Bon Nadal

Us deixo aquesta felicitació perquè és un dels meus lemes. (Gràcies Laura per la foto).

Sovint el dia a dia, la rutina o l'estrés de la vida quotidiana no ens deixa temps per aturar-nos i dedicar temps a aquells que ens envolten. I oblidem que, potser no tenim tot el temps del món i que potser hem de dir avui allò que guardem per demà.

Per això, us desitjo Bon Nadal. Ah, per cert. El tió crec que em cagarà un somriure. Us el dedico a vosaltres.

I un vídeo que espero que mireu fins al final. (Gràcies Alba). Sobren les paraules.

En què pensava...

Tothom té un passat i és inesborrable. Un el pot mirar amb nostàliga, amb tristesa o amb humor, o amb altres punts de vista. Jo sóc dels primers i, sobretot, dels tercers. Per això, el text d'avui analitza situacions ridícules, ja sigui de rutines, accions, vestuari o modes que un servidor va seguir. Per això, el títol podria ser: "En què collons pensava...".

1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?

També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.

2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!

3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.

4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)

Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.

La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.

Les aparences enganyen (o estan sobrevalorades)

Segur que més d'una vegada heu pensat en aquest títol. Les aparences (o façana) són massa importants en aquesta nostra societat. Una bona façana ven més que una d'antiga o més normaleta. I, en canvi, potser el contingut de la segona és millor que el de la primera.

Aquesta conclusió es pot fer servir per qualsevol cosa. Per les relacions personals, per la valoració de les persones, per les compres de cap de setmana o per la gastronomia.

Aquest no hauria de ser el text d'avui, però parteix d'una experiència viscuda avui mateix. Sí. Avui 24 de novembre de 2010 (que almenys quedi registrat per la posteritat).

Al costat de la feina acaben d'inaugurar un restaurant (Cornelia & co). És dimecres i amb algunes companyes decidim anar-lo a provar. És d'aquelles franquícies que cuiden fins a l'últim detall, el més mínim raconet, l'element decoratiu més inversemblant, la disposició fashion dels focus, l'ambientació més cool possible... excepte el client (almenys a nosaltres).

No sé si ha estat producte de la meva falta de memòria. M'he oblidat d'ensenyar la Visa oro a l'entrada (segur que el tracte hagués canviat).

A 20 passes de la feina un servidor pensa amb una hora en tindrà suficient per dinar. Doncs no. No us confieu mai. Hem hagut de reclamar el segon plat quan faltaven 8 minuts per tornar a treballar. És a dir, 50 minuts després d'entrar. I això que hi havia més de 10 cambrers, 1 responsable de sala (que anava de crack-tallador de pernil del país) i 3 toies amb pantalons cagats (jo sí que m'hi he cagat) que encara no sé quin paper representaven.

De primer ha caigut una mena de coca amb anxoves i escalivada. Bé, podríem dir-ne coqueta perquè no arribava al pam. Sort, que hem demanat pa (bé, trossets de pa, no fos cas que amb una mini barreta ens agafés mal de panxa).

El segon l'hem hagut de reclamar dues vegades. El cambrer amb la seva ipad o ipod o agenda portàtil o jo què sé, ha dit que ja estava "reclamado". M'ha faltat respondre si venien amb MRW o Seur.

De segon m'he demanat uns ravioli amb formatge de cabra. Ja em llepava els dits només de pensar-hi. Típica broma després de veure el primer plat. Hem comentat: "A veure si ens portaran 4 o 5 raviolis". Després d'esperar més de mitja hora... (jo crec que els ravioli s'havien escapat de l'olla i havien muntat una manifestació a la cuina reclamant els seus drets laborals), finalment han arribat. Eren la típica familia xinesa que només pot tenir un fill per ordre del govern. Només hi havia 3 ravioli!!!! (no fos cas que m'engreixés)

Sí, sí. Només 3 ravioli al plat, que he endrapat en mig minut. He estat a punt de cridar al cambrer i dir-li: "Veus aquesta cara? Doncs mira-la bé, perquè no la veuràs més".

I és que ja ho diuen, les coses s'han de provar, abans de jutjar. O "Al loro, que no us engalipin". Ara, a mi ja m'han vist prou.

