Podria passar-me tot el dia mirant la neu com cau. Tota la setmana. Potser, fins i tot, tota la vida. No sé què té de màgic, però quan neva, no et canses mai de mirar per la finestra. Tot sembla que canviï. Surts al carrer i tot sembla diferent. Aquella paperera de la cantonada immutable al pas del temps, aquell senyal de trànsit que es cobreix el cap o aquell farola que no pot brillar de nit tapada pel fullam i que avui s'ha vestit de blanc.
M'agrada posar-me aquelles botes que ja ni recordava. M'agrada trepitjar fort a terra i tenir la sensació que la següent passa tornarà a tenir la mateixa fragilitat. M'agrada seguir les petjades a la neu, i imaginar-me qui les haurà traçat. Veure com les tanques mig caigudes suporten el pes de la neu més que el seu propi pes. Com les portes rovellades, ho semblen menys enmig de la blancor o com els cotxes aparcats ajupen el cap sota la capa de neu.
M'agrada contemplar la lentitud de la gent passejant, absorta en assegurar cada pas. Quan neva el temps s'alenteix. Els segons es converteixen en minuts. I els minuts en hores. La pressa no té lloc quan neva.
M'agrada veure un sagal en un trineu tirat per la seva mare. Contemplar des de la finestra com cauen les volves, intentant trobar la més grossa.
I, sobretot, m'agrada estirar-me entre la neu, com feia quan era petit. I picar amb el peu un arbre per sentir el pes de la neu sobre de mi.
Tireu els daus i somrieu.
La paraula d'avui: engalipar (enganyar amb falses promeses). Seria com embaucar. Per tant, al lloro que no us engalipin, que no estem tant malament.
No sé qui va dir que els dilluns era una merda. Avui no. Per això, us adjunto una cançó que genera bon rotllo i aixeca l'humor en escoltar-la. Jean-Luc de Els amics de les arts.
