El món interior de les persones, sempre ho he pensat, és com una jungla. I no ho dic perquè sigui perillós. Ho dic perquè és un paisatge, sovint, inescrutable. Impossible d'accedir ni tan sols pel mateix arquitecte que ha construït les seves idees maó a maó. No respon a normes prefixades o a una lògica comuna.
Aquesta jungla està repleta de vegetació. Hi podem trobar arbres alts que han crescut amb força i determinació buscant la llum solar. I l'han trobat sense dubtes ni mirades enrere. No hi falten les plantes més delicades (sovint úniques, diferents i al mateix temps escasses per la seva singularitat) que estan creixent i que fan d'aquesta jungla diferent a les altres. També hi trobem el rastre d'arbustos i espècies vegetals que han estat arrencades de soca-rel per decisió pròpia (com si fos un suïcidi) o per elements exteriors (plagues portades per altres persones) que han escurçat la seva vida, a vegades positivament i d'altres no.
Tampoc hi falten aquells arbres que creixen a l'ombra dels més alts. No gosen enfilar-se encara, perquè se senten aclaparats per la fortalesa d'altres plantes o perquè esperen, si arriba, l'empenta d'un nutrient extra.
En el subsòl, lluny de la mirada de la resta de la flora, dels altres depredadors i de la consciència d'un mateix, hi ha llavors que comencen a remoure la base. Que podrien ser (algunes) i seran (d'altres) grans projectes que donaran forma i en alguns casos canviaran la jungla. Són projectes de projectes que han arribat gràcies al vent favorable que ha transportat les llavors. Alguna ja gosa treure el cap afavorida per la bona climatologia.
No sap, però, si acabarà sent un arbre alt, una planta única o serà arrencada de soca-rel. Dependrà d'elements exteriors, naturalment. Però també de la seva pròpia constància, actitud i determinació.
La cita d'avui: "Qualsevol pot portar un cavall al riu, però vint homes no el poden obligar a beure contra la seva voluntat". El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga.
29 d’abr. 2011
26 de març 2011
Quan no tenim temps per perdre el temps
No he conegut ningú que no s'hagi queixat mai de la manca de temps. Que si no tinc temps per mi durant la setmana, no tinc temps per disfrutar, que si la feina no em deixa temps lliure, el cap de setmana passa volant i no he fet res... És com una maledicció que ha caigut sobre tot ésser humà. Sense excepció ni error.
Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.
Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.
Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.
La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.
Considero que, en el fons, és una excusa de mal pagador. Ens amaguem rere aquestes queixes per disfressar el nostre propi fracàs en la gestió del temps. No es tracta aquí de donar lliçons ni consells. Però sí de reflexionar una mica. El dia té 24 hores, però paradoxalment tothom té la impressió que disposa de més temps en època de bonança meteorològica. Aquesta sensació la sentim especialment ara, quan es produeix el canvi d'hora.
Es respira més alegria, més trempera, més somriures i més sensació que gaudim del dia. En definitiva, que tenim més temps. Uns diran que és simplement qüestió que la climatologia aixeca els ànims. Però, tothom haurà comentat, una vegada rera l'altra, que ara és quan el dia s'allarga i pot fer més coses. Curiosament, continua tenint 24 hores. I, en canvi, trobem temps per fer activitats que en altres moments ens semblen impossibles.
Potser la solució no és esperar el canvi d'hora per fer més coses. Potser cal prioritzar. Centrar-se en alguna part si no podem abastar el tot. O obrir calaixos per buscar el temps que creiem que ens falta i que, potser, hem perdut queixant-nos precisament de la manca de temps.
La cita d'avui: "No echamos de menos a las personas que amamos. Lo que echamos de menos es la parte de nosotros que se llevan con ellas". Amor, curiosidad, prozac y dudas de Lucía Etxebarría.
