En què pensava...

Tothom té un passat i és inesborrable. Un el pot mirar amb nostàliga, amb tristesa o amb humor, o amb altres punts de vista. Jo sóc dels primers i, sobretot, dels tercers. Per això, el text d'avui analitza situacions ridícules, ja sigui de rutines, accions, vestuari o modes que un servidor va seguir. Per això, el títol podria ser: "En què collons pensava...".

1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?

També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.

2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!

3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.

4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)

Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.

La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.