11 d’ag. 2015

Termòmetre vs termostat

termostatEstic a la piscina. Hi ha poca gent. Estiuejants que es converteixen en els usuaris més fidels amb jornades matinals. Mares (sovint els pares no hi són) amb fills, canalla que fa dels esquitxos el seu mètode d’ús de la piscina i gent gran que transita pausadament dels peus en remull a l’ombra dels arbres amb una novel·la o revista del cor com a recurs un cop finalitzada la xerrameca amb les habituals companyes de batalla.

Entre aquest panorama d’escenes diverses destaca el caminar acompassat del socorrista. Metòdicament, cada x temps, recorre el perímetre de la piscina sense èmfasi, automàticament i de memòria. Em fa pensar en el termòmetre.

Sí, aquesta utensili bàsic, comú a tothom, que registra la temperatura de l’ambient.

Un dels llibres que parlent d’aquest element i que més m’han entusiasmat últimament és la biografia del tennista nordamericà André Agassi. A Open entre les multituds de reflexions que et fan descobrir i estimar el carismàtic protagonista de les pistes de tennis, n’hi ha una que em va agradar i fer pensar, fins al punt d’anotar-la com faig amb totes les que considero que valen la pena. Diu:

“… algunas personas son termómetros y otras son termostatos. Tu eres un termostato. Tu no registras la temperatura de una habituación; tu la modificas”.

Excepcional. Tots voldríem ser termostats, però només algunes persones ho aconsegueixen. D’altres simplement es deixen guiar i empènyer per allò que toca o per les circumstàncies. Sens dubte, és més fàcil.




from WordPress http://ift.tt/1IVKg3Z
via IFTTT

25 de jul. 2015

Jo sóc d’aquells…

esforç-voluntariat-ganes-ilusioAvui tocaré un dels temes més sensibles en un poble. Perquè si dius segons què, et poden titllar d’anar a favor d’aquest, i si critiques segons com, t’etiqueten de ser d’aquell. Per tant, parlarem de les municipals a veure si em sé explicar sense anar a favor d’un ni en contra de l’altre. I destaco que només és la meva simple opinió. Ni més ni menys important que la que tingueu vosaltres.

D’aquí a poc menys d’un mes anirem a votar (alguns no) per triar el nostre alcalde. És la festa de la democràcia com tòpicament es diu. I l’única ocasió, de moment, per expressar el nostre punt de vista o incidir directament en com volem que sigui Taradell. Alguns diran, encertadament, que no és ben bé així. Perquè només podem triar unes formacions polítiques. Evidentment, triem formacions polítiques que presenten unes línies mestres amb propostes de quin projecte de poble volen. Si no podem triar més opcions, potser és perquè ningú més ha gosat presentar-se. I aquí és on vull fer la primera parada.

Faig un reconeixement públic als regidors i regidores que tanquen aquesta legislatura (i podria valer pels que els han precedit). Més enllà de fer-los un elogi gratuït, vull reconèixer la valentia d’haver treballat pel poble en un moment on la política està molt desprestigiada i sota l’ull de la sospita. Els ajuntaments són la primera pedra d’aquest sistema que es diu democràcia. Escolten les queixes dels veïns, veuen les necessitats que tenen, els somnis que voldrien acomplir… i amb diners molt limitats intenten satisfer totes les mancances. I molts serveis no depenen dels ajuntaments, depenen d’administracions superiors.

Als ajuntaments, a banda dels treballadors municipals, hi ha els alcaldes i alcadesses i regidors i regidores. Són aquells que tothom veu com a persones que no fan res i cobren diners. Imatge totalment tendenciosa que es converteix en la crítica més fàcil d’aquells que ho redueixen tot al diner o recompensa material.

Doncs sí, els regidors de Taradell perceben algun diner. Concretament uns 150 euros per cada ple on assisteixen (ho podeu consultar a la web municipal). De plens, pels que no ho sàpiguen, n’hi ha un al mes. Per tant, més o menys perceben 150 euros al mes. Si m’equivoco, m’ho dieu. Quatre regidors també perceben 64 euros per formar part de la Junta de Govern Local.

Un mes on normalment si ets regidor de l’equip de govern has de mantenir diverses reunions, programar activitats, solucionar problemes, rebre queixes, participar en els actes, fer reunions internes d’equip, respondre mails… I sovint, fer-ho als vespres, perquè clar amb 150 euros has de tenir una altra feina que et pugui permetre cobrar un sou per viure.

