Vespres sense final

És molt tard. Però la inspiració em ve a altes hores de la nit. Acabo d'arribar d'un sopar amb antics companys de feina. Gent senzilla, gent autèntica, sense més pretensions que fer les coses bé, amb eficàcia i deixant-s'hi la pell. Sí, encara en queden de persones així, que et fan pensar que, en el fons, la condició humana es pot salvar.

Anècdotes, rialles, bromes fàcils (per part meva) i aventures i desventures del passat. Però amb un denominador comú. Amb el pas del temps els fets es poleixen, agafen un to suau i embellit, i només recordes els bons moments que has passat conjuntament. I en són molts, fins i tot en les males èpoques.

Gent autèntica, com deia abans. Persones que s'han guanyat allò que tenen i qui són i que segurament mereixerien més. Tot arribarà.

Vespres d'aquells que es fan curts, que haurien de disposar del privilegi de tenir el temps aturat i la son acumulada lluny de la taula de menjador. Però si una sensació especial et deixen aquestes trobades és la cara que posen aquests antics companys en veure't. La brillantor dels ulls, el somriure als llavis i l'alegria que desprenen en veure't després de mesos o, potser anys, sense una trucada, un hola i adéu o un retrobament, no té preu. Són moments que et fan sentir que potser has fet alguna cosa bé, tot i que has actuat com sempre i amb naturalitat. En definitiva, moments en què un pensa que té la sort de conèixer gent que et recorda amb alegria i un somriure als llavis. Vespres que no haurien d'acabar mai.

Paraula d'avui: desuet (desacostumat, obsolet)

I com a àudio us deixo amb un tema de The Killers que m'agrada especialment. Read my mind. Ai, si poguessim llegir les ments!!! Quants mals entesos s'evitarien!!!

the killers - read my mind from hain on Vimeo.