Ah, per cert. I també es botiga, carnisseria, pastisseria... Per si voleu comprar alguna coseta o per si quedeu amb gana. Però potser us haureu d'esperar, encara que no hi hagi cua.

Bé, per acabar i canviar el to i posar-nos de bon humor, avui us deixo una cançó: Another sunny day de Belle & Sebastian. M'encanten.

Edu mira el videoclip que surts fent d'àrbitre. ;)

A vegades més és menys

En aquesta vida tot es mesura per la mida. I no em refereixo al què us penseu. De fet, la reflexió m'ha vingut a partir de diversos anuncis publicitaris. Sí de la televisió.

No us heu fixat que la majoria d'espots intenten vendre a partir de la quantitat de producte que ofereixen? I, sobretot, d'aquella proporció que regalen.

Exemples: I ara pel mateix preu un 30% més o Vine. Compra'n 2 i et regalem el tercer. O no us heu fixat que les ampolles de dos litres de qualsevol beguda són més barates proporcionalment que les d'un litre o un litre i mig?

La reflexió que em faig és: Per què carai sempre s'ha de premiar allò més gran? No hauríem de premiar allò que produeix menys contaminació, allò que gasta menys o simplement allò que és mesurat, just i suficient i no a qui compra més, produeix més, gasta més, o té més?

Sí, ja sé que em direu que en alguns casos és lògic que es premiï qui fa més. Però no estic parlant d'això. Estic parlant d'una societat que està recolzada en el creixement. En tots els aspectes tant materials com els espirituals. Tenir més o més gran, ser més, voler més...

Doncs bé. Jo no vull tenir més. Vull tenir el suficient. I sé que em direu que és molt hipòcrita voler això quan algú té menys. Sí, potser sí. Però, d'altra banda, penso que si tothom tingués el suficient, potser no n'hi haurien que tindrien menys. I és que una societat basada en el creixement, en el créixer perquè cal créixer, crec que no té futur. La solució, però, tampoc crec que sigui fàcil. Potser és que sóc idealista i si nosaltres tenim és perquè hi ha qui no té.

La cita d'avui: "Nadie recuerda la primera vez que vio el amarillo o el negro o la primera vez que le tomó el gusto a una fruta...". La noche de los dones (a El libro de arena) de Jorge Luís Borges.

Iniciar camins

Allò que costa més en aquest món és remar contra corrent. Tenim tot allò indispensable per volar lliurement, sense cadenes, i, en canvi, desaprofitem el temps pensant que som esclaus.

Considero que som vassalls de la nostra pròpia incapacitat. Tendim a pensar que si tinguéssim tot el temps del món, faríem moltes més coses que les que fem. I, mentrestant, perdem les oportunitats que ens brinda el dia a dia.

Quants de nosaltres, jo inclòs, ens hem queixat que no tenim temps per res? Quants de nosaltres no triaríem la qualitat per davant de la quantitat? Dues qüestions que al meu parer són contradictòries. Volem més, però valorem més la qualitat. Potser és el moment de canviar el rumb del nostre pensament, modificar actituds i iniciar el camí de les accions per deixar de banda la drecera de les queixes. I és que el camí més curt és el recte, però, potser, no és el més correcte.

Sé que és difícil en un món marcat per la rutina, les aparences i el mimetisme. Però m'he proposat, per molt que costi o que tardi, gaudir més. Sentir-me més proper a la meva consciència. Canviar allò que no faig bé, per intentar fer-ho menys malament. Mantenir el poc que pugui haver encertat fins ara. Actuar segons les pròpies conviccions (això ho he dit en anteriors ocasions), pensar en mi, però que això no m'impedeixi pensar en els altres.

Sé que pensareu que tot això són paraules. Efectivament, ho són. I són molt més fàcils d'escriure que de complir. Però això no treu que es pugui intentar. Com diuen, l'important és la intenció. Per aquest mateix motiu, plantejar obrir nous camins no vol dir deixar els vells. Més aviat, vol dir aprofitar les virtuts dels vells per fer millor transitables els nous.

 La cita d'avui: "Todos tenemos miedo de naufragar". Los detectives salvajes de Roberto Bolaño.