Si ets alcalde, tothom et recordarà el sou. Per cert, jo sóc dels que defenso que avui en dia un alcalde ha de tenir dedicació exclusiva pel seu municipi. Però ningú recordarà que ets alcalde les 24 hores del dia i els 350 dies a l’any (trec 15 dies de vacances). Que mentre el qui t’ha criticat s’està al sofà de casa, tu has de presidir algun acte d’una entitat un dissabte al vespre o un diumenge a la tarda. Però que potser a tu t’agradaria també està al sofà de casa mirant la tele.

Tothom et demanarà que els facis un parc infantil al costat de casa, que posis maca una plaça encara que setmanes més tard l’única plaça que omplin el dissabte a la tarda sigui la Plaça Major de Vic. O fins i tot, que els carrers del centre siguin de vianants, encara que llavors la gent vagi amb el cotxe al cul a tota hora per anar a comprar el pa o a fer un encàrrec. I que ho facis sense apujar impostos, fer-los pagar contribucions especials o taxes.

Si ets regidor a l’oposició, has d’intentar marcar posició. És a dir, l’oposició és una feina ingrata. Perquè quan pots fer-te sentir més és durant un ple municipal on un ajuntament, a banda de quatre inversions que pugui fer, sovint només té potestat per aprovar tràmits administratius. Així, tant ERC com SI han hagut de marcar posició en els plens on s’aprovaven temes com el pressupost, els impostos, algun projecte… Però, qui els ha sentit? Ho dic perquè als plens normalment, quan puc anar-hi, som tres, quatre, màxim cinc persones. I a sobre pensaran que no vals perquè no has fet res. Feina ingrata ja ho he dit.

Dit això, faig un reconeixement als regidors que tanquen legislatura i també als qui es presenten a les llistes electorals. Perquè l’elogi més comú que sentiran serà recordar-los que cobraran per no fer res. Perquè a Catalunya hi ha més de 9.000 regidors, tots ells considerats uns aprofitats i lladres perquè 10, 20 o 30 polítics locals han fet les coses malament. Només es veu la poma podrida.

Perquè ja se sap, tothom és molt valent per opinar sobre els altres, però pocs per posar el seu granet de sorra pel seu poble. I sinó pregunteu als caps de llista si han llistes d’espera de persones per anar a les llistes.

No estic dient que no els critiquem quan facin coses que creiem errònies. Crec que s’han de dir, només faltaria. Simplement que es pot fer crítica constructiva i raonable. Perquè qui va a un ajuntament hi acostuma a anar amb més part de voluntariat, ganes i il·lusió que de benefici propi. Jo no sóc ni d’aquest, ni d’aquell altre. Jo sóc d’aquells que hi van perquè hi posen ganes, il·lusió i compromís.

P.D.: No sé si ho dit mai, però en les últimes eleccions catalanes vaig comptabilitzar un únic taradellenc que va anar a escoltar els mítings d’ERC i CiU. Crec que és bo escoltar les propostes de cada partit, encara que ja tinguis el vot decidit o siguis simpatitzant d’una formació.

* Article publicat a www.taradell.com el 28 d’abril de 2015




from WordPress http://ift.tt/1D1aAgV
via IFTTT

17 de nov. 2014

L’altra fotografia del 9N

taradell-9n-vot


Aquest article podria no existir. Però passada l’excitació continuava efervescent dintre el meu cervell. I què carai! Si t0thom s’ha fet la fotografia votant, és de justícia que també hi hagi la fotografia de l’històric 9N i del seu voluntariat!



Voldria posar el nom de tots els voluntaris que diumenge a Taradell van fer que una consulta, qualificada de “farsa” i “costellada”, fos un exemple d’eficiència, civisme i compromís. Però no tinc els noms.


No només van ser els 18 voluntaris de meses, més els dos gestors de meses i la coordinadora. Van ser més de 30 o 40 voluntaris que a quarts de 8 del matí ja eren al gimnàs de l’Institut de Taradell disposats a ocupar llocs i ajudar en el què fos. Després de deixar el número de mòbil per estar localitzables, estic segur que van marxar amb la sensació que ells també volien ser un dels privilegiats.


