Pensareu que aquest blog només serveix per exalçar el meu perfil més bo. Però no és així. Sempre ho he manifestat. Es tracta d'escrits sobre reflexions, experiències, simples anècdotes o punts de vista divertits. En cap moment, manifesto la intenció de mostrar-me perfecte. De fet, no ho sóc.
I estic content de no ser perfecte. Cosa que no vol dir que estigui orgullós dels meus defectes. Simplement, sóc conscient d'ells i intento millorar-los. Però mai aspirar a la perfecció. De fet, crec que no existeix. Ni tan sols aquella que els més científics atorguen a un cercle. Potser serà perquè sempre he estat més de lletres que de ciències.
La perfecció és aquella dona que, conscient del seu atractiu, camina movent el cul amb certa gràcia. (Per no qualificar-me de masclista, també podríem dir que és aquell home que, confiat del seu encant, adreça una mirada furtiva i intencionada al seu voltant femení). És aquell 2 més 2 que fa 4, que només existeix en el nostre cervell.
No crec en la perfecció. Més aviat, podria qualificar-la de detestable. Però aspiro a ella. I és que, sovint, es defineix la perfecció com un procés per arribar a una consumació. A un final complet. A una maduresa de coneixement. Com vaig dir amb el tema de la nostàlgia, prefereixo el camí que la meta.
Al mateix temps, la perfecció iguala. Nosaltres no només som el producte de les nostres qualitats, sinó també, i en gran part, dels nostres defectes. Allò que ens defineix i ens diferencia respecte a la resta són els defectes, en gran mesura. No es tracta de remarcar i accentuar els nostres defectes, però tampoc no voler tenir-ne cap. Només a partir dels nostres errors, imprecissions i tares podrem conèixer la perfecció i al revés. I podrem emprendre el camí de la millora. És a dir, els defectes ens fan ser millors i ser conscients de la perfecció ens evita pensar que som els millors.
Queda clar no. Jajaja
La cita d'avui: "El éxito excesivo puede arruinar, igual que el fracaso excesivo". Marlon Brando al llibre Retratos de Truman Capote.
31 de gen. 2011
19 de gen. 2011
Visca la ignorància
Sempre m'ha fet certa gràcia aquella gent que utilitza la paraula ignorant com a insult o una forma de menspreu als altres. A més, l'utilitzen com una forma de ridiculitzar l'altre i, al mateix temps, per deixar implícit que ells són superiors.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
Quan he presenciat una d'aquestes situacions en directe, sempre se m'ha dibuixat un somriure als llavis. I al cap m'ha vingut un pensament força clar: qui dels dos realment és menys llest?
La ignorància, des del meu punt de vista, és el desconeixement d'un cert tema. En aquest sentit entenc que jo sóc un ignorant de grans proporcions. Un dels al·licients que tinc en aquesta vida és aprendre coses. Dia rere dia anar omplint el meu cervell de nous coneixements i de sapiència. No parlo en un sentit de savi o entès. Simplement anar acumulant capes formatives. I parlo d'un ampli ventall de temes, esdeveniments, tasques o fenòmens.
Diuen que cada dia, com a mínim, aprenem alguna cosa nova. Estic segur que arribem a engolir més d'un coneixement diari. I que arribarem al final dels nostres dies aprenent noves qüestions i sense arribar a abastar ni una mínima part d'allò que ens envolta. M'agrada aprendre coses noves, ja sigui llegint, mirant un documental, escoltant una persona, seguint una conferència o mirant el meu entorn. I crec que mantindré aquesta fam fins a l'últim sospir.
Perquè només aquells que no ho saben tot, poden aprendre. Per això, m'encanta ser un ignorant.
Recupero la cita: "Qui no sap on va, no arriba enlloc". Marina de Carlos Ruíz Zafón.
1 de gen. 2011
Per molts anys iaia
Podríem dir que he tingut quatre avis en una iaia. Per diferents motius de la vida, només he pogut gaudir la iaia. Tot i que vaig tenir temps de fotre emprenyar l’avi Lluís en multituds de dinars “pletòrics”, la iaia sempre ha estat la iaia.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
Per molts (i resumint-ho molt) és aquella figura materna que els ho consenteix tot en contraposició amb la mare, que els dóna diners pels seus aniversaris, que els fa festes contínuament... Sé que, segurament, és moltes coses més que això.