Preguntes inoportunes

Aquest blog és personal. Per tant, tot el que s'escriu parteix de les reflexions o sensacions d'un mateix. Però, en cap cas, són sentències absolutes, immutables o omnipotents. És a dir, puc estar equivocat o tenir visions diferents a la dels lectors. Com dic jo: La capacitat de raonar ens fa més lliures, tinguem o no la raó.

Com estàs? Aquesta és una de les preguntes que mai m'han agradat que em fessin. Trobo que és una pregunta falsa. I no per qui ho pregunta, que segurament, ho planteja amb bona fe, sinó per qui l'ha de respondre. Mai, i dic mai, es contesta de forma sincera. Per això, no m'agrada, tot i que alguna vegada jo també l'hagi plantejat.

És una pregunta molt difícil de respondre, tot i que amb un "bé" pots sortir del pas. Però, no m'agrada. És més complexa del què sembla. Clar que qui la pregunta, sovint l'usa com a recurs, desitjant que tot et vagi bé, però poc interessat en una resposta complexe. Segur que pensareu: però com es complica la vida o quines voltes que hi dóna. Segurament. Però, ja ho he dit al principi, és el què jo penso i, per tant, exposo sensacions que tinc. I aquesta n'és una. I és que la vida no és blanca ni negra. I, per tant, un simple "bé" no pot descriure amb certesa ni concreció com estic.

Jo sempre he respost a aquesta pregunta en funció del què espera el meu interlocutor. I és que hi ha dies que un està bé, d'altres que va fent, d'altres que podria millorar, alguns altres es veu capaç de canviar el món, però al dia següent potser s'enfonsaria en un bassal... Hi ha moments bons, n'hi ha de dolents, n'hi ha de sorprenents i prometedors, i d'altres que simplement vas passant...

Valoro la sinceritat, per davant de tot. Per això, evito aquesta pregunta. Tot i que la resposta que dono no és una fal·làcia, no és tampoc acurada. I no m'agrada allunyar-me de la sinceritat. Em permetreu aquest únic moment de sinceritat no absoluta? Per cert, vaig fent. I estic millor del què podria pensar i pitjor en relació a on m'agradaria arribar.

Avui una cita. Precisament, d'un text que he llegit fa uns dies, descobert via twitter (sí, hi estic molt ficat, encara que justegi bastant). Parla sobre l'amistat (un dia serà tema del blog) i jo acostumo a ser poc oblidadís:

You meet people who forget you. You forget people you meet. But sometimes you meet those people you can’t forget. Those are your ‘friends.’– Author Unknown

Històries viscudes

Anar de vacances té, entre d'altres coses, que descobreixes nous ambients o aspectes que et sorprenen. A tothom li passa i no pretenc descobrir la recepta miraculosa, però sí exposaré alguns elements o anècdotes que he viscut en els últims dies.

Munich i la seva tradició bavaresa

Crec que no em costaria gaire adaptar-me a la vida de Munich. Més enllà del fred, que en general ens va acompanyar cada dia, és una ciutat molt planera. I ho dic tant a  nivell geogràfic com de contacte humà. Em va encantar veure com els seus habitants vesteixen els típics vestits bavaresos durant les dues setmanes de l'Oktoberfest.



Ens vam sentir com a casa, la primera nit, bevent cervesa (d'un litre) i cantant com tot el local, amb ganes de passar-ho bé.

Sens dubte, l'Oktoberfest és per veure-ho. No és només la festa de la cervesa. És més que això. És la festa major familiar bavaresa. Centenars de paradetes de menjar, multitud d'atraccions espectaculars... i com no, les carpes de la cervesa. A quarts de 12 del migdia (i després de pujar a la nòria per tenir una vista aèria i una idea de la immensitat de l'Oktober) vam entrar a la carpa de la marca Paulaner. Una de les moltes carpes que hi ha, amb capacitat per a 8.000 persones. Érem 2 i ens va costar trobar on seure (imprescindible per poder beure). I vinga gerra de cervesa d'un litre. Brindis cada 15 minuts proposats per una orquestra, situada a la part central, gerres buides i plenes movent-se constantment, merxandatge, plats de menjar (bratsburgs, pollastres, galetes de sal gegants que vam tastar...).

Un espectacle de bona organització, cap incident fruit de l'alcohol, bon rotllo constant amb els veïns de taula, i corregudes cap al lavabo (l'alemany del costat hi van anar 7 cops en menys d'una hora).

També vam poder copsar l'esnifada de pols de menta. Ideal per destapar els orificis nasals.

La gràcia és que durant dues setmanes l'Oktober està a rebentar. Nosaltres vam durar fins a les 4 i vam sortir tentinejant i més alegres que mai, buscant uns hot dogs per fer coixí. Ah!!! i amb uns bíceps genials fruit d'anar aixecant unes gerres que pesaven com morts. No entenc com les cambreres en portaven 8 o 9 de cop, com si res.

Cotxes de nivell

Només arribar a l'aeroport vam llogar un cotxe (genial VW Polo) que ens va acompanyar durant 7 dies. El primer que sobta a Baviera és que tots els cotxes que ens avançaven eren BMW o Audis de nivell. Ni un Renault ni Seat. Tampoc gens de caos circulatori. N'hem d'aprendre molt d'organització.

Per cert, velocitat màxima a les autòpistes, 130 km/h. I a sobre ens avançaven.

Bicicletes

Ja a Munich vam notar que l'ús de la bicicleta està molt estès. A Salzburg també. Però a Viena ho vam acabar de constatar. Fins i tot, tenen preferència per davant dels vianants. Les ciutats estan molt adaptades i es potencia molt el seu ús, així com el transport públic. No és un caos com a Barcelona on les bicis passen per on volen. Si no hi ha carril bici, l'usuari baixa i porta la bicicleta a peu. Al mateix temps, poca gent passa un semàfor de vianants o bici en vermell.

Festa d'Erasmus

Com a estrangers vam poder viure una festa d'Erasmus a Viena. No té res d'especial. A banda, que el mig litre de cervesa valia 3 euros i que els gintònics (molt petitets) valien 3,5. La curiositat és que la festa la vam fer en una casa senyorial amb el dj, barres a cada sala... D'aquelles típiques habitacions de la reialesa, amb quadres i tot. D'aquelles que dius "Però, què foten, si això es pot fer malbé. Si poden destrossar les parets i els quadres!" Doncs res d'això. Tothom se sap comportar.

Molt espanyol d'Erasmus. A en Marc li van fer aquesta apreciació, que no ens vam prendre seriosament per no estampar-li una òstia (era una noia de Cantàbria):  “te llamas Marc? Con este nombre no puedes ser español!" i ell li va dir "Mira chavalina, en esto estamos de acuerdo".

A destacar la musiquilla. Ja veus polacs, russes, francesos, finlandesos... ballant els Black Eye Pies amb lletra espanyola (Esa noche va a ser buena noche... esa noche va a ser buena noche). O com no. Ballant una Macarena o l'Asereje. Per no dir la Bamba. Ja ens veus a nosaltres, allà fotent la coreografia.

Òpera

Una experiència molt recomanable és anar a l'Òpera de Viena. Per un preu molt baix (clar que estant drets) vam assistir a La Tosca de Puccini. Amb orquestra en directe, gent amb frac i vestida de casament que havia pagat més de 100 euros... fins i tot, molts joves. Ho porten a la sang. Tant, que fins i tot, hi ha una pantalla gegant a l'exterior i la gent es porta la cadira de casa i ho segueix a fora, encara que estiguem a 14 graus.

I a banda d'això i moltes altres cosetes que, per no fer-me pesat, ometo, recomanable anar a Mauthausen a veure el camp de concentració o el Niu de les Àguiles (la residència d'estiu de Hitler) a Bertesgaden (al peu dels Alps) o només s'hi accedeix per un ascensor que puja per la roca durant 124 metres fins a 1.800 metres d'altitud, on ens va nevar.

Per cert, ens van confondre per italians, russos i, fins i tot, per gays. A double bed? (doncs sí, què passa? els primers dies vam llogar una habitació amb llit de matrimoni. Això sí, marcant la línia que no es podia travessar).

I dos ítems per acabar: a Alemany i Àustria tenen menys d'un 9% d'atur i estan preocupats. I el pilot de l'avió de tornada es deia Tito Moreira. Amb aquest nom no pot ser pilot. Encara no sé com vam arribar.