11 de març 2011
Preguntes sense resposta o potser sí
Sovint em vénen al cap preguntes curioses o interrogants que no pretenen ser contestats. Simplement m'ho pregunto amb un mig somriure dibuixat a la cara. Potser no hi ha resposta o potser la resposta és més clara del que pensem. Aquí en vénen algunes:
- Per què quan t'arremangues les mànigues per rentar plats, al cap d'uns minuts sempre et baixa una màniga del jersei fins a mullar-se? I mai baixen les dues mànigues?
- Per què la majoria de farmàcies fan xamfrà?
- Per què la gent que queda adormida al bus, sempre li cau el cap cap a la banda on hi ha l'acompanyant?
- Per què sempre ens queixem que no tenim temps i quan en tenim el malgastem absurdament?
- Per què sempre que no funciona el comandament de la televisió, pitxem més fort les tecles?
- Per què demanem als altres més del que nosaltres donaríem?
- I, sobretot, per què busquem respostes a tot? No és possible que algunes preguntes no tinguin resposta?
Dit això, jo em pregunto: És millor fer-se preguntes o és millor no fer-se-les? No tinc la resposta.
La cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara
- Per què quan t'arremangues les mànigues per rentar plats, al cap d'uns minuts sempre et baixa una màniga del jersei fins a mullar-se? I mai baixen les dues mànigues?
- Per què la majoria de farmàcies fan xamfrà?
- Per què la gent que queda adormida al bus, sempre li cau el cap cap a la banda on hi ha l'acompanyant?
- Per què sempre ens queixem que no tenim temps i quan en tenim el malgastem absurdament?
- Per què sempre que no funciona el comandament de la televisió, pitxem més fort les tecles?
- Per què demanem als altres més del que nosaltres donaríem?
- I, sobretot, per què busquem respostes a tot? No és possible que algunes preguntes no tinguin resposta?
Dit això, jo em pregunto: És millor fer-se preguntes o és millor no fer-se-les? No tinc la resposta.
La cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara
21 de febr. 2011
Coincidències
Les casualitats existeixen i estan cobertes d'una fina capa d'excepcionalitat. No són regulars ni constants, sinó més aviat capricioses. Poden presentar-se d'una en una o en grup. Però, en tot cas, mai són casuals. Per això, prefereixo anomenar-les coincidències.
Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.
Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.
Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?
Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.
Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.
Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?
La veritat absoluta no existeix i des d'aquest punt de vista tot pot ser posat en dubte. Per tant, només es tracta d'escollir quina veritat vols creure o simplement decidir si tirar cap a l'esquerra o cap la dreta. I jo crec que si tires els daus i surt un 2 i un 3 és perquè en aquell moment et convenen més que no dos 6. Potser els 6 els necessitaré més endavant.
Les cites d'avui: "Quan la gent s'encreua en el nostre camí, sempre porta un missatge per a nosaltres. Les trobades fortuïtes no existeixen". Les nou revelacions de James Redfield. I "Déu no juga als daus". Un crim imperfecte de Teresa Solana.
I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.
I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.
31 de gen. 2011
El benefici de la imperfecció
Pensareu que aquest blog només serveix per exalçar el meu perfil més bo. Però no és així. Sempre ho he manifestat. Es tracta d'escrits sobre reflexions, experiències, simples anècdotes o punts de vista divertits. En cap moment, manifesto la intenció de mostrar-me perfecte. De fet, no ho sóc.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
19 de gen. 2011
Visca la ignorància
Sempre m'ha fet certa gràcia aquella gent que utilitza la paraula ignorant com a insult o una forma de menspreu als altres. A més, l'utilitzen com una forma de ridiculitzar l'altre i, al mateix temps, per deixar implícit que ells són superiors.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
1 de gen. 2011
Per molts anys iaia
Podríem dir que he tingut quatre avis en una iaia. Per diferents motius de la vida, només he pogut gaudir la iaia. Tot i que vaig tenir temps de fotre emprenyar l’avi Lluís en multituds de dinars “pletòrics”, la iaia sempre ha estat la iaia.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)