De tant que comprava ja no sabia quanta roba tenia. L'armari de la seva habitació (renovat feia només un any per un que tingués grans dimensions) reunia un repertori de vestimenta més gran i més variat que un zoològic de capital europea.
La Cristina era (i és) una amiga pecul·liar. No podia estar més de dues setmanes sense comprar roba. Portava a la màxima aplicació la dita "renovar-se o morir". Sempre que teníem un moment (fos fent el cafè o degustant l'esmorzar a mig matí mentre jo intentava completar l'encreuat), aprofitava per explicar-me que s'havia comprat un bolso magnífic, una brusa espectacular, uns pantalons que bona falta li feien... Jo li feia broma i li deia que “un dia li portaria un jersei vell, dient-li que l'havia comprat nou...". Feia el mateix amb altres coses. Canviar-se el cotxe, canviar de feina, provar diferents tints de cabell...
Un dia esmorzant li vaig comentar aquesta reflexió. Li vaig dir que és d'aquelles persones que necessiten la novetat. Que volen allò que no tenen, mentre desprecien o es cansen d'allò que tenen. I li vaig etzibar: "Si jo fos el teu xicot, segur que al final també em canviaries".
Em va mirar i es va posar a riure.
Cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada