Pell de gallina

El despertador sona a les 7 del matí. En aquell moment no sé que el dia l'acabaré a les 2 de la matinada, un cop penjades totes les fotografies. Tinc un compromís a Barcelona a primera hora del matí. Però ja tinc en ment que no serà un dia qualsevol. Il·lusió.

El compromís m'impedeix poder gaudir des de primera hora de la Diada Nacional amb Taradell. Poder agafar un dels autobusos i viure ja l'experiència en família. Per això, surto de Barcelona a quarts d'11 amb cotxe. A la ràdio ja informen que el tsunami catalanista comença a omplir autopistes cap al sud. Nervis a l'estómac

A quarts de 12 arribo a Taradell. Deu minuts i sortida cap a Biure. No em vull perdre cap minut. Per la carretera estelades "a dojo". Al final de l'Eix i a l'inici de l'AP-7 avancem alguns autobusos de Taradell fent tocar el clàxon. Dominó de busos.

Arribada a Biure, just per compartir l'arribada de la majoria d'autobusos de taradellencs. Bon humor, gresca i somriures a les cares. Biure (gràcies per l'acollida), poble de 240 habitants, es bolca per donar-nos aixopluc (no calia, no va ploure). Breu parada per dinar i trasllat de 2,5 quilòmetres fins a la gasolinera de la N-II. Música de la Txaranga d'en Toca-sons, animació dels bastoners de l'Esbart, reivindicacions nacionalistes. Efervescència.

La gent es situa als trams. Recorro els dos sectors de Taradell (tram 692 i 693). Penso que no hi participaré perquè estaré per feina fent fotos. Que et perds alguna cosa. Però aixeques la mirada de sud a nord o de nord a sud (tant feia) i veus una marea de gent i colors grocs i vermells. Pell de gallina.

Són cares d'il·lusió. Aires de festa. Moviments convençuts. La cadena humana està preparada. Fa l'onada. La gent aixeca les mans. Riu, plora, somia, o millor dit, viu. Excitació.

Les 17:14h. Comença la Via Catalana. Agafats de les mans. O potser  millor dit, colze a colze perquè hi ha tanta gent que es toquen amb els braços. Gent amb els transistors. Preparats per cantar Els Segadors. Ni un pas enrere.

Tardem més d'un quart d'hora a fer totes les fotos d'un sol tram. Tothom mira a càmera. Ningú trenca la cadena. Tothom vol ser-hi. Disciplina.

Mentre capto instantànies penso en els qui no han vingut. En els qui veuen la Via Catalana des d'allà dalt perquè ens van deixar massa aviat. En els més petits que onegen l'estelada. En els més grans que no han defallit i volen un país independent i un futur millor pels seus néts. En les ganes de tothom. Entusiasme.

Abans d'acabar m'uneixo un moment a la Via Catalana. Passa un helicòpter. Per dins desitjo que sigui el d'Intereconomia per poder abaixar-nos els pantalons, ajupir-nos i que puguin veure els forats humans de la cadena. És només un pensament (demano perdó si l'heu visualitzat) perquè la Via Catalana és un exemple de civisme. Normalitat.

Objectiu complert. Marxem en cadena de cotxes amb la ràdio posada. Tertulians a dojo parlant de l'èxit. Tot i que penso que aquells que parlen des d'una emissora no coneixen amb detall què ha passat. Només aquells que hi érem sabem quins sentiments a flor de pell s'han viscut. Tenim més coneixement que ells. Seríem millors tertulians. Croquetes (paraula dedicada a tots els qui escoltaven Rac1 tornant).

Arribem tard a casa. Després de retencions a la carretera. Quilòmetres de cua. Però no ens importa. Hi tornaríem. Incansables.

Taradellencs. Taradellenques. Catalans. Catalanes. Felicitats! Una persona és, allò que sent. I nosaltres sentim que som catalans. Avancem, doncs!

(P.D: Només hi ha una paraula-resum per aquesta Diada. La que resulta d'unir les lletres en negreta de la paraula que enceta l'última frase de cada paràgraf del meu text.)