Aquells estius duraven 100 o més dies. Jornades inacabables durant les quals a casa amb prou feines et veien el pèl. Estius amb estiuejants. No vull dir que ara no n’hi hagi, però abans existia una fesomia imaginària claríssima entre els qui érem ‘autòctons’ i els ‘potis’ (expressió que no vol ser ofensiva) o ‘vrenejants’. I això es palpava als carrers i places de Taradell. Serà que ara als carrers s’hi passa més amb cotxe que a peu (ja he tornat a caure en una antiga reflexió).
Estius on havies descobert dies abans Algèria a través de Madjer i el seu gol de taló a la final d’una Copa d’Europa amb el Porto (comentari per a futboleros). On els primers futbolistes que imitaves eren Maradona, Shilton o Jean-Pierre Papin i que havies col·leccionat setmanes abans en el tradicional àlbum de cromos Panini. On intentaves recrear el gol de Van Basten a Dasaev a l’Eurocopa 88. I quan et cansaves de fracassar, agafaves una goma trencada i feies una gran mortaldat de formigues als arbres. D’altres potser aprofitaven els arbres dels boscos propers per fer-s’hi les seves cabanes, potser més àmplies i barates que les que 25 anys més enllà es farien pagar a preu d’or per culpa d’una bombolla immobiliària.
Nits d’estiu a la fresca. On els grans posaven ordre als tràfecs diaris, mentre els petits ens amagàvem darrere cotxes o racons per acabar agafant por amb les històries de llegendes urbanes. Qui no recorda les típiques tisores que et perseguirien si a les 12 de la nit deies tres vegades “Verónica” (amb accent castellà) davant d’un mirall.
Això era a l’agost, perquè els juliols vespertins te’ls havies passat al Poli fent vida social al torneig de futbol sala. Esdeveniments esportius que aplegaven l’essència del poble, les ganes de fer un ‘polo’ al bar, clissar alguna nena ja fos només amb la mirada i enfilar-te al sostre de les casetes o al mur graderia de la porteria nord.
Eren estius llarguíssims que passaves amb un parell o tres de pantalons curts. Sempre del mateix estil, amb la butxaca de cremallera al darrere, dues ratlles verticals als costats, enxarxats per dins i de colors diferents (recordo els blaus, grocs i vermells, però no recordo la marca). No podien faltar les Victòria (sobretot les nenes), les vambes Paredes o Jhayber (els més fashion anaven amb Reebok o Nike) o si eres més petit les xancletes de plàstic incomodíssimes per anar a la piscina. Ah, i portar algun complement producte d’alguna moda passatgera com les polseres fetes amb fils de plàstic ‘ScobyDoos‘ o algun rellotge Casio (si tenia calculadora ja era la bomba).
Sovint els matins els dedicaves a l’escola d’estiu. Tot i que quan eres més petit, fins i tot, hi anaves a la tarda per mostrar la teva nova cantimplora i iniciar-te en la beguda de ‘Tang‘ a la Vinya d’en Pallassa, al Pujoló o al Pla de Marenga on esperaves trobar plats de tir sencers. No podien faltar tampoc els tradicionals quaderns de ‘Vacaciones Santillana‘ als matins que, t’anunciaven a la tele a tota hora, perquè els teus pares no s’oblidessin de comprar-los…
Crec que eren estius on ningú es preocupava de les radiacions solars ni les seves respectives cremes. No et preocupaves sobre si estaves moreno, perquè la morenor ja formava part de tu. On agafaves la bici (una BH en el meu cas), que podies deixar a qualsevol lloc sense lligar (tot i que a mi me la van robar a sota l’escala de casa). No feien falta grups de whattsapp per acordar una hora ni un lloc, perquè sovint t’avenies amb el primer que et trobaves. I si anaves a la piscina a ningú se li oblidava una norma que no es podia contravenir: esperar dues hores abans de tirar-te a la piscina no fos cas que et vingués el famós tall de digestió.
En definitiva, estius que a l’agost s’estroncaven per alguns quan marxaven de vacances amb els seus pares, o ho feies tu. Però, sabent per dintre que no calia marxar gaire lluny perquè el millor lloc per passar les vacances el tenies a un pas. A Taradell.
Article publicat a Taradell.com el 17 de maig de 2016
from WordPress http://ift.tt/27zHFg5
via IFTTT