La imatge que tinc de la meva iaia no és només aquesta. Tot i que reconec els esforços que ha fet per fer regals als nombrosos nets que té i no ha estalviat lloances o estimació. Però ...
La meva iaia és la de les portes obertes de la botiga, la de la llibertat que tenies per entrar i sortir de “casa la iaia”, la de la casa on em vaig criar. Encara recordo l’estranyesa que sentia en arribar a casa meva els vespres de cada dia. El pis on vivíem era més fred lluny de l’escalfor de l’estufa de llenya de la cuina de cala iaia. Era més silenciós (potser per això feia els deures amb Filiprim de fons) lluny del tragí constant de cala iaia. Era més fred i més quiet lluny de les entrades i sortides constants que fèiem per anar a la plaça de les Eres a jugar i endur-nos mitja plaça en forma de sorra a les sabates (com em recordava ma mare).
La meva iaia és la de la cotxeria i la discoteca. Espais inabastables per la resta de companys. Espais que un sentia únics, diferents dels que tenia la resta de mainada. La meva iaia és la que em donava les fulles d’enciam sobrants que tiràvem a les gallines de can Rafús des de la finestra de la primera planta.
La meva iaia és la que alguna vegada m’havia fotut crits o algun mastegot perquè jugàvem a pilota al mig del menjador (encara no sé com no vam trencar la televisió). La meva iaia és la que tenia la casa plena de canalla, 5 o 6 nets, tots fent deures, mirant en Son Goku a la televisió i convertint el menjador en un xafarranxo.
La meva iaia és la que tenia la casa més llarga del carrer Sant Sebastià. Amb pati i terrat inclòs, amb una pallissa, amb gat incorporat i un telèfon vermell.
La meva iaia és la que ha aconseguit que quan digui d’on sóc, digui “de can Vivet”.
En definitiva, la meva iaia no és la iaia dels petons sobrers, de les moixaines sobreactuades o de les paraules de cara a la galeria.... Però és molt més que això. És la iaia del pa amb nocilla.
23 de des. 2010
Bon Nadal
Sovint el dia a dia, la rutina o l'estrés de la vida quotidiana no ens deixa temps per aturar-nos i dedicar temps a aquells que ens envolten. I oblidem que, potser no tenim tot el temps del món i que potser hem de dir avui allò que guardem per demà.
Per això, us desitjo Bon Nadal. Ah, per cert. El tió crec que em cagarà un somriure. Us el dedico a vosaltres.
I un vídeo que espero que mireu fins al final. (Gràcies Alba). Sobren les paraules.
12 de des. 2010
En què pensava...
Tothom té un passat i és inesborrable. Un el pot mirar amb nostàliga, amb tristesa o amb humor, o amb altres punts de vista. Jo sóc dels primers i, sobretot, dels tercers. Per això, el text d'avui analitza situacions ridícules, ja sigui de rutines, accions, vestuari o modes que un servidor va seguir. Per això, el títol podria ser: "En què collons pensava...".
1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?
També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.
2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!
3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.
4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)
Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.
La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.
1. Vestuari: A qui se li va acudir que eres 'guai' i 'fashion' vestint un jersei de paleta? Recordo anar al col·legi Sant Miquel (ple de gent de casa bona) i jo amb jersei de paleta. Només em faltava una gaveta, una mica de ciment i aigua i a fotre pasta enmig de la classe de Química. Per cert, els gasos nobles també es deien així en altres insituts menys cars? O es deien els gasos proletaris o menestrals?
També recordo que em vaig comprar una Bomber, a l'estil skin head, i reversible de color taronja. Només em faltaven les botes Martins amb punta de ferro (sort que no me les vaig comprar) i uns texans ben arrapadets. I, apa, a repartir bombones de butà. La Bomber encara la tinc.