Enveja sana pels 21 escollits. Això ho dic jo, però estic segur que algú també ho va sentir. Tots ells van treballar a marxes forçades durant tot el matí, quan es va viure una bogeria de cues inacabables fins a l’hora de dinar. Mentrestant, no faltava la xocolata desfeta calenta i assortit de rebosteria que comerços del poble portaven pels voluntaris. Tampoc faltava el cafè i l’assistència del personal voluntari de l’Institut de Taradell. Wifi gratuït i endolls per als mitjans de comunicació. Tot eren facilitats.


A primera hora no s’engegava un dels sis ordinadors de mesa, però la tossuderia va fer que al final funcionés. A mig matí se n’apagava un altre perquè no li agradava el cable alimentador. Però es canviava pel del costat i tot tornava a anar com una seda. Mentrestant, no faltava el bon humor i els comentaris sobre la participació a Taradell. En quatre hores s’havien sobrepassat els 2.000 votants. Una cosa mai vista.


Multitud de mitjans de comunicació donaven constància de l’orgull d’un poble per votar. Perquè ens agrada veure polítics de primer nivell arremangar-se i deixar constància que també hi ha fets darrere les paraules. Mitjans que diumenge titulaven “Taradell, en el epicentro independentista de Cataluña”, després de copsar com es vivia la jornada.


Emoció de veure en Jaume Caralt, que el 13 de gener complirà 101 anys i és el taradellenc més gran d’edat, votar amb total autonomia i convicció. Per no citar els noms de molts avis i àvies, que segurament han esperat tota una vida per degustar un moment com el 9N. Fotos i més fotos. No ho havia vist mai. Tothom volent immortalitzar un vot que, molt sovint es veu com un tràmit, i aquest diumenge era un orgull, un gest responsable i un sobre ple d’anhel i desig futur.


Taradellencs a l’estranger que a través de les xarxes socials feien saber que havien agafat avions per anar als punts de votació més pròxims, a Berlín, Hong Kong… D’altres amics i coneguts, vinguts de Nova Zelanda o de Cap Verd per votar. Dos amics que havien fet coincidir el vol d’arribada i el de retorn el mateix diumenge (un ja havia votat i l’altre arribava per fer-ho) per tenir mitja hora de temps per conversar a l’aeroport després de vuit anys sense veure’s.


A la tarda arribava la tranquil·litat, però el cansament ja es feia notar. Reconeixement obert i públic als voluntaris de l’ANC Taradell. No només per diumenge sinó pels llargs mesos de tossuderia i accions. Diumenge passant fred perquè els taradellencs poguessin signar la denúncia contra l’Estat. I feia molt de fred. Amb més de 10 hores a l’exterior de l’Institut, eren molt benvinguts a fer un cafè ben calent o escalfar amb microones una mica de xocolata desfeta.


I finalment el recompte. Aplaudiments després dels últims vots dipositats pels voluntaris. Expectació. Il·lusió. Somriures. I gran ovació en el moment de dir en veu alta els resultats definitius. Perquè tots sabem que, fins i tot, les costellades necessiten comensals disposats a menjar i a mantenir el caliu per fer el gran àpat final.


Aquesta és la fotografia que vaig veure amb els meus ulls i que faltava, per recordar que: “Som un poble collonut”.


* Article publicat a http://www.taradell.com








from WordPress http://ift.tt/14yhABQ

via IFTTT

15 de set. 2013

Pell de gallina


El despertador sona a les 7 del matí. En aquell moment no sé que el dia l'acabaré a les 2 de la matinada, un cop penjades totes les fotografies. Tinc un compromís a Barcelona a primera hora del matí. Però ja tinc en ment que no serà un dia qualsevol. Il·lusió.

El compromís m'impedeix poder gaudir des de primera hora de la Diada Nacional amb Taradell. Poder agafar un dels autobusos i viure ja l'experiència en família. Per això, surto de Barcelona a quarts d'11 amb cotxe. A la ràdio ja informen que el tsunami catalanista comença a omplir autopistes cap al sud. Nervis a l'estómac

A quarts de 12 arribo a Taradell. Deu minuts i sortida cap a Biure. No em vull perdre cap minut. Per la carretera estelades "a dojo". Al final de l'Eix i a l'inici de l'AP-7 avancem alguns autobusos de Taradell fent tocar el clàxon. Dominó de busos.

