24 de nov. 2010

Les aparences enganyen (o estan sobrevalorades)

Segur que més d'una vegada heu pensat en aquest títol. Les aparences (o façana) són massa importants en aquesta nostra societat. Una bona façana ven més que una d'antiga o més normaleta. I, en canvi, potser el contingut de la segona és millor que el de la primera.

Aquesta conclusió es pot fer servir per qualsevol cosa. Per les relacions personals, per la valoració de les persones, per les compres de cap de setmana o per la gastronomia.

Aquest no hauria de ser el text d'avui, però parteix d'una experiència viscuda avui mateix. Sí. Avui 24 de novembre de 2010 (que almenys quedi registrat per la posteritat).

Al costat de la feina acaben d'inaugurar un restaurant (Cornelia & co). És dimecres i amb algunes companyes decidim anar-lo a provar. És d'aquelles franquícies que cuiden fins a l'últim detall, el més mínim raconet, l'element decoratiu més inversemblant, la disposició fashion dels focus, l'ambientació més cool possible... excepte el client (almenys a nosaltres).

No sé si ha estat producte de la meva falta de memòria. M'he oblidat d'ensenyar la Visa oro a l'entrada (segur que el tracte hagués canviat).

A 20 passes de la feina un servidor pensa amb una hora en tindrà suficient per dinar. Doncs no. No us confieu mai. Hem hagut de reclamar el segon plat quan faltaven 8 minuts per tornar a treballar. És a dir, 50 minuts després d'entrar. I això que hi havia més de 10 cambrers, 1 responsable de sala (que anava de crack-tallador de pernil del país) i 3 toies amb pantalons cagats (jo sí que m'hi he cagat) que encara no sé quin paper representaven.

De primer ha caigut una mena de coca amb anxoves i escalivada. Bé, podríem dir-ne coqueta perquè no arribava al pam. Sort, que hem demanat pa (bé, trossets de pa, no fos cas que amb una mini barreta ens agafés mal de panxa).

El segon l'hem hagut de reclamar dues vegades. El cambrer amb la seva ipad o ipod o agenda portàtil o jo què sé, ha dit que ja estava "reclamado". M'ha faltat respondre si venien amb MRW o Seur.

De segon m'he demanat uns ravioli amb formatge de cabra. Ja em llepava els dits només de pensar-hi. Típica broma després de veure el primer plat. Hem comentat: "A veure si ens portaran 4 o 5 raviolis". Després d'esperar més de mitja hora... (jo crec que els ravioli s'havien escapat de l'olla i havien muntat una manifestació a la cuina reclamant els seus drets laborals), finalment han arribat. Eren la típica familia xinesa que només pot tenir un fill per ordre del govern. Només hi havia 3 ravioli!!!! (no fos cas que m'engreixés)

Sí, sí. Només 3 ravioli al plat, que he endrapat en mig minut. He estat a punt de cridar al cambrer i dir-li: "Veus aquesta cara? Doncs mira-la bé, perquè no la veuràs més".

I és que ja ho diuen, les coses s'han de provar, abans de jutjar. O "Al loro, que no us engalipin". Ara, a mi ja m'han vist prou.

Ah, per cert. I també es botiga, carnisseria, pastisseria... Per si voleu comprar alguna coseta o per si quedeu amb gana. Però potser us haureu d'esperar, encara que no hi hagi cua.

Bé, per acabar i canviar el to i posar-nos de bon humor, avui us deixo una cançó: Another sunny day de Belle & Sebastian. M'encanten.

Edu mira el videoclip que surts fent d'àrbitre. ;)

4 comentaris:

  1. Amb aquest nom que te el restaurant no m'estranya? L'has vist la "Cornelia", o només t'has pogut "cagar" amb la "Co" ? Ai Joan, no sembla que siguis de poble eh! Refia't de noms com "Ca la ...", "Can ...", "Casa ...", "Hostal....". Res més! jeje Sort que deus haver sopat bé.

    ResponElimina
  2. Se't veu molt indignat! jejeje, la veritat és que amb el menjar no s'hi juga. Vas deixar propina?

    ResponElimina
  3. La veritat és que et vas inflant, inflant...

    No vaig deixar propina, però vam estar a punt de marxar sense pagar.

    ResponElimina
  4. Molt bona cançó (no la coneixia) amb protagonistes amb ulls d'Özil i immerescuda targeta groga al nº6... ;-)

    In my opinion, en massa ocasions tendim a sobrevalorar les aparences (més que no pas enganyar) potser per comoditat, per falta de temps, per 'la llei del mínim esforç'... ens quedem amb un titular de diari, amb una frase d'una persona i amb això creiem que en tenim suficient per 'dictar sentència' sobre les coses, persones, etc.

    Apa, esperem nou article (que no se't congelin les idees amb aquest fred!). ;-)

    ResponElimina