2. Motos: era època de tenir una moto. O una Derby Variant o una F9. Jo vaig ser dels segons. Tunejada amb un 'tubarru' Tabi, un caballet per aparcar-la de costat i diversos adhesius independentistes. Amb cara de Fitipaldi a la recta de Vic a Taradell. I com no, amb la Bomber, per anar xulejant. Vaja desgraciat!!!!
3. Vicis: No estic parlant de les bicicletes BH (que per cert, algun lladre em va fotre de sota l'escala de casa meva). El meu principal vici no va ser el tabac ni l'alcohol ni les drogues (i això que a casa tenim una drogueria). Va ser el futbolí al Flapper. Quins grans esbarjos. Amb 25 pessetes de les d'antes passàvem la mitja hora del pati. I quan no era el futbolí, eren les màquines recreatives amb el mític "Snow brothers". De fet, al Flapper hi havia el bo i millor de la comarca. Jovent que pillava més que gasos nobles hi havia. Un avi sord que s'encarregava de donar-te canvi i que mai s'adonava que hi havia un futbolí que funcionava sense fotre-hi calers. O especialistes en el mític Street Fighter que creien que pel fet de dominar el joc, ja eren els amos del món.
4. L'altre gran escenari va ser el Maricel. Local alternatiu que es va posar de moda i on vam descobrir impagables cançons de The Cranberries, els Green Day o els Offspring. Bé, no sé si els vam descobrir allà, però era època d'aquests temes. A banda d'aquests, jo era molt dels Smashing Pumpkings i, fins i tot, vaig arribar a tenir-ne una samarreta, que no sé on para. Al Maricel vam fer les primeres cerveses i vam descobrir que si dominaves el futboli, eres algú respectat. ;)
Podríem continuar, però no es tracta de cansar-vos.
La cita d'avui: "Una cosa ben estranya el temps. A qui és pesa és a aquells que menys en tenen". L'enigma del quatre d'Ian Caldwel i Dustin Thomason.
24 de nov. 2010
Les aparences enganyen (o estan sobrevalorades)
Segur que més d'una vegada heu pensat en aquest títol. Les aparences (o façana) són massa importants en aquesta nostra societat. Una bona façana ven més que una d'antiga o més normaleta. I, en canvi, potser el contingut de la segona és millor que el de la primera.
Aquesta conclusió es pot fer servir per qualsevol cosa. Per les relacions personals, per la valoració de les persones, per les compres de cap de setmana o per la gastronomia.
Aquest no hauria de ser el text d'avui, però parteix d'una experiència viscuda avui mateix. Sí. Avui 24 de novembre de 2010 (que almenys quedi registrat per la posteritat).
Al costat de la feina acaben d'inaugurar un restaurant (Cornelia & co). És dimecres i amb algunes companyes decidim anar-lo a provar. És d'aquelles franquícies que cuiden fins a l'últim detall, el més mínim raconet, l'element decoratiu més inversemblant, la disposició fashion dels focus, l'ambientació més cool possible... excepte el client (almenys a nosaltres).
No sé si ha estat producte de la meva falta de memòria. M'he oblidat d'ensenyar la Visa oro a l'entrada (segur que el tracte hagués canviat).
A 20 passes de la feina un servidor pensa amb una hora en tindrà suficient per dinar. Doncs no. No us confieu mai. Hem hagut de reclamar el segon plat quan faltaven 8 minuts per tornar a treballar. És a dir, 50 minuts després d'entrar. I això que hi havia més de 10 cambrers, 1 responsable de sala (que anava de crack-tallador de pernil del país) i 3 toies amb pantalons cagats (jo sí que m'hi he cagat) que encara no sé quin paper representaven.
De primer ha caigut una mena de coca amb anxoves i escalivada. Bé, podríem dir-ne coqueta perquè no arribava al pam. Sort, que hem demanat pa (bé, trossets de pa, no fos cas que amb una mini barreta ens agafés mal de panxa).
El segon l'hem hagut de reclamar dues vegades. El cambrer amb la seva ipad o ipod o agenda portàtil o jo què sé, ha dit que ja estava "reclamado". M'ha faltat respondre si venien amb MRW o Seur.