Arribada a Biure, just per compartir l'arribada de la majoria d'autobusos de taradellencs. Bon humor, gresca i somriures a les cares. Biure (gràcies per l'acollida), poble de 240 habitants, es bolca per donar-nos aixopluc (no calia, no va ploure). Breu parada per dinar i trasllat de 2,5 quilòmetres fins a la gasolinera de la N-II. Música de la Txaranga d'en Toca-sons, animació dels bastoners de l'Esbart, reivindicacions nacionalistes. Efervescència.

La gent es situa als trams. Recorro els dos sectors de Taradell (tram 692 i 693). Penso que no hi participaré perquè estaré per feina fent fotos. Que et perds alguna cosa. Però aixeques la mirada de sud a nord o de nord a sud (tant feia) i veus una marea de gent i colors grocs i vermells. Pell de gallina.

Són cares d'il·lusió. Aires de festa. Moviments convençuts. La cadena humana està preparada. Fa l'onada. La gent aixeca les mans. Riu, plora, somia, o millor dit, viu. Excitació.

Les 17:14h. Comença la Via Catalana. Agafats de les mans. O potser  millor dit, colze a colze perquè hi ha tanta gent que es toquen amb els braços. Gent amb els transistors. Preparats per cantar Els Segadors. Ni un pas enrere.

Tardem més d'un quart d'hora a fer totes les fotos d'un sol tram. Tothom mira a càmera. Ningú trenca la cadena. Tothom vol ser-hi. Disciplina.

Mentre capto instantànies penso en els qui no han vingut. En els qui veuen la Via Catalana des d'allà dalt perquè ens van deixar massa aviat. En els més petits que onegen l'estelada. En els més grans que no han defallit i volen un país independent i un futur millor pels seus néts. En les ganes de tothom. Entusiasme.

Abans d'acabar m'uneixo un moment a la Via Catalana. Passa un helicòpter. Per dins desitjo que sigui el d'Intereconomia per poder abaixar-nos els pantalons, ajupir-nos i que puguin veure els forats humans de la cadena. És només un pensament (demano perdó si l'heu visualitzat) perquè la Via Catalana és un exemple de civisme. Normalitat.

Objectiu complert. Marxem en cadena de cotxes amb la ràdio posada. Tertulians a dojo parlant de l'èxit. Tot i que penso que aquells que parlen des d'una emissora no coneixen amb detall què ha passat. Només aquells que hi érem sabem quins sentiments a flor de pell s'han viscut. Tenim més coneixement que ells. Seríem millors tertulians. Croquetes (paraula dedicada a tots els qui escoltaven Rac1 tornant).

Arribem tard a casa. Després de retencions a la carretera. Quilòmetres de cua. Però no ens importa. Hi tornaríem. Incansables.

Taradellencs. Taradellenques. Catalans. Catalanes. Felicitats! Una persona és, allò que sent. I nosaltres sentim que som catalans. Avancem, doncs!

(P.D: Només hi ha una paraula-resum per aquesta Diada. La que resulta d'unir les lletres en negreta de la paraula que enceta l'última frase de cada paràgraf del meu text.)

5 de set. 2013

El Pit-roig

Continuem amb referències literàries. Al llibre El Pit-roig de Jo Nesbo s'explica una història (no sé si té base científica) que m'ha agradat molt i que us explico:

Resulta que els pit-roig són uns ocells poc comuns als països nòrdics (en aquest cas es refereix a Noruega) i que el 90% emigra cap al sud quan arriba l'hivern. Què passa amb el 10% restant i per què no emigren? Són més mandrosos que la resta?

Doncs resulta que alguns d'ells s'arrisquen a passar l'hivern en un país fred esperant ensopegar un període hivernal suau. Aquest fet és vital. Si l'hivern no és suau, el seu destí més segur és morir congelats. Si és suau, agafen un cert avantatge respecte als de la seva espècie, ja que aprofitaran l'hivern per escollir els millors llocs on nidificar.

Si, en canvi, fan com la majoria i emigren cap al sud més càlid per tornar a l'estiu, s'arrisquen a no tenir els millors llocs per fer el niu.

Per tant, es tracta d'una qüestió basada en el risc. Arriscar-se o no.

Per cert, és el meu primer Jo Nesbo i m'està agradant molt el llibre. Es tracta de novel·la negra. Fa un temps no n'era gaire partidari, però ara hi estic agafant el gust. No sé si és qüestió de modes o és que m'he arriscat a veure si m'agradaven.

20 de maig 2013

If you have a young mind...

