, perquè tot subjecte només pot ser subjectiu. L’objectivitat és per als objectes. Però al mateix temps, tot i ser subjectius, crec que podem tenir opinions més o menys imparcials.

Reivindico el petit comerç i de proximitat. I aprofito que aquest dissabte es va fer una nova edició de la Botiga al carrer per reivindicar-lo encara amb més força. Venim d’un passat recent on s’ha potenciat molt el comerç de les grans superfícies, del consum de masses, dels carros de compra, de les cues als caixers… El petit comerç, en canvi, sempre ha quedat com el germà pobre, aquell a qui només acudim quan necessitem un consell per eliminar una taca, a on anem quan neva, a qui truquem la porta per una urgència en horari no comercial o perquè ens fiïn (pràctica que no he vist a cap client demanar en un gran supermercat) fins a cobrar a finals de mes…

El nostre petit comerç, el de Taradell, és el que fa poble. Cal tenir-ho molt clar. El que dóna suport a les entitats posant publicitat als seus cartells, díptics i revistes. Col·laborant en qualsevol iniciativa municipal. El que genera vida en un poble no només amb la llum dels seus aparadors sinó també amb la vitalitat social que genera qualsevol zona comercial. El que pregunta què fan els nostres familiars malalts, com està de salut la mare. El que es sorprèn sobre com han crescut els nostres fills o escolta les nostres cabòries de clients.

I això cal posar-ho de relleu en aquests moments, quan la gent (i aquí no defenso ni critico l’obra) posa com a excusa uns canvis de circulació per anar a comprar al supermercat que està a 8 quilòmetres o a Vic. Segurament, em posareu com a arguments la comoditat i la diversitat d’oferta. No ho nego. Però no es fa més volta agafant el cotxe i fent una vintena de quilòmetres per comprar? No es gasta més gasolina? No és més sostenible deixar el cotxe de banda o aparcat i passejar pels carrers del propi poble, mentre es fa la compra? No es fa més poble així?

A veure si resultarà que d’aquí a un temps quan recorrem a algun petit comerç justament a finals de mes, ens trobarem amb un cartell davant dels morros que ens alertarà: “Aquí no es fia perquè ja hem tancat”.

* Article publicat a www.taradell.com

Mudança permanent

De tant que comprava ja no sabia quanta roba tenia. L'armari de la seva habitació (renovat feia només un any per un que tingués grans dimensions) reunia un repertori de vestimenta més gran i més variat que un zoològic de capital europea.

La Cristina era (i és) una amiga pecul·liar. No podia estar més de dues setmanes sense comprar roba. Portava a la màxima aplicació la dita "renovar-se o morir". Sempre que teníem un moment (fos fent el cafè o degustant l'esmorzar a mig matí mentre jo intentava completar l'encreuat), aprofitava per explicar-me que s'havia comprat un bolso magnífic, una brusa espectacular, uns pantalons que bona falta li feien... Jo li feia broma i li deia que “un dia li portaria un jersei vell, dient-li que l'havia comprat nou...". Feia el mateix amb altres coses. Canviar-se el cotxe, canviar de feina, provar diferents tints de cabell...

Un dia esmorzant li vaig comentar aquesta reflexió. Li vaig dir que és d'aquelles persones que necessiten la novetat. Que volen allò que no tenen, mentre desprecien o es cansen d'allò que tenen. I li vaig etzibar: "Si jo fos el teu xicot, segur que al final també em canviaries".

Em va mirar i es va posar a riure.

Cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara.

Ja no sóc una bona persona

Des de fa molt temps he deixat de presentar-me com "una bona persona". En general, quan a algú li pregunten com ets o que es descrigiu, tothom diu "sóc una bona persona". Jo també ho feia, fins que vaig llegir (no recordo on) que qualsevol persona, sigui bona o dolenta, es considera bona persona. Un lladre, un assassí, un impostor, un falsificador, un immigrant, un autòcton, un home, una dona...

Tothom considera la bondat com un valor destacable de la seva persona. I crec realment que és així. Tothom pot ser bo. La bondat és un valor inherent de la condició humana. És com allò que es diu en termes judicials "tothom és innocent fins que es demostri el contrari".

Potser se m'acusarà d'il·lús, però crec que tothom té la seva part bona, malgrat que hagi pogut cometre molts errors o hagi perjudicat amb els seus actes a d'altres persones. I el què és millor, tothom en un moment o altre de la seva vida, es mostra o mostrarà bo. Per aquest motiu, he deixat de descriure'm com una bona persona. Entenc que és un tret general i, per això, deixa de descriure'm. Perquè crec que descriure's és definir allò que un és i que el pot diferenciar de la resta.

Cita d'avui: "Esperança és una paraula que rima amb desesperació" a Invisible de Paul Auster.