De segon m'he demanat uns ravioli amb formatge de cabra. Ja em llepava els dits només de pensar-hi. Típica broma després de veure el primer plat. Hem comentat: "A veure si ens portaran 4 o 5 raviolis". Després d'esperar més de mitja hora... (jo crec que els ravioli s'havien escapat de l'olla i havien muntat una manifestació a la cuina reclamant els seus drets laborals), finalment han arribat. Eren la típica familia xinesa que només pot tenir un fill per ordre del govern. Només hi havia 3 ravioli!!!! (no fos cas que m'engreixés)
Sí, sí. Només 3 ravioli al plat, que he endrapat en mig minut. He estat a punt de cridar al cambrer i dir-li: "Veus aquesta cara? Doncs mira-la bé, perquè no la veuràs més".
I és que ja ho diuen, les coses s'han de provar, abans de jutjar. O "Al loro, que no us engalipin". Ara, a mi ja m'han vist prou.
Ah, per cert. I també es botiga, carnisseria, pastisseria... Per si voleu comprar alguna coseta o per si quedeu amb gana. Però potser us haureu d'esperar, encara que no hi hagi cua.
Bé, per acabar i canviar el to i posar-nos de bon humor, avui us deixo una cançó: Another sunny day de Belle & Sebastian. M'encanten.
Edu mira el videoclip que surts fent d'àrbitre. ;)
Aquesta conclusió es pot fer servir per qualsevol cosa. Per les relacions personals, per la valoració de les persones, per les compres de cap de setmana o per la gastronomia.
Aquest no hauria de ser el text d'avui, però parteix d'una experiència viscuda avui mateix. Sí. Avui 24 de novembre de 2010 (que almenys quedi registrat per la posteritat).
Al costat de la feina acaben d'inaugurar un restaurant (Cornelia & co). És dimecres i amb algunes companyes decidim anar-lo a provar. És d'aquelles franquícies que cuiden fins a l'últim detall, el més mínim raconet, l'element decoratiu més inversemblant, la disposició fashion dels focus, l'ambientació més cool possible... excepte el client (almenys a nosaltres).
No sé si ha estat producte de la meva falta de memòria. M'he oblidat d'ensenyar la Visa oro a l'entrada (segur que el tracte hagués canviat).
A 20 passes de la feina un servidor pensa amb una hora en tindrà suficient per dinar. Doncs no. No us confieu mai. Hem hagut de reclamar el segon plat quan faltaven 8 minuts per tornar a treballar. És a dir, 50 minuts després d'entrar. I això que hi havia més de 10 cambrers, 1 responsable de sala (que anava de crack-tallador de pernil del país) i 3 toies amb pantalons cagats (jo sí que m'hi he cagat) que encara no sé quin paper representaven.
De primer ha caigut una mena de coca amb anxoves i escalivada. Bé, podríem dir-ne coqueta perquè no arribava al pam. Sort, que hem demanat pa (bé, trossets de pa, no fos cas que amb una mini barreta ens agafés mal de panxa).
El segon l'hem hagut de reclamar dues vegades. El cambrer amb la seva ipad o ipod o agenda portàtil o jo què sé, ha dit que ja estava "reclamado". M'ha faltat respondre si venien amb MRW o Seur.
De segon m'he demanat uns ravioli amb formatge de cabra. Ja em llepava els dits només de pensar-hi. Típica broma després de veure el primer plat. Hem comentat: "A veure si ens portaran 4 o 5 raviolis". Després d'esperar més de mitja hora... (jo crec que els ravioli s'havien escapat de l'olla i havien muntat una manifestació a la cuina reclamant els seus drets laborals), finalment han arribat. Eren la típica familia xinesa que només pot tenir un fill per ordre del govern. Només hi havia 3 ravioli!!!! (no fos cas que m'engreixés)
Sí, sí. Només 3 ravioli al plat, que he endrapat en mig minut. He estat a punt de cridar al cambrer i dir-li: "Veus aquesta cara? Doncs mira-la bé, perquè no la veuràs més".