If you have a young mind, you are still a young man!

Excel·lent sentència que he llegit recentment. Ara mateix no recordo on la vaig llegir. Si en un llibre d'Amèlie Nothomb que estic llegint en anglès o en algun document via internet.

Però bé, el cas és que sempre he acatat aquest tipus de frases. No sé si per un estrany sentiment propens a donar veracitat a l'anomenat "síndrome Peter Pan" o perquè realment és així. Si mantens un esperit jove, encara et pots considerar jove! Segurament molts avis octogenaris donarien suport a aquesta sentència.

Sigui com sigui, avalo aquesta afirmació. I afegeixo en to reivindicatiu: sentir-se jove no vol dir defugir responsabilitats o retardar la maduresa. Simplement, tothom és esclau de les seves actituds!

18 d’ag. 2012

Els cargols són indispensables

No hi ha res tan important com perquè no es pugui veure amb humor. I una festa major taradellenca dóna per molt.

La Festa Major és com la pluja per als cargols. Taradellencs que no veus en tot l'any aparaixen, com per art de màgia, durant els dies de festa en algunes dels actes que s'organitzen.

I és que hi ha activitats per a tots els tipus i gustos. Durant la Festa Major, si la segueixes una mica, pots adonar-te que l'esperança de vida és molt elevada. Concerts de la Principal de la Bisbal (per cert, a veure si algun dia portem la Secundària de la Bisbal) plens de gom a gom de gent gran. Bé i també no tan gran. Però, jo em pregunto: No vol aquest públic alguna cosa més moguda més enllà de seure mentre uns músics hi posen la música, i unes noies (més que nois) de bon veure hi posen... Bé, hi posen la veu.

Clar que ningú em dirà que ja hi ha el Ball de Festa Major. Sí, és veritat, tot i que a Taradell últimament hem perdut aquesta tradició tan venerada en altres pobles. O la festa del Maricel... dia (o més aviat nit) on fan l'agost les cangurs perquè els pares recordin vells temps (o velles farres). O la festa d'en Toca-Sons (aviat serà la setmana d'en Toca-Sons) on t'adones que a tothom l'espanten les trabucades, però carai, ningú vol deixar d'estar a primera fila. Ai, la tafaneria...

La Festa Major també serveix per descobrir que qui diu que en aquest país no hi ha natalitat és que no va a festes majors. Només necessites uns pallassos o una mica de màgia per descobrir que hi ha més canalla i pares i mares que abelles en un eixam ple de mel. Sí, fins i tot, alguns anys s'han improvisat curses de cotxets...

També hem descobert en els últims anys que tenim més d'un Pujoló. Abans, deies a casa: "Ei, que me'n vaig al Pujoló" i sabien on trobar-te. Ara, han de fer batudes amb gossos especialitzats al primer, segon i al tercer Pujoló. Això sí... primer hauran de preguntar entre colles d'adolescents que es reuneixen en grup amb uns ideals clarament sostenibles i ecològics. En lloc d'anar amb plàstic, ells són més de vidre... vull dir d'ampolles d'alcohol de vidre. No sigui el cas, que s'aproximinn a consumir a la barra del Consell de Joventut que els ha programat uns concerts gratuïts, per a ells, però que d'alguna manera s'han de pagar. I amb "botellones", precisament, no es paguen.

Potser és que ja van farts perquè han anat al Birracrucis, on un s'adona que no tothom està fet per la cervesa (vull dir per unes quantes cerveses). Tot i que destacar només la cervesa, no faria justícia a la festa. Si més no, per als taradellencs que la viuen més com una trobada per fer gresca, gaudir i riure i mostrar l'orgull de ser taradellenc. Això sí. Alguns més que fer el birracrucis sembla que facin el pixacrucis.

I deixo pel final tres apunts:

1. La xocolata diuen que té efectes afrodisíacs i va bé per la salut. Sobretot, si és gratuïta. Els taradellencs són de MediaMarkt i ho demostren cada any amb llargues cues.

2. I deixant a banda la visió irònica, la Festa Major serveix per recordar-te dues coses:

- Els llocs impressionants que tenim, com la Sagrera, el castell, el nucli (no tant) antic o la Font Gran.

- I que així com els cargols necessiten la pluja, una bona Festa Major necessita els seus protagonistes principals: els taradellencs.

Bona Festa Major a tothom!

* article publicat a www.taradell.com