Sovint em vénen al cap preguntes curioses o interrogants que no pretenen ser contestats. Simplement m'ho pregunto amb un mig somriure dibuixat a la cara. Potser no hi ha resposta o potser la resposta és més clara del que pensem. Aquí en vénen algunes:
- Per què quan t'arremangues les mànigues per rentar plats, al cap d'uns minuts sempre et baixa una màniga del jersei fins a mullar-se? I mai baixen les dues mànigues?
- Per què la majoria de farmàcies fan xamfrà?
- Per què la gent que queda adormida al bus, sempre li cau el cap cap a la banda on hi ha l'acompanyant?
- Per què sempre ens queixem que no tenim temps i quan en tenim el malgastem absurdament?
- Per què sempre que no funciona el comandament de la televisió, pitxem més fort les tecles?
- Per què demanem als altres més del que nosaltres donaríem?
- I, sobretot, per què busquem respostes a tot? No és possible que algunes preguntes no tinguin resposta?
Dit això, jo em pregunto: És millor fer-se preguntes o és millor no fer-se-les? No tinc la resposta.
La cita d'avui: "Només els ignorants tenen alguna possibilitat de viure tranquils". Olor de colònia de Sílvia Alcàntara
11 de març 2011
21 de febr. 2011
Coincidències
Les casualitats existeixen i estan cobertes d'una fina capa d'excepcionalitat. No són regulars ni constants, sinó més aviat capricioses. Poden presentar-se d'una en una o en grup. Però, en tot cas, mai són casuals. Per això, prefereixo anomenar-les coincidències.
Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.
Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.
Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?
Potser és influència d'un llibre que vaig llegir fa uns anys (Les nou revelacions), però d'ençà d'això, observo les coincidències des d'un altre prisma. Hi ha algun significat ocult en elles? Jo crec que sí (ja ho apuntava en el primer escrit d'aquest blog). És com les parets. Nosaltres veiem una paret, però no veure què hi ha més enllà, no vol dir que no hi hagi res darrere la paret.
Ho reconec. Es tracta de punts de vista o actituds davant la vida. Segurament és així i d'altra gent pensa diferent. Però sempre que em trobo encarat a una coincidència penso que hi ha un significat per descobrir. Que per alguna cosa es produeix. El problema és esbrinar aquest significat.
Per què hi ha temporades en què es produeixen molts coincidències i d'altres en què no apareixen per enlloc? Una resposta seria per pur atzar o pura casualitat. Això, però, seria una casualitat molt casual o una coincidència molt coincident. I si estem equivocats?
La veritat absoluta no existeix i des d'aquest punt de vista tot pot ser posat en dubte. Per tant, només es tracta d'escollir quina veritat vols creure o simplement decidir si tirar cap a l'esquerra o cap la dreta. I jo crec que si tires els daus i surt un 2 i un 3 és perquè en aquell moment et convenen més que no dos 6. Potser els 6 els necessitaré més endavant.
Les cites d'avui: "Quan la gent s'encreua en el nostre camí, sempre porta un missatge per a nosaltres. Les trobades fortuïtes no existeixen". Les nou revelacions de James Redfield. I "Déu no juga als daus". Un crim imperfecte de Teresa Solana.
I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.
I us deixo una paraula: lligamosques com a sinònim de perepunyetes.
31 de gen. 2011
El benefici de la imperfecció
Pensareu que aquest blog només serveix per exalçar el meu perfil més bo. Però no és així. Sempre ho he manifestat. Es tracta d'escrits sobre reflexions, experiències, simples anècdotes o punts de vista divertits. En cap moment, manifesto la intenció de mostrar-me perfecte. De fet, no ho sóc.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
19 de gen. 2011
Visca la ignorància
Sempre m'ha fet certa gràcia aquella gent que utilitza la paraula ignorant com a insult o una forma de menspreu als altres. A més, l'utilitzen com una forma de ridiculitzar l'altre i, al mateix temps, per deixar implícit que ells són superiors.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
1 de gen. 2011
Per molts anys iaia
Podríem dir que he tingut quatre avis en una iaia. Per diferents motius de la vida, només he pogut gaudir la iaia. Tot i que vaig tenir temps de fotre emprenyar l’avi Lluís en multituds de dinars “pletòrics”, la iaia sempre ha estat la iaia.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
23 de des. 2010
Bon Nadal
Sovint el dia a dia, la rutina o l'estrés de la vida quotidiana no ens deixa temps per aturar-nos i dedicar temps a aquells que ens envolten. I oblidem que, potser no tenim tot el temps del món i que potser hem de dir avui allò que guardem per demà.
Per això, us desitjo Bon Nadal. Ah, per cert. El tió crec que em cagarà un somriure. Us el dedico a vosaltres.
I un vídeo que espero que mireu fins al final. (Gràcies Alba). Sobren les paraules.
12 de des. 2010
En què pensava...
Tothom té un passat i és inesborrable. Un el pot mirar amb nostàliga, amb tristesa o amb humor, o amb altres punts de vista. Jo sóc dels primers i, sobretot, dels tercers. Per això, el text d'avui analitza situacions ridícules, ja sigui de rutines, accions, vestuari o modes que un servidor va seguir. Per això, el títol podria ser: "En què collons pensava...".
1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?
També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.
2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!
3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.
4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)
Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.
La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.
1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?
També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.
2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!
3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.
4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)
Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.
La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)