I és que ja ho diuen, les coses s'han de provar, abans de jutjar. O "Al loro, que no us engalipin". Ara, a mi ja m'han vist prou.
Ah, per cert. I també es botiga, carnisseria, pastisseria... Per si voleu comprar alguna coseta o per si quedeu amb gana. Però potser us haureu d'esperar, encara que no hi hagi cua.
Bé, per acabar i canviar el to i posar-nos de bon humor, avui us deixo una cançó: Another sunny day de Belle & Sebastian. M'encanten.
Edu mira el videoclip que surts fent d'àrbitre. ;)
15 de nov. 2010
A vegades més és menys
En aquesta vida tot es mesura per la mida. I no em refereixo al què us penseu. De fet, la reflexió m'ha vingut a partir de diversos anuncis publicitaris. Sí de la televisió.
No us heu fixat que la majoria d'espots intenten vendre a partir de la quantitat de producte que ofereixen? I, sobretot, d'aquella proporció que regalen.
Exemples: I ara pel mateix preu un 30% més o Vine. Compra'n 2 i et regalem el tercer. O no us heu fixat que les ampolles de dos litres de qualsevol beguda són més barates proporcionalment que les d'un litre o un litre i mig?
La reflexió que em faig és: Per què carai sempre s'ha de premiar allò més gran? No hauríem de premiar allò que produeix menys contaminació, allò que gasta menys o simplement allò que és mesurat, just i suficient i no a qui compra més, produeix més, gasta més, o té més?
Sí, ja sé que em direu que en alguns casos és lògic que es premiï qui fa més. Però no estic parlant d'això. Estic parlant d'una societat que està recolzada en el creixement. En tots els aspectes tant materials com els espirituals. Tenir més o més gran, ser més, voler més...
Doncs bé. Jo no vull tenir més. Vull tenir el suficient. I sé que em direu que és molt hipòcrita voler això quan algú té menys. Sí, potser sí. Però, d'altra banda, penso que si tothom tingués el suficient, potser no n'hi haurien que tindrien menys. I és que una societat basada en el creixement, en el créixer perquè cal créixer, crec que no té futur. La solució, però, tampoc crec que sigui fàcil. Potser és que sóc idealista i si nosaltres tenim és perquè hi ha qui no té.
La cita d'avui: "Nadie recuerda la primera vez que vio el amarillo o el negro o la primera vez que le tomó el gusto a una fruta...". La noche de los dones (a El libro de arena) de Jorge Luís Borges.
No us heu fixat que la majoria d'espots intenten vendre a partir de la quantitat de producte que ofereixen? I, sobretot, d'aquella proporció que regalen.
Exemples: I ara pel mateix preu un 30% més o Vine. Compra'n 2 i et regalem el tercer. O no us heu fixat que les ampolles de dos litres de qualsevol beguda són més barates proporcionalment que les d'un litre o un litre i mig?
La reflexió que em faig és: Per què carai sempre s'ha de premiar allò més gran? No hauríem de premiar allò que produeix menys contaminació, allò que gasta menys o simplement allò que és mesurat, just i suficient i no a qui compra més, produeix més, gasta més, o té més?
Sí, ja sé que em direu que en alguns casos és lògic que es premiï qui fa més. Però no estic parlant d'això. Estic parlant d'una societat que està recolzada en el creixement. En tots els aspectes tant materials com els espirituals. Tenir més o més gran, ser més, voler més...
Doncs bé. Jo no vull tenir més. Vull tenir el suficient. I sé que em direu que és molt hipòcrita voler això quan algú té menys. Sí, potser sí. Però, d'altra banda, penso que si tothom tingués el suficient, potser no n'hi haurien que tindrien menys. I és que una societat basada en el creixement, en el créixer perquè cal créixer, crec que no té futur. La solució, però, tampoc crec que sigui fàcil. Potser és que sóc idealista i si nosaltres tenim és perquè hi ha qui no té.
La cita d'avui: "Nadie recuerda la primera vez que vio el amarillo o el negro o la primera vez que le tomó el gusto a una fruta...". La noche de los dones (a El libro de arena) de Jorge Luís